LA MEVA JUBILACIÓ

Jo era una nena entremeliada, defensora de les causes justes, tant a l’escola com al carrer. Han anat passant els dies i els anys i, de sobte, em trobo amb la jubilació davant meu. De moment em va saber greu, ja que amb el treball estava distreta i alegre (encara que a algú li pugui semblar impossible).

El primer dia de la meva jubilació, al despertar-me més tard de la meva hora de sempre i veure que podia fer les coses amb tota tranquil.litat, vaig estar pensant una bona estona un xic trista. Què faré ara per omplir el temps del dia? Però, de seguida, em vaig dir a mi mateixa: Consol… ets una afortunada perquè ara podràs dedicar-te a tu mateixa tot anant al gimnàs i a la perruqueria tranquil.lament, sense mirar el rellotge…

Però vaig ador-me que també tenia tot el temps del món per apendre coses noves, que encara no havia tingut l’oportunitat d’aprendre i tantmateix gaudir de la meva parella anant a caminar dues hores diàries, mentre recordem la nostre joventut, les nostres il.lusions, unes complides i d’altres per complir, però sempre donant gràcies a la vida, perquè encara ens tenim l’un a l’altre i ens sentim plens d’amor.

Sóc una dona afortunada! , també puc dedicar més temps a les meves nétes Raquel i Sara, ja que mentre treballava gairebé no podía ni veure-les. A més amb l’avantatge que són dues dones ja fetes, cosa que fa que disfruti d’elles sense esgotar-me, al contrari em donen joventut, ganes de marxa i d’estar “a la onda” tal com diuen elles.

Per les tardes participo en diferentes activitats com realitzar el programa Ones de Dones de Ràdio Gràcia, el Consell de Dones, el Consell Ciutadà, graciamon.cat, i el taller d’escriputura de Dones Comunicadores (que bona falta em fa). Totes aquestes activitats m’han permès conèixer diferents persones i em donen cada dia més ganes de fer coses noves, d’explorar nous horitzonts.

Vull gaudir de la vida sent encara aquella nena entremeliada i defensora de les causes justes, perquè el món ho necessita i jo també ho necessito per ser plenament feliç.
La vida és una roda que volta i volta i hem de saber girar i no posar resistència al canvi.

Consol Lacida

DONES DEL SEGLE XXI. ÈPOCA DE CANVIS

Les dones i els homes fan un ús distint del temps i de l'espai. Aquesta diferència està relacionada amb el model patriarcal en el qual es basa la nostra societat. Aquest model reflecteix un repartiment de funcions entre homes i dones, pel fet de ser home o dona, sense tenir en compte les seves capacitats ni els seus coneixements.

Tota persona reparteix el seu temps entre l'espai privat, l'espai públic i l'espai domèstic.
En primer lloc, es definirà l'espai privat com el temps singular, el propi, el del culte a la individualitat. En el cas de les dones, es tendeix a confondre aquest espai amb el domèstic, furtant així aquest espai per a elles mateixes. En segon lloc, s'identifica l'espai públic amb l'àmbit productiu o de “l’activitat”. És el lloc de la participació en la societat i del reconeixement. En aquest espai, tradicionalment, s'han col·locat els homes. Finalment, l'espai domèstic es relaciona amb la “inactivitat”, on té lloc la cura de la llar, la criança, els afectes i la cura de les persones depenents. En aquest espai s'han col·locat, tradicionalment, les dones.
Els temps canvien i les persones evolucionem però sempre queden assignatures pendents. La gran assignatura pendent de les dones és la conquesta de l'espai privat. Les dones ja no són invisibles. Són molt visibles, especialment en els espais públic i domèstic. El que no s'ha d'oblidar és que el públic és l'eina per arribar a produir veritables canvis en la vida de les dones. Tots els canvis en l'espai públic i privat de les dones s'han produït paral·lelament. Sense progressos en el privat no s'haurien produït canvis en el públic, i al revés. Quan les dones aconsegueixin la conquesta de l'espai

AVIS I ÀVIES

Avui en dia, a moltes famílies els fa falta el suport dels avis/es. Generalment, el pare i la mare dels nens/nenes treballen i han de comptar amb ells. Els avis i àvies quasi sempre es fan càrrec dels seus néts: els van a buscar a l’escola, els banyen, els donen el sopar i així quotidianament fins que els pares els recullen. Algunes famílies els necessiten dies alterns i d’ altres només en moments puntuals

Aquesta dedicació als néts, en molts casos, és una revifalla per a aquests avis/ies. Poder sentir-se útils, dedicar la vida a aquests éssers als quals estimen tant fa que prefereixin aquest tipus de vida a fer altres activitats com anar a casals, viatjar, cultivar-se anant a la Universitat, etc. El mal és quant els avis tenen inquietuds d’un altre tipus i els agrada tenir una vida pròpia. Està bé, com anteriorment he dit, atendre els néts en moments puntuals, però també poder viatjar, fer cursos per aprendre diferents matèries que havien quedat pendents, etc.

Aquestes persones estan sotmeses a les circumstàncies de vida dels fills i no tenen cap opció d’elecció. Això és injust ja que la totalitat de persones que tenen una certa edat són conscients que el que no facin ara difícilment ho podran fer més tard. És llei de vida. Desconec quina pot ser la solució d’aquest problema molt i molt freqüent. Adoren els seus néts però tenen la sensació que se’ls ha tancat una porta a tantes oportunitats que hi ha avui en dia per a la gent gran.

Potser els avis/es haurien de parlar sincerament amb els fills per a trobar una solució que sobretot no faci mal els nens/nenes. Els avis/es necessiten un respir, sentir-se ells mateixos, gaudir amb plenitud la vida. Dedicar-se totalment als néts hauria d’ésser opcional, no obligatori. Que, els que disfrutin amb l’absoluta entrega als seus néts ho facin amb plena consciència i voluntat i que els que busquin altres opcions ho puguin desenvolupar i aconseguir.

Els avis i àvies són els portadors de la història de les famílies, de les tradicions, de la saviesa que dona la vida i no sempre són prou valorats. Donem a la nostra gent gran tota la importància que tenen i, sobretot, el nostre respecte i amor.

Maria Lluïsa Pena i Bernad

LA EVOLUCIÓN DE LAS MUJERES

Durante las últimas décadas, la evolución de la mujer, evidentemente, ha sido espectacular y notoria. Hasta los años 60, su cometido era la casa y los hijos y el campo, las que vivían en él. Poco a poco, las mujeres se han ido integrando cada vez más en la sociedad del trabajo, accediendo a los estudios universitarios y a los puestos de responsabilidad. En la vida diaria han tomado un papel más relevante, sin descuidar la casa y lo que esto conlleva.
En las empresas y fábricas no siempre se ha ayudado a la integración de la mujer, más bien se la ha rechazado. Y se la ha utilizado como mano de obra barata en las fábricas textiles y otros sectores del mundo laboral, como el servicio doméstico, la sanidad (en la que la mayoría son mujeres). En otros sectores como la confección, en importantes secciones, solo había mujeres. Las mujeres que trabajaban en casa también han sido siempre mal pagadas e infravaloradas.Hasta los años setenta, en algunos sectores, según sus convenios, se despedía a la mujer por casarse o por el simple hecho de estar embarazada. Aunque menos, esto se sigue haciendo en la actualidad. No solo no se protege a la mujer embarazada como es debido, si no que se la despide o rechaza, o se la hace coger la baja, en lugar de buscar un puesto de trabajo adaptado a su estado. Hay muchísimo trabajo a hacer al respecto.
Y en lo que se ha avanzado bastante es en la conciliación de la vida familiar y laboral, pero, como siempre, son las mujeres las que han de conciliar. A los hombres aun les cuesta coger un permiso por paternidad o para cuidado de un mayor o dependiente. (Aún lo siguen y seguirán viéndolo como cosa de mujeres). Son éstas las que siguen sin tener tiempo de relax, o de ocio. Se está hablando cada vez más por conseguir planes de igualdad en las empresas y que los compromisos familiares se vayan asumiendo con la misma proporción por las mujeres y los hombres, en igualdad de derechos, deberes y obligaciones. Esto sería lo ideal. Pero para conseguirlo se ha de educar a la población infantil desde ahora, y procurando darles un ejemplo digno para que a partir de generaciones venideras pueda lograrse. De momento, mucha teoría en papel, pero pocas soluciones.
Igualmente se ha de conseguir que los sueldos sean iguales en cada categoría y no que el hombre tenga mejor sueldo. A igual trabajo, igual sueldo, lograr que no haya diferencias. Esperemos que algún día se consigan los objetivos. SEGUIREMOS LUCHANDO aunque el objetivo es difícil de alcanzar.
Se habría conseguido una familia autónoma, libre, en la que todos sus miembros aportarían su granito de arena y podrían disponer todos de su tiempo para el ocio y la diversión tan necesarios y tan poco utilizados en la sociedad actual.

BERTA RIESCO