Aquest és el bloc de les dones de Gràcia.El nostre objectiu es obrir un espai d'opinió on totes les dones del barri hi tinguin cabuda tant les de la terra com les nouvingudes.Volem que aquest bloc sigui un punt de trobada on hi hagi intercanvi de tot tipus d'experiències i d'informació: d'actualitat, cultural, domèstica, esportiva, d'oci.. També engegar i donar suport a propostes i projectes veïnals





dijous, 20 de novembre del 2008

VIURE SOLA

Avui a “LA VANGUARDIA” en l’apartat Tendències parlava de què les dones en l’actualitat prefereixen emancipar-se i viure pel seu compte sense conviure amb una parella masculina, és a dir: marit, company, nòvio, etc … i altres rols que pugui tenir el sexe masculí.

Tot i així no es tanquen a tenir relació amb els homes, sols que cadascú a casa seva. Les dones volen sentir-se vives, per això renuncien voluntariament a la vida considerada tradicional, posant per davant els pròpis desitjos de llibertat, a estar lligades a l’altre, tot i que aquesta decisió els afecti tant a temes monetaris com a la visió que té la societat davant a la forma de vida que han triat.

Actualment jo també visc sola, i en aquests moments no canvio la vida que emprés, ja que com li vaig dir a un amic, hem sento satisfeta de decidir el que és important per mi.
El complicat en l’actualitat es trobar lloguers que es puguin abonar en un sol sou, i que la societat no està pensada per als anoments “singles” i encara menys si són dones.

Tot arribarà. Ja que la dona és qui talla el bacallà, tant en l’àmbit domèstic com social.


Mireia Flos

dilluns, 17 de novembre del 2008

LA CULTURA EN BARCELONA

Nunca me había fijado hasta ahora en la cultura que se hace en Barcelona.

Hay muchas cosas interesantes desde recitales de poesía, conferencias, conciertos, proyecciones de películas debates y coloquios y la mayoría gratis. También actividades para saber la historia de la época de nuestros padres, por ej. la plaza Lesseps estaba llena de raíles, tranvías, las personas iban en burro, no existían los coches que se llevan ahora,..

Opino que se tendrían que abrir muchos más centros cívicos, sobre todo en los barrios y animar a todas las personas a hacer y participar en actividades culturales.
Gracias a la cultura se puede ampliar no solo nuestra inteligencia sino ayudarla a que cada vez sea mucho más enriquecedora positiva y motivadora.

Rosa

BAJO A LA CALLE


Bajo a la calle son las 6:30 de la mañana, tan solo unos ”buenos días”.

Mientras paseamos, a nuestras mascotas por la “ Travesera de Dalt”, ni tan siquiera una despedida…el ruido del trafico ahoga nuestras palabras.

Lola

DESPUES DE MUCHOS AÑOS

Hoy, después de muchos años, he vuelto a recorrer algunas calles del barrio que no recorría desde que era pequeña, cuando iba al colegio.

En general, cuando vuelves a ver algo después de mucho tiempo siempre tienes la sensación de que ha encogido, que algo ha cambiado, para peor. No ha sido este el caso. Los edificios están ahora rehabilitados, relucientes por el sol de otoño en diferentes tonos color vainilla. Si, estoy segura, antes eran más grises, desvaídos. Parece que a las aceras de hoy las han sacado punta, y los pasos de peatones y el pavimento han sido suavizados, para facilitar el acceso a las personas con dificultades al andar probablemente.

Las calles eran las mismas, sí, estoy segura, y seguían allí en el mismo lugar. Las reconocía porque había pocos edificios nuevos, pero parecían distintas no sólo por el color, el pavimento o las tiendas. La diferencia entre los antiguos edificios y los iluminadas casas actuales, las desconchadas aceras y pavimentos, y los arreglados pasos de peatones o las mullidas calzadas no es el paso del tiempo, porque ahora no son más nuevos, sino más antiguos, sino que ahora mi recorrido es otro, diferente.

He hecho muchos recorridos desde entonces: para ir al Instituto, para coger los Ferrocarriles y viajar a la Universidad, para ir a mi primer trabajo, al segundo, al tercero, etc. (las distintas crisis económicas desde entonces), para tomar algo con mis amigos, de viajes de fin de semana, de viaje de novios, al hospital con mis padres, al hospital al dar a luz, al tanatorio, al cementerio por distintos familiares, etc.

He pasado de nuevo por algunas calles del barrio después de muchos años y a pesar de que mi casa continua en la misma calle, ahora algunas de las calles de mi niñez son distintas. Y eso que sólo tenía que cruzar una placita para llegar a ellas.


Teresa

EL DIA ESPERAT

Sóc una dona de 65 anys,i acabo de jubilar-me. Voldria expresar tots els sentiments que sento en aquets moment, tant especial.

Quant estava sotmesa a la meva rutina quotidiana i amb totes les pressions professionals que comporta el món laboral, quan arribava a casa després de la jornada laboral, tant cansada: els nens esperant, el sopar per fer, tantes coses per fer… Sempre pensava en el dia que podria deslliurar-me de tot això.

Bé, doncs ara arribat el dia esperat. Ja podré disfrutar del meu temps, no hauré de matinar per anar a treballar. Però, com ho podria explicar? Potser són massa coses al mateix moment. Els meus fills han marxat de la llar per fer la seva pròpia vida. Ara disposo de tot el temps que sempre havia somiat tenir per a mi,i sí, això amb satisfà, però a la vegada noto una buidor dintre meu, com si alguna cosa s’hagués trencat .

Necessito planificar un altra vegada la meva vida; crec que només és qüestió de temps, i agafar il-lusió per projectes nous i que m’engresquin. Estic segura que me’n sortiré, però és inevitable en aquets moments sentir-me estranya i tenir tots aquets sentiments.

Rosa

UN MON FASCINANT

Gràcia per mi és un poble dins d’una ciutat. Avui encara hi pots trobar els oficis més àntics que amb el temps i les circumstàncies han anat desapareixent . Passejar pels seus carrers és un món fascinant,. De sobte et trobes en una botiga on el temps s’ha estancat, els anys , els dies han estat indiferents . No hi ha res que et faci intuir que durant el segle XX han passat un munt de fets; totalment inadvertits.

Tot d’una et sorprens ¡oh…, un taller de torner. Entro, les parets són múgries, fosques, plenes de pols…, el sostre penjant unes teranyines. Com no!, plenes de pols negre, es mouen com un mòbil exòtic quasi tenebrós; els vidres no saps si són glaçats o bruts. Sempre hi ha llum artificial groguenca l’ambient és mústic però et preguntes el per què et trobes amb un caliu que et preguntes com és possible doncs tot és pols i brutícia .El senior s’ apropa i em sembla que tot els seus moviments són lents com si fos una pel·lícula del segle XVI, la cara amb el pòmuls rosats, els cabells i vestimenta…tot polsós. Se t’acosta i et preguntes?. Es real o bé estic somiant però no!!! És real de carn i ossos, veus que li falten dos dits i això et fa caure de la cadira

No, som 13 d’octubre de l’any 2008, sóc M C hi tinc el goig de poder estar en un món que queda molt lluny … ( sé que Barcelona ha donat ajuts pels oficis antics perquè no és perdin i dono gràcies per mantenir aquets oficis que formen part de la Nostra cultura).

Montse

DIARIO DE UNA MUJER TRABAJADORA

Comienzo el día levantándome la primera en la casa, a las 6:30 horas de la mañana, después de revisar que la casa esté en orden, y rematar alguna tarea que se ha dejado pendiente la noche anterior, se comienza por el aseo diario, ducha y arreglo personal.
A continuación viene el desayuno, que es la comida más tranquila del día, ya que se hace en soledad, y a gusto, sin agobios, pues para eso una se levanta con tiempo suficiente; después del desayuno, se acaba una de preparar y salida para el trabajo, al que siempre llego con el tiempo suficiente para no empezar el día agobiada. A esto contribuye mi chofer particular, o sea mi marido.

La hora de comienzo de la jornada retribuida laboral, es a las 8:00 h., como el trabajo es de atención al público, empezamos con la dosis diaria de paciencia, aunque después de treinta y cinco años haciendo más o menos lo mismo, ya una se lo toma como beber un vaso de agua, aunque hay días más pesados que otros, pues la calidad de la gente hoy en días deja mucho que desear.
Con un intervalo de 15´ para desayuno y ½ h. para comer, los cuales hacemos en la cafetería del Centro, en compañía de otros trabajadores, y con la máxima rapidez para incorporarte al puesto de trabajo, y así finalizar la jornada laboral.

De todos modos, y a pesar de la rutina, no cambio mi trabajo por otro, me gusta lo que hago y aunque a veces una se cansa, lo habitual es satisfacción por la labor realizada, ya que aunque la gente es cansina, también sabe ser agradecida, y eso llena el espíritu.

Después de 8 horas de trabajo, empieza la jornada altruista, ya que constantemente me estoy implicando en cosas, bien en el barrio, en política, haciendo diferentes cursos, casi cada tarde, tengo algo diferente para hacer.(todo con satisfacción) pues me gusta hacer cosas por los demás, siempre que puedo, y para mi crecimiento personal.

Y por último sobre las 8:30, llego a casa, donde sigo con los quehaceres del hogar, los no remunerados, familia, cena, lavadoras, orden, plancha, costura, etc. Excepto limpieza que la hago el fin de semana, al igual que la compra.

Y con éstas llegamos a las 12:00 de la noche. Y vuelta a empezar.

Berta

GRACIA NO FUE SIEMPRE UN BARRIO

Gracia no fue siempre un barrio. Que ha sido entonces? Pues un pueblo que seguramente ha tenido su pequeña o grande historia. Cuando se trasformo en un barrio? ¿ No lo se. Estoy segura que si me empeño y investigo llegare a saber todo, o casi todo sobre este barrio/pueblo. Que encontraré’? Seguramente historias de todo tipo . Unas alegres, otras tristes, o trágicas, otras bellas y tiernas, historias de amor y odio en fin ni más ni meno que en tantos y tantos pueblos de este mundo., pero en pequeño. Pero no por ser pequeño será menos interesante o intenso.

No conozco mucho la población graciense, pero si sus calles y plazas. Yo las veo y siento acogedoras. Lo que más me llamó la atención las primeras veces que circulé por este barrio fueron sus plazas, me daban la impresión que eran de juguetes. Al principio me parecía todo muy íntimo. Me encantaba sus tiendas pequeñas, antiguas, andando por sus calles yo imaginaba mil y un cuento. Hoy no hay cuento, todo se transforma a velocidad de vértigo y donde había una tiendecita hoy hay o un super o un paquistaní . En fin adiós a la Gracia romántica y bienvenida la del siglo XXI.

Carmen

DOBLADILLOS Y CREMALLERAS

En la mañana me gusta oir noticias , actualizarme y saber lo que sucede en el mundo y especialmente en Europa: Trabajo, Economia, Infancia…Me organizo y desayuno. Después trabajo haciendo arreglos de vestir: cremalleras, dobladillos, alargos,…. Después preparo la comida para mis dos hijos. Comemos sobre las dos de la tarde.

Oigo las noticias de las 3 de la tarde y pongo una colada. Sigo cosiendo: cremalleras, dobladillos,… y cuando acabo veo la televisión durante un rato para distraerme y descansar: programas como Pasa palabra, de interes cultural. Tambien me gustan los sudokus , las sopa de letras y otros ejercicios de racionamient. Y los Desfiles de moda

Al dia siguiente otra vez: oigo noticias para actualizarme, me oraganizo, desayuno, i sigo cosiendo: dobladillos, cremalleras,.. Algunos días rompo la rutina para hacer algunos encargos, visitar alguna amiga o ir a hacer algunas compras,…

Elvia

AVUI M'HE DIT

Avui m’he llevat a les 8:30h. He anat al lavabo, m’he mirat al mirall, m’he rentat les dents i la cara. I m’he dit: Ànims ¡¡¡¡. Al cap d’uns minuts he arreglat el llit i m’he preparat l’esmorzar. M’he menjat un entrepà de sobrassada i un plàtan.

Tot seguit m’he dit: vull sortir a veure món. I així he fet. He decidit anar a la Biblioteca a llegir una revista i pendre’m un tallat. Quan ja n’he tingut prou. M’he dit? Vull passejar. A on vaig? I llavors m’he dit: al Parc Güell on hi ha serenor i pau d’esperit.
On he estat una estona contemplant les persones què hi passegen, parlen, mares que donen el pit als seus nadons, altres que parlen pel mòbil … I m’he dit: la vida continua tot i què jo en aquests moments estic rememorant les meves vivències. M’he observat des de tots els àmbits: emocionals, esperituals i d’acció. I m’he dit: Ànims ¡¡¡¡ En aquesta vida estem per aprendre ¡¡¡¡ Tot ès vàlid si es viu des del cor. I m’han començat a caure llàgrimes amargues i plenes de tristesa.

Mireia

DIA A DIA AL BARRI DE GRACIA

És curiós, quan vaig arribar a Gràcia fa ja 40 anys, em semblava que no m’acostumaria mai. Desconeixia totalmente el barri, però després van venir els fills, la escola i un munt de coses per les que a poc a poc em vaig anar vinculant als seus carrers plens d’encant, les seves festes, i sobre tot a la seva gent. Gent bona, amable i solidària, encara que ja s’entén que sempre hi ha excepcions, com a totes bandes.
Reflectir en poques línies com viu una dona sola, prejubilada i àvia no és una tasca fácil.
Jo, pensava sinceramente que podría dedicar més temps d’oci vers la meva persona, però NO, no es així, encara que no em puc queixar ja que el que ocupa més temps en la meva vida són els nets.

El primer que penso quan comença el día és que gràcies a Déu els meus estan bé. Després planifico les tasques del dia, procuro apartar el que m’angoixa, cosa que no sempre aconsegueixo i tot prenent l’esmorzar m’agrada assabantar-me de les notícies(per allò d’estar sempre al dia). Normalment he d’acudir a rehabilització (aquest és un tema apart) i d’aquesta manera entre anar al mercat, les feines de casa, el metge i preparar les partitures (canto en un cor) em passa ràpidament el matí.

Després a la tarda sempre estic amb algun net i els vaig a buscar a l’Escola. Us puc assegurar que és un dels moments del DIA més feliç. Els nens són el millor regal que una persona pugui tenir i jo en gaudeixo quotidianament. És fantàstic. Dono gràcies a Déu. Durant aquestes estones és verdaderamente quan no penso en cap dels molts problemaes que pateixo.

Quan els recullen , DESCANSO……… Seguidament cuino alguna cosa per sopar, si es que no he preparat “cap catering” per als “nens grans”. (No es pot tenir fama de bona cuinera), però……com que quan una és “lloca” ho és per tota la vida…pues em mato a treballar. De vegades m’enfado, però després reacciono i penso….”Quantes persones voldrien tenir diariamente el “follón” que jo tinc. De totes maneres estic començant a reaccionar per trobar un espai de temps per a mí.
De fet els dimecres a la nit he d’acudir a l’assaig de la coral i amb aquest curs de comunicació ja tinc dos dies dedicats a cultivar-me.
Per la nit m’agrada “estirar-me” al sofà i veure la televisió, després a dormir …………………

M’agrada viure a Gràcia!

Maria Lluïsa

Video Dones Comunicadores del Coll

Estrena del video del II Congres de les Dones de Barcelona