CONCILIACIÓ

Segons alguns estudis recents, sembla que algunes empreses (multinacionals casi totes) han arribat a la conclusió que facilitar la vida personal dels seus treballadors surt a compte. Altres s’han vist obligades, per pressió sindical, a incloure en els convenis clàusules positives en matèria de permisos, ordenació del temps de treball, protecció de la maternitat o plans d’igualtat .

Tot i això, quan les dones s’incorporen el seu lloc de treball després de la baixa maternal, segueixen patint diferents problemes. Generalment, han de reduir la seva jornada laboral d’un terci o la meitat per no desatendre el fill/a. Sovint l’empresa no considera necessari cobrir l’absència de la treballadora i els seus companys han de realitzar part del seu treball. Aquesta situació fa que la treballadora, a més d’una important disminució salarial, arribi a no ésser tinguda en compte dins l’empresa i trobi greus dificultats per promocionar-se.

Per tant, veiem que el marc legal vigent no satisfa les necessitats de la dones treballadores. Es imprescindible continuar denunciant aquesta forma de discriminació.

Aurora Manzanares

L'ACCÉS ALS LLOCS DE REPONSABILITAT

Vist des de fora es diría que les dones han assolit un rol dins del món laboral, familiar i social en què es pot fer i desfer amb igualtat de condicions i que la diferencia de gènere és aigua passada.

La nostra realitat és força diferent. Una dona es troba un món, no sols el laboral, definit i construït per homes i, des de la infància, comença una cursa d’obstacles que la moldejarà i definirà com a ésser. Avui som moltes les dones capacitades per assolir llocs amb responsabilitat laboral però som poques les que arribem. D’anàlisi, n’hi ha prou que ho evidencien. Per què? Quines causes hi ha darrere?

Ens trobem amb treballadores nates, lluitadores, creatives, organitzadores, resolutives, responsables i amb empenta. Però, de forma continuada, es qüestiona tant la seva validesa com la seva tasca que han de demostrar i justificar constantment. Mentre l’home generalment continua una progressió ascendent, les dones vivim com s’atura la nostra projecció. En moments en què s’afirma i es defensa l’equitat i la paritat, ens trobem entrebancs (laborals, de conciliació familiar i social) que no haurien de ser excloents ni ser diferenciadors respecte a l’home… però en no imitar el model masculí vigent, ens aboquen a prendre decisions i fer eleccions amb un cost massa alt: la renuncia a ser i realitzar-nos amb plenitud.

Rosa Pérez

ARTISTES

Ser artista no és una professió sinó una elecció en la forma de viure. La majoria de les artistes no trien aquesta professió per guanyar-se la vida sinó perquè la senten des de la més tendra joventut. Encara que aquest professió és curta, massa curta: gairebé mai es pot continuar exercint més enllà dels “quaranta”.

La Senyora Ana Marquis, en l'edició digital de Cinco Dias, es preguntava fa uns dies: On són els papers per a les dones madures? Té molta raó en tots els seus plantejaments. Sí, on són? Sabem que és una professió que requereix bellesa però ens preguntem: una bellesa solament física? És necessari ésser jove i bella per a expressar sentiments? La mirada i el somriure en el rostre d'una dona madura no és bella?

Sembla que per als productors i directors de cinema no ho és. Per als directius és més interessant contractar la filla, o la neboda, o la núvia de... abans que una bona actriu madura. Les veritables professionals coneixen les seves possibilitats, i, naturalment, quan sobrepassen certa edat demanen papers adequats a la seva situació, però, excepte algunes excepcions, sembla que no existeixen.

Carmen Domínguez

LA CATALUNYA DE HOY

Este país tiene tantas cosas bonitas e interesantes, pero por culpa de unos cuantos delincuentes, tenemos que hablar de la Catalunya corrupta.

El caso más sonado es el del “Palau de la Música”. Me niego a decir el nombre de sus tristemente famosos protagonistas. No se merecen que sus nombres estén cerca de tan digna institución.

Es importante resaltar que el cómplice, como le llaman los medios, para proteger “el bon nom del Palau” un bello día decidió despedir una de las a la ascensoristas del la casa con la excusa de que hablaba catalán con un fuerte acento extranjero. Abusando de su autoridad, como era habitual en él. Con una carta aceptando la improcedencia del despido y una mísera indemnización procedió a su cobarde actuación. Hizo esto porque sabía que la persona que fue despedida no podía rebelarse porque su marido trabajaba en la empresa y no podía arriesgarse a que hubiese represalias sobre su conjugue.

Esta era la manera de actuar del numero dos del Palau. Me pregunto quien preservó más “El bon nom del Palau” quien hablaba Catalan con acento extranjero o quien ha robado y vejado el nombre de la institució

Carmen Domínguez

ELS NETS

Els nets....Aquests petits éssers que ens proporcionen felicitat en quantitats extraordinàries, encara que, com quasi tot en la vida, pugui haver, existeixi un "pero"....Començarem amb les satisfaccions que ens donen amb les mans obertes....El net/a.....aquells ulls que et miren amb amor, diàfens, sense trampa, són la imatge de l'ànima, pura, dels sentiments que encara no estan malmesos, aquell petit cor que batega i que s'apoderat per sempre més, del teu.

El net/a...quina paraula tan gran per a un cos tan petit. Quan acabats de néixer els acarones entre els teus braços, tornes a ser mare/pare, agafes els seus dits i observant amb la força que responen tot prenent els teus, restes de per vida unit/da a ells.

I quina moguda Déu meu! Primerament de nadons, biberons, després farinetes, més tard les cremes de verduretes i de fruïta, etc. etc., el bany, el parc, les baralles amb la cadira de passeig que no s'acava d'obrir ni de tancar....En un somni arriba l'escola bressol...Apa! amunt i avall, els berenars, VIGILAR molt més del que es fa quan tens els fills petits, es tan gran la responsabilitat! El bany, el sopar... i així els dies que siguin necessàris.

Cap als 4 i 5 anys ja pots gaudir d'una conversa amb ells, mostrar-lis el camí que, i d'acord amb els pares, és el més adient per a ells. Els descobreixes les meravelles de la natura, els hi dones a conéixer la música, a comptar, a cantar, els hi expliques contes, els de tota la vida i els que brollen de la imaginació. És una época meravellosa...i no en tinc cap dubte que cadascuna d'elles en un futur, restarà plena de vivències per gaudir-ne fins el final de la vida.

Els qui tenim nets/es sóm uns éssers privilegiats! Ara, anem amb el "pero"....

Quan arriben els fills a buscar el nen/a, rebs un reconfortant petonet....."que macu està mama, que net i que pulit, fa goig"...però......quina sensació de solitud quan s'en van. De vegades es fa difícil superar-ho. Tot just han marxat ja sents la necessitat d'altre abraçada, altre mirada que et faci seguir i pensar...Quina vida més plena....Encara faig falta.....

També és cert que el recordar les vivències del dia et fa somriure, encara que restis un xic trist/a.

Al dia següent i després d'haver DESCANSAT ja tornes a estar "en forma" i jo crec que la il·lusió de tornar a veure els nens fa que superis l'artrosi o altres malalties derivades de l'edat. A pesar del cansament físic, els nets/es et fan vibrar, viure, i com tens la sensació de que has d'estar sempre a punt, doncs això, que segueixes i segueixes....

El poder gaudir dels nets, be sigui col·laborant a tenir-ne cura o senzillament portant-los a passeig,al cinema, a berenar, dialogar amb ells, contribuir a la seva formació integral com a persones que són i en un futur proper, adults, és de les experiències més sensacionals de la vida.

Potser pensareu que tot plegat és un xic exagerat....us puc assegurar que no és així.

Gaudeixes dels nets com no has pogut fer-ho amb els fills, degut principalment al temps dedicat a la vida professional.

Finalitzo aquest cant als avis/es, als nens i nenes d'arreu, als que tenen la sort de gaudir dels seus avis/es i també als que no els tenen, perquè d'alguna forma puguin suplir-los amb persones que els estimin i arribin a adults amb la influència tan positiva i enriquidora d'un avi, d'una àvia.

Tots aquests pensaments no indiquen en cap cas pressumpció com a àvia que sóc, és senzillament amor, amor incondicional i absolut.

Maria Lluïsa Pena