La Manola Rodríguez Lázaro, una de les dones fundadores de l’Associació de Les Dones del 36, els darrers anys malalta d’Alzhéimer, ens va deixar el passat 24 de setembre, acompanyada dels seus germans, fills i nÉts. El 30 de setembre hauria fet 92 anys. La famÍlia ho va dur en la intimitat i no s’ha sabut fins aquest mes de febrer.
Totes les persones que la vam conèixer la recordarem alegre, vital, present a totes les reivindicacions, actes, manifestacions contra tot allò que creia una injustícia. Va ser sempre jove, com totes les dones que formaren aquesta Associació, que van portar la memòria històrica de les dones d’aquesta generació i les seves vivències de l’època de la República, de la guerra, de la post-guerra, a les noves generacions.
La recordaré sempre com en la foto del llibre “Les Dones del 36” Un silenci convertit en paraula.1997-200, que van presentar com a coronament del seu treball tot oferint-nos un “testament gràfic i oral”: una dona presumida, amb el cabell sempre arreglat i una mica de color als llavis, i els ulls i la boca somrients.
Breu esbos biogràfic
La Manola Rodríguez Lázaro va néixer a Bilbao el 30 de setembre del 1917. El seu pare era un obrer anarquista. Era la més gran de vuit germans. La familia es va traslladar a Barcelona el 1925, ja que el seu pare era perseguit per les seves idees polítiques. Als catorze anys va començar a treballar en una fàbrica tèxtil.
El 1932 es va traslladar a Madrid tot coincidint amb la proclamació de la República i el 1936 es va afiliar a les Joventuts Socialistas Unificades on va tenir càrrecs de responsabilitat. Ella i sis companyes més en assabentar-se que hi havia nombroses baixes al front, van decidir d’anar-hi a lluitar a les trinxeres. Tres mesos després, van creure que eren més necessàries a la reraguarda i tornaren a Madrid.
El 29 de març del 1939, amb el seu company, van intentar marxar d’Espanya amb uns vaixells anglesos que van dir que sortirien d’Alacant i que no van arribar mai. La Manola estava embarassada i va ser detinguda. El seu primer fill va néixer a la presó d’Alacant. Com que hi havia massa dones i nens a la mateixa presó les van enviar als llocs de procedència però es preveia que la detindrien en arribar i va marxar, un altre cop, cap a Barcelona, on ja s’hi va quedar definitivament.
La Manola es va incorporar de seguida a l’activitat clandestina contra la dictadura i va ingressar al Partit Comunista, al qual va estar afiliada fins a la seva mort. També va fer seva la lluita feminista. El 1997 , com ja hem dit, va fundar amb d’altres companyes, de diferents ideologies i maneres de pensar, l’Associació de Les Dones del 36.
Dos poemes
La Manola Rodríguez també havia escrit alguns poemes, aquí en teniu una mostra. El primer parla de la seva pròpia mort i el segon està publicat al llibre que hem citat més amunt:
A vosotros y vosotras, un día triste pensando que me iré
Ya me he ido pero estoy.
Me da igual ser yoque una flor.
Ellas son testigo de mi retiro,
con vosotras y vosotros alrededor.
Por eso estoy,
no me he ido.
Desde donde me coloquéis
os miro. (sense títol)
(Sense títol)
Pero no,
no quiero otra guerra
ni cuerpos caídos
sin calor
ni ojos abiertos
sin ver
ni brazos
que no puedan abrazar,
ni mentes
sin esperanzas…
ni niños
sin padres…
¡quiero la paz!
Una gran amiga seva, la Maribel Nogué diu en un escrit-comiat a la Manola, que la seva mort ha estat un cop “Així de dur, en silenci per a la família extensa que va formar part de la seva vida: veïnatge, sindicalistes, feministes i camarades del partit. Pensar en la Manola és pensar en la seva lluita incansable, en la seva fidelitat al compromís, en la seva ètica personal”.
CONXA GARCÍA
Totes les persones que la vam conèixer la recordarem alegre, vital, present a totes les reivindicacions, actes, manifestacions contra tot allò que creia una injustícia. Va ser sempre jove, com totes les dones que formaren aquesta Associació, que van portar la memòria històrica de les dones d’aquesta generació i les seves vivències de l’època de la República, de la guerra, de la post-guerra, a les noves generacions.
La recordaré sempre com en la foto del llibre “Les Dones del 36” Un silenci convertit en paraula.1997-200, que van presentar com a coronament del seu treball tot oferint-nos un “testament gràfic i oral”: una dona presumida, amb el cabell sempre arreglat i una mica de color als llavis, i els ulls i la boca somrients.
Breu esbos biogràfic
La Manola Rodríguez Lázaro va néixer a Bilbao el 30 de setembre del 1917. El seu pare era un obrer anarquista. Era la més gran de vuit germans. La familia es va traslladar a Barcelona el 1925, ja que el seu pare era perseguit per les seves idees polítiques. Als catorze anys va començar a treballar en una fàbrica tèxtil.
El 1932 es va traslladar a Madrid tot coincidint amb la proclamació de la República i el 1936 es va afiliar a les Joventuts Socialistas Unificades on va tenir càrrecs de responsabilitat. Ella i sis companyes més en assabentar-se que hi havia nombroses baixes al front, van decidir d’anar-hi a lluitar a les trinxeres. Tres mesos després, van creure que eren més necessàries a la reraguarda i tornaren a Madrid.
El 29 de març del 1939, amb el seu company, van intentar marxar d’Espanya amb uns vaixells anglesos que van dir que sortirien d’Alacant i que no van arribar mai. La Manola estava embarassada i va ser detinguda. El seu primer fill va néixer a la presó d’Alacant. Com que hi havia massa dones i nens a la mateixa presó les van enviar als llocs de procedència però es preveia que la detindrien en arribar i va marxar, un altre cop, cap a Barcelona, on ja s’hi va quedar definitivament.
La Manola es va incorporar de seguida a l’activitat clandestina contra la dictadura i va ingressar al Partit Comunista, al qual va estar afiliada fins a la seva mort. També va fer seva la lluita feminista. El 1997 , com ja hem dit, va fundar amb d’altres companyes, de diferents ideologies i maneres de pensar, l’Associació de Les Dones del 36.
Dos poemes
La Manola Rodríguez també havia escrit alguns poemes, aquí en teniu una mostra. El primer parla de la seva pròpia mort i el segon està publicat al llibre que hem citat més amunt:
A vosotros y vosotras, un día triste pensando que me iré
Ya me he ido pero estoy.
Me da igual ser yoque una flor.
Ellas son testigo de mi retiro,
con vosotras y vosotros alrededor.
Por eso estoy,
no me he ido.
Desde donde me coloquéis
os miro. (sense títol)
(Sense títol)
Pero no,
no quiero otra guerra
ni cuerpos caídos
sin calor
ni ojos abiertos
sin ver
ni brazos
que no puedan abrazar,
ni mentes
sin esperanzas…
ni niños
sin padres…
¡quiero la paz!
Una gran amiga seva, la Maribel Nogué diu en un escrit-comiat a la Manola, que la seva mort ha estat un cop “Així de dur, en silenci per a la família extensa que va formar part de la seva vida: veïnatge, sindicalistes, feministes i camarades del partit. Pensar en la Manola és pensar en la seva lluita incansable, en la seva fidelitat al compromís, en la seva ètica personal”.
CONXA GARCÍA
