Avui en dia, a moltes famílies els fa falta el suport dels avis/es. Generalment, el pare i la mare dels nens/nenes treballen i han de comptar amb ells. Els avis i àvies quasi sempre es fan càrrec dels seus néts: els van a buscar a l’escola, els banyen, els donen el sopar i així quotidianament fins que els pares els recullen. Algunes famílies els necessiten dies alterns i d’ altres només en moments puntuals
Aquesta dedicació als néts, en molts casos, és una revifalla per a aquests avis/ies. Poder sentir-se útils, dedicar la vida a aquests éssers als quals estimen tant fa que prefereixin aquest tipus de vida a fer altres activitats com anar a casals, viatjar, cultivar-se anant a la Universitat, etc. El mal és quant els avis tenen inquietuds d’un altre tipus i els agrada tenir una vida pròpia. Està bé, com anteriorment he dit, atendre els néts en moments puntuals, però també poder viatjar, fer cursos per aprendre diferents matèries que havien quedat pendents, etc.
Aquestes persones estan sotmeses a les circumstàncies de vida dels fills i no tenen cap opció d’elecció. Això és injust ja que la totalitat de persones que tenen una certa edat són conscients que el que no facin ara difícilment ho podran fer més tard. És llei de vida. Desconec quina pot ser la solució d’aquest problema molt i molt freqüent. Adoren els seus néts però tenen la sensació que se’ls ha tancat una porta a tantes oportunitats que hi ha avui en dia per a la gent gran.
Potser els avis/es haurien de parlar sincerament amb els fills per a trobar una solució que sobretot no faci mal els nens/nenes. Els avis/es necessiten un respir, sentir-se ells mateixos, gaudir amb plenitud la vida. Dedicar-se totalment als néts hauria d’ésser opcional, no obligatori. Que, els que disfrutin amb l’absoluta entrega als seus néts ho facin amb plena consciència i voluntat i que els que busquin altres opcions ho puguin desenvolupar i aconseguir.
Els avis i àvies són els portadors de la història de les famílies, de les tradicions, de la saviesa que dona la vida i no sempre són prou valorats. Donem a la nostra gent gran tota la importància que tenen i, sobretot, el nostre respecte i amor.
Maria Lluïsa Pena i Bernad
divendres, 12 de febrer del 2010
LA EVOLUCIÓN DE LAS MUJERES
Durante las últimas décadas, la evolución de la mujer, evidentemente, ha sido espectacular y notoria. Hasta los años 60, su cometido era la casa y los hijos y el campo, las que vivían en él. Poco a poco, las mujeres se han ido integrando cada vez más en la sociedad del trabajo, accediendo a los estudios universitarios y a los puestos de responsabilidad. En la vida diaria han tomado un papel más relevante, sin descuidar la casa y lo que esto conlleva.
En las empresas y fábricas no siempre se ha ayudado a la integración de la mujer, más bien se la ha rechazado. Y se la ha utilizado como mano de obra barata en las fábricas textiles y otros sectores del mundo laboral, como el servicio doméstico, la sanidad (en la que la mayoría son mujeres). En otros sectores como la confección, en importantes secciones, solo había mujeres. Las mujeres que trabajaban en casa también han sido siempre mal pagadas e infravaloradas.Hasta los años setenta, en algunos sectores, según sus convenios, se despedía a la mujer por casarse o por el simple hecho de estar embarazada. Aunque menos, esto se sigue haciendo en la actualidad. No solo no se protege a la mujer embarazada como es debido, si no que se la despide o rechaza, o se la hace coger la baja, en lugar de buscar un puesto de trabajo adaptado a su estado. Hay muchísimo trabajo a hacer al respecto.
Y en lo que se ha avanzado bastante es en la conciliación de la vida familiar y laboral, pero, como siempre, son las mujeres las que han de conciliar. A los hombres aun les cuesta coger un permiso por paternidad o para cuidado de un mayor o dependiente. (Aún lo siguen y seguirán viéndolo como cosa de mujeres). Son éstas las que siguen sin tener tiempo de relax, o de ocio. Se está hablando cada vez más por conseguir planes de igualdad en las empresas y que los compromisos familiares se vayan asumiendo con la misma proporción por las mujeres y los hombres, en igualdad de derechos, deberes y obligaciones. Esto sería lo ideal. Pero para conseguirlo se ha de educar a la población infantil desde ahora, y procurando darles un ejemplo digno para que a partir de generaciones venideras pueda lograrse. De momento, mucha teoría en papel, pero pocas soluciones.
Igualmente se ha de conseguir que los sueldos sean iguales en cada categoría y no que el hombre tenga mejor sueldo. A igual trabajo, igual sueldo, lograr que no haya diferencias. Esperemos que algún día se consigan los objetivos. SEGUIREMOS LUCHANDO aunque el objetivo es difícil de alcanzar.
Se habría conseguido una familia autónoma, libre, en la que todos sus miembros aportarían su granito de arena y podrían disponer todos de su tiempo para el ocio y la diversión tan necesarios y tan poco utilizados en la sociedad actual.
BERTA RIESCO
En las empresas y fábricas no siempre se ha ayudado a la integración de la mujer, más bien se la ha rechazado. Y se la ha utilizado como mano de obra barata en las fábricas textiles y otros sectores del mundo laboral, como el servicio doméstico, la sanidad (en la que la mayoría son mujeres). En otros sectores como la confección, en importantes secciones, solo había mujeres. Las mujeres que trabajaban en casa también han sido siempre mal pagadas e infravaloradas.Hasta los años setenta, en algunos sectores, según sus convenios, se despedía a la mujer por casarse o por el simple hecho de estar embarazada. Aunque menos, esto se sigue haciendo en la actualidad. No solo no se protege a la mujer embarazada como es debido, si no que se la despide o rechaza, o se la hace coger la baja, en lugar de buscar un puesto de trabajo adaptado a su estado. Hay muchísimo trabajo a hacer al respecto.
Y en lo que se ha avanzado bastante es en la conciliación de la vida familiar y laboral, pero, como siempre, son las mujeres las que han de conciliar. A los hombres aun les cuesta coger un permiso por paternidad o para cuidado de un mayor o dependiente. (Aún lo siguen y seguirán viéndolo como cosa de mujeres). Son éstas las que siguen sin tener tiempo de relax, o de ocio. Se está hablando cada vez más por conseguir planes de igualdad en las empresas y que los compromisos familiares se vayan asumiendo con la misma proporción por las mujeres y los hombres, en igualdad de derechos, deberes y obligaciones. Esto sería lo ideal. Pero para conseguirlo se ha de educar a la población infantil desde ahora, y procurando darles un ejemplo digno para que a partir de generaciones venideras pueda lograrse. De momento, mucha teoría en papel, pero pocas soluciones.
Igualmente se ha de conseguir que los sueldos sean iguales en cada categoría y no que el hombre tenga mejor sueldo. A igual trabajo, igual sueldo, lograr que no haya diferencias. Esperemos que algún día se consigan los objetivos. SEGUIREMOS LUCHANDO aunque el objetivo es difícil de alcanzar.
Se habría conseguido una familia autónoma, libre, en la que todos sus miembros aportarían su granito de arena y podrían disponer todos de su tiempo para el ocio y la diversión tan necesarios y tan poco utilizados en la sociedad actual.
BERTA RIESCO
dijous, 4 de febrer del 2010
MARIA ROSA UREÑA, UNA DONA DEL COLL AMB INQUIETUDS SOCIALS I ARTÍSTIQUES
.JPG)
La Maria Rosa Ureña, porta trenta-dos anys de casada i té un fill de 28 anys. Té ànima d’artista i irradia serenor al seu voltant. Ha passat una gran part de la seva vida al barri del Coll, al qual dedica una bona quantitat d’energia positiva. Treballa incansablement per un barri millor i per afavorir les relacions entre les seves veïnes i veïns, des de la Vocalia de Dones de l’AVV Coll-Vallcarca.
Maria Rosa, quan t’instal.les al barri del Coll?
El 1977, quan em vaig casar.
D’on provenia la teva familia?
Els meus avis per part de pare eren de Mazarrón (Múrcia), però el meu pare va venir a Barcelona de petitó. La meva mare és nascuda aquí de pares emigrants, d’Orihuela (Alacant).
El barri ha canviat molt des que vas venir a viure-hi…
Una miqueta… i aquests propers anys encara es veurà un canvi més evident. Llavors jo venia del barri de Sants i em va costar adaptar-m’hi. Ara no marxaria allà abaix. Allà ho tenia tot a mà i aquí pràcticament no hi havia botigues. I pocs serveis, pocs transports. Recordo el 25 de dos pisos, que tenia el final al carrer Santuaris. El Coll era com un poblet tranquil. Molta gent que conec, que hi ha viscut tota la vida, m’han ensenyat fotografies. Algunes s’han exposat al Centre Cívic El Coll, on he vist el gran canvi que s’hi ha anat produint.
Un dels grans canvis ha estat una gran millora en serveis. Tot i així, ens han quedat les rutines que ens havíem muntat i moltes baixem per anar a comprar a Gràcia i d’altres van a Horta.
En aquells temps hi havia un bon ambient i caliu de veïnatge. S’ha mantingut?
Sí. La gent que ens movíem al voltant de l’associacionisme, tots ens coneixíem. Llavors teníem les Caramelles, l’ agrupament escolta i es feia també la Festa Major. De tota manera la gent del barri de muntanya i la gent del barri de la plana ens costava, i ens costa, relacionar-nos. Els carrers costeruts de muntanya actuen com una barrera.
La vida de les dones ha canviat també molt en aquests anys.?
Aparentment hem avançat moltíssim però en coses puntuals. Penso en tot allò que queda encara per fer i, sobretot, en la violència vers les dones… és increïble que encara passin aquestes coses! I això a la nostra societat, que si fem una mirada a la resta del món, no vegis. Si fem aquesta comparació encara som unes privilegiades…. I moren una setantena de dones cada any!
Quan et vas integrar a l’AVV Coll-Vallcarca?
A finals del 1993. L’Associació, quan es va crear, va començar a funcionar a la Parròquia, típic en els darrers anys del franquisme. Després va passar a un local al carrer Tirso,18. Més tard al carrer Mora d’Ebre, 50 i encara al mateix carrer al número 29, que era un local una mica més gran, ja que l’Associació va tenir, de seguida, una molt bona acollida entre els veïns i veïnes del barri. Finalment va tornar als seus orígens, ja que la plaça Grau Miró està situada al final del carrer Tirso.
La Vocalia de la Dona es posa en marxa de seguida?
Va néixer la primavera del 1994 i va tenir una bona acollida, ja que, de fet, responia a una creixent demanda per par de veïnes del barri. Cada cop érem més i ara continuem sent un bon grup de dones.
Tu hi fas de tallerista voluntària…
Com totes les components del grup. Funcionem a través del voluntariat. Cadascuna aporta els seus coneixements a les altres. Jo he fet de monitora en pintura sobre vidre, ceràmica, mosaic (trencadís), pirogravat amb fusta... i ara faig tai-txi i country.
Quines activitats més feu?
Tallers d’alfabetització, de manualitats diverses: puntes de coixí, iniciació al dibuix i la pintura, flors de mitja, punt de creu, pintura sobre roba… També fem exercicis corporals. Ordinador per a principiants, taller d’escriptura de Dones Comunicadores. S’organitzen sortides culturals: teatre, exposicions, petites excursions…
Els locals de l’Associació són el punt de trobada de moltes dones del barri i això repercuteix en la seva qualitat de vida ¿no?
I en la seva autoestima. Fan falta llocs de trobada com aquest. Moltes de les participants diuen que els ha canviat la vida.Tenen una il·lusió renovada, esperen contentes el moment de venir cap al local.
Penso que ja només per això val la pena venir, tot i la feina d’organització i el temps de dedicació que comporta. Amb la seva cara, amb la seva mirada ja et dones per pagada.
Ets una persona molt creativa i tens unes quantes aficions artístiques…
La meva relació amb el món de la creativitat, no és recent, em ve de lluny. Quan era més jove, vaig anar a la Escola Massana. Els anys 84-85 ja vaig fer un parell d' exposicions de ceràmica, amb molt d' èxit de venda.
Parla’ns del teu enamorament de la fotografia?
Sempre he fet fotografies però no tan seguit com ara. El canvi de la càmera analògica a la càmera digital ha tingut molt a veure, abans era impensable! Ha obert camps a noves possibilitats que poc a poc vaig descobrint. He participat en exposicions col.lectives aquí al barri. El mes de Novembre passat també vaig participar en el 1er. concurs de fotografia Social i Solidària KASSUMAY, a Sant Boi, amb dues fotografies. Aquests dies estic participant, també amb dues fotografies, en l’exposició “Els quatre elements”, organitzada per l’AFOBOI, que és exposada al Casal de l’Olivera a Sant Boi del Llobregat. La inauguració va ser un èxit. Les meves fotografies són sobre la terra i el foc.
Faig llargues caminades, sortides, sempre amb la càmera al damunt.
I la teva vessant com a creadora de Mandalas quan s’inicia?
Fa tres anys vaig entrar en contacte amb el món dels Mandalas i ja no ho he pogut deixar. Vaig fer-ne una exposició a la sala de la Caixa de Guipúzcoa (la Kutxa) de Travessera de Dalt, d’octubre al Desembre del 2009 que també va tenir molt èxit de vendes… i n’estic preparant una altra en un restaurant de Vic.
La veritat és que és una activitat molt creativa, lúdica, terapèutica i molt gratificant que recomano a tothom. És un instrument totalment vàlid per combatre l’estrès i posar harmonia, pau i equilibri a les nostres vides.
Ets autodidacta en moltes facetes i una d’elles és les noves tecnologies…
A través dels Mandalas vaig fer el meu primer bloc per penjar-los, i ja té més de setanta mil entrades, de tot el món. També n’he fet un altre on dono consells per crear-los.
Fer un bloc és més fácil que fer una web i té moltes possibilitats per a la creativitat, que és bàsica… encara que em queda molt per aprendre. Per exemple, he d’aprendre a treballar amb Fotoshop, per enriquir el meu treball fotogràfic.
També has aprés a muntar vídeos i col.labores amb la televisió gracienca graciamon.cat i amb el bloc comunicadorasambgracia.blogspot.com?
Sí faig muntatge de vídeos, però encara em queda molt per aprendre. Això sí tinc una càmera que dóna molta qualitat. Però amb els companys i companyes de Graciamon ens ajudem els uns als altres i es fan tallers de formació.
A comunicadoresambgracia també pengem tots els articles i treballs que es fan en el taller d’escriptura que s’organitza a l’Associació i que es publiquen en la revista La Força de les Dones, de la nostra Vocalia. Enguany sortirà l’onzè número.
Hem fet aquesta entrevista al local de l’Associació i, mentre la feiem, anaven pasant companyes seves a saludar, comentar coses… ara ja l’estan esperant per començar el taller de country. La Maria Rosa és una dona que sap escoltar i que tot allò que li agrada sempre ho comparteix amb la gent que l’envolta, tot traspassant-los els seus sabers. És una dona sàbia, autodidacta. Els seus mandalas diuen molt d’ella, són plens de color, de llum i de la serenor que ella transmet. Si voleu gaudir-ne: mandalas-mru-07.blogspot.com
Parla’ns del teu enamorament de la fotografia?
Sempre he fet fotografies però no tan seguit com ara. El canvi de la càmera analògica a la càmera digital ha tingut molt a veure, abans era impensable! Ha obert camps a noves possibilitats que poc a poc vaig descobrint. He participat en exposicions col.lectives aquí al barri. El mes de Novembre passat també vaig participar en el 1er. concurs de fotografia Social i Solidària KASSUMAY, a Sant Boi, amb dues fotografies. Aquests dies estic participant, també amb dues fotografies, en l’exposició “Els quatre elements”, organitzada per l’AFOBOI, que és exposada al Casal de l’Olivera a Sant Boi del Llobregat. La inauguració va ser un èxit. Les meves fotografies són sobre la terra i el foc.
Faig llargues caminades, sortides, sempre amb la càmera al damunt.
I la teva vessant com a creadora de Mandalas quan s’inicia?
Fa tres anys vaig entrar en contacte amb el món dels Mandalas i ja no ho he pogut deixar. Vaig fer-ne una exposició a la sala de la Caixa de Guipúzcoa (la Kutxa) de Travessera de Dalt, d’octubre al Desembre del 2009 que també va tenir molt èxit de vendes… i n’estic preparant una altra en un restaurant de Vic.
La veritat és que és una activitat molt creativa, lúdica, terapèutica i molt gratificant que recomano a tothom. És un instrument totalment vàlid per combatre l’estrès i posar harmonia, pau i equilibri a les nostres vides.
Ets autodidacta en moltes facetes i una d’elles és les noves tecnologies…
A través dels Mandalas vaig fer el meu primer bloc per penjar-los, i ja té més de setanta mil entrades, de tot el món. També n’he fet un altre on dono consells per crear-los.
Fer un bloc és més fácil que fer una web i té moltes possibilitats per a la creativitat, que és bàsica… encara que em queda molt per aprendre. Per exemple, he d’aprendre a treballar amb Fotoshop, per enriquir el meu treball fotogràfic.
També has aprés a muntar vídeos i col.labores amb la televisió gracienca graciamon.cat i amb el bloc comunicadorasambgracia.blogspot.com?
Sí faig muntatge de vídeos, però encara em queda molt per aprendre. Això sí tinc una càmera que dóna molta qualitat. Però amb els companys i companyes de Graciamon ens ajudem els uns als altres i es fan tallers de formació.
A comunicadoresambgracia també pengem tots els articles i treballs que es fan en el taller d’escriptura que s’organitza a l’Associació i que es publiquen en la revista La Força de les Dones, de la nostra Vocalia. Enguany sortirà l’onzè número.
Hem fet aquesta entrevista al local de l’Associació i, mentre la feiem, anaven pasant companyes seves a saludar, comentar coses… ara ja l’estan esperant per començar el taller de country. La Maria Rosa és una dona que sap escoltar i que tot allò que li agrada sempre ho comparteix amb la gent que l’envolta, tot traspassant-los els seus sabers. És una dona sàbia, autodidacta. Els seus mandalas diuen molt d’ella, són plens de color, de llum i de la serenor que ella transmet. Si voleu gaudir-ne: mandalas-mru-07.blogspot.com
Entrevista realitzada per Conxa García.
Publicat a La Tortuga.cat.
dimarts, 2 de febrer del 2010
DONA QUÈ DONES?
Es parla molt de la bellesa, de la salut i de la integritat pròpia. Potser el més important sería veure’s un mateix, trobar-se i viure allò que realment ens fa créixer i sentir. La vida és sentir. La resta sols passa i s’esmuny, com la bellesa física.
Les dones ens hem alliberat del cos, fins i tot en la sexualitat. La famosa píndola anticonceptiva ja té 50 anys, i, tot i així continuem debatent-nos en les mateixes qüestions quan arribem a l’adultesa.
Montse Barderi, autora del llibre “Perdre per guanyar”, parla d’aquesta qüestió. Tota acció comporta una conseqüència i una responsabilitat per qui l’efectua. Realment som adultes i coherents en les nostres decisions? Aquest llibre ens parla directament i sense embuts d’aquesta veritat. D’altra banda, ens continuem enganyant comparant-nos amb d’altres dones?
La bellesa és valora per l’experiència viscuda i la serenitat que aporta. Potser seria millor deixar els castells de focs per a aquelles que vulguin viure una vida banal; i dedicant-nos a cultivar la gràcia del éssers meravellosos que som. http://www.montsebarderi.com
Mireia Flos
Les dones ens hem alliberat del cos, fins i tot en la sexualitat. La famosa píndola anticonceptiva ja té 50 anys, i, tot i així continuem debatent-nos en les mateixes qüestions quan arribem a l’adultesa.
Montse Barderi, autora del llibre “Perdre per guanyar”, parla d’aquesta qüestió. Tota acció comporta una conseqüència i una responsabilitat per qui l’efectua. Realment som adultes i coherents en les nostres decisions? Aquest llibre ens parla directament i sense embuts d’aquesta veritat. D’altra banda, ens continuem enganyant comparant-nos amb d’altres dones?
La bellesa és valora per l’experiència viscuda i la serenitat que aporta. Potser seria millor deixar els castells de focs per a aquelles que vulguin viure una vida banal; i dedicant-nos a cultivar la gràcia del éssers meravellosos que som. http://www.montsebarderi.com
Mireia Flos
dilluns, 1 de febrer del 2010
LES DONES AL FÒRUM SOCIAL CATALÀ 2010
Aquest cap de setmana s’ha celebrat el segon Fòrum Social Catalá. L’edifici històric de la Universitat de Barcelona ha estat un lloc de trobada dels moviments socials del país. El tema central, la Crisi. Segons l’organització, hi han participat al FSCat unes tres mil persones.
Les dones hi han participat, com en l’edició anterior, a nivell individual i a través de diferents col.lectius mixtes i de dones. En la Xarxa d’entitats, organitzacions, associacions i col.lectius de base adherits al FSCat trobem gups com: Dones i Treballs (que es reuneix a Ca la Dona); la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere; l’Associació dinamitzadora de la Xarxa de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya i la Xarxa de Periodistes amb Visió de Gènere; Col.lectiu Maloka de Colombia; el Grup Gemma-Grup d’embaràs i maternitat o el Col.lectiu Gai de Barcelona.
Entre els 96 seminaris que s’han dut a terme amb visió de dona, podem remarcar: “Desigualtats de Gènere en les ONGD: mirades a processos de transformació” organitzat per la Comissió de Gènere de la FCONGD; La “Campanya pel Dret a l’Avortament, una lluita continua” per la Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït; Sexe Sexualitat i Gènere pel Col.lectiu Gai de Barcelona; “La cura de la terra i de la vida humana: una mirada des de les dones” per Dones i Treballs, Ecologistas en Acció BCN, Marxa Mundial de les Dones, Entrepobles; “Dona, immigració i crisi econòmica” per Associació papers i drets per a tothom, Debat_a_bat; “Gènere i Comunicació al FSCat” per la Xarxa de Dones Periodistes i Comunicadores de Catlanya; “Xarxa de mares” pel Grup Gemma-grup d’embaràs i crianza; “Taller d’genera’t” pel Col.lectiu Gai de Barcelona; “A quatre anys de la Ley Integral contra la violencia de género, com estem?” per la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere; “Tercera Acció Internacional de la Marxa Mundial de les Dones “ per Marxa Mundial de Dones amb el suport d’Entrepobles. Tot això el dissabte. Dia 30 de gener.
El diumenge, dia 31, es dugué a terme l’Assembles de Dones, acte obert a la participació de totes les activistes feministas i d’altres moviments, organitzades i no organitzades, joves i grans, migrants i d’aquí, lesbianes, heteros, transexuals…, com deia la seva convocatòria.
S’hi podien veure també exposicions com “Mou-te per Àfrica. Les dones, el futur d’un continent” d’Ajuda en Acció. I, també d’aquesta entitat, es podia visionar el documental “La feminització de la pobresa a Malawi”
Les dones van palesar a través de tots aquests seminaris i trobades que la crisi del sistema capitalista i patriarcal conté diverses crisis: l’econòmica, l’ecològica i la de la cura. L’impacte d’aquestes crisis sobre les dones és molt més dur que sobre els homes per la interelació del capitalisme i el patriarcat.
Conxa García
Les dones hi han participat, com en l’edició anterior, a nivell individual i a través de diferents col.lectius mixtes i de dones. En la Xarxa d’entitats, organitzacions, associacions i col.lectius de base adherits al FSCat trobem gups com: Dones i Treballs (que es reuneix a Ca la Dona); la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere; l’Associació dinamitzadora de la Xarxa de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya i la Xarxa de Periodistes amb Visió de Gènere; Col.lectiu Maloka de Colombia; el Grup Gemma-Grup d’embaràs i maternitat o el Col.lectiu Gai de Barcelona.
Entre els 96 seminaris que s’han dut a terme amb visió de dona, podem remarcar: “Desigualtats de Gènere en les ONGD: mirades a processos de transformació” organitzat per la Comissió de Gènere de la FCONGD; La “Campanya pel Dret a l’Avortament, una lluita continua” per la Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït; Sexe Sexualitat i Gènere pel Col.lectiu Gai de Barcelona; “La cura de la terra i de la vida humana: una mirada des de les dones” per Dones i Treballs, Ecologistas en Acció BCN, Marxa Mundial de les Dones, Entrepobles; “Dona, immigració i crisi econòmica” per Associació papers i drets per a tothom, Debat_a_bat; “Gènere i Comunicació al FSCat” per la Xarxa de Dones Periodistes i Comunicadores de Catlanya; “Xarxa de mares” pel Grup Gemma-grup d’embaràs i crianza; “Taller d’genera’t” pel Col.lectiu Gai de Barcelona; “A quatre anys de la Ley Integral contra la violencia de género, com estem?” per la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere; “Tercera Acció Internacional de la Marxa Mundial de les Dones “ per Marxa Mundial de Dones amb el suport d’Entrepobles. Tot això el dissabte. Dia 30 de gener.
El diumenge, dia 31, es dugué a terme l’Assembles de Dones, acte obert a la participació de totes les activistes feministas i d’altres moviments, organitzades i no organitzades, joves i grans, migrants i d’aquí, lesbianes, heteros, transexuals…, com deia la seva convocatòria.
S’hi podien veure també exposicions com “Mou-te per Àfrica. Les dones, el futur d’un continent” d’Ajuda en Acció. I, també d’aquesta entitat, es podia visionar el documental “La feminització de la pobresa a Malawi”
Les dones van palesar a través de tots aquests seminaris i trobades que la crisi del sistema capitalista i patriarcal conté diverses crisis: l’econòmica, l’ecològica i la de la cura. L’impacte d’aquestes crisis sobre les dones és molt més dur que sobre els homes per la interelació del capitalisme i el patriarcat.
Conxa García
dimecres, 13 de gener del 2010
La mama
La mama, Lluïsa Bernad i Monner
M'impresiona escriure sobre la mama. Des de que va marxar l'any 1992 no he deixat de pensar ni un sol dia en ella.
Que us puc explicar de la mama? Tantes coses...tantes vivències....però per sobre de tot sento encara la gran serenor i pau que em va infondre durant els anys de la meva infantesa i adolescència. Recordo aquells estius a Tiana com una etapa plena de felicitat. Els matins esmorzant al porxo de la casa, jo mirava la mare com menjava les torrades amb mantega i el cafè amb llet, com tenia cura de mi, em feia anar molt maca i sobre tot m'agradaven les "wamwes" que em comprava. Allò era un festival de colors que em feia feliç. Després d'esmorzar començava a fer els deures d'estiu i algunos dies, sobre tot si feia bon temps, no em feia treballar massa. Prenia la bossa de la platja i sortiem de casa per agafar l'entranyable tramvia blanc, avui en dia ubicat en una plaça de Tiana. Com el recordo, la mama i jo assegudes i els meus germans drets i fen el "burru" amb altres nois i noies de la seva edat, sobre tot el meu germà mitjà, el gran no era tan esbojarrat. Quin tip de riure, després arrivabem a Montgat, als Banys del Plata, les encantadores casetes ratllades de blau i blanc, altres de verd i blanc. L'aigua netíssima i tot era una delícia.
Tot sortint per tornar a casa i al costat de la parada del tramvia, hi havia una botigueta a on venien gelats. La mama ens comprava un "polo" boníssim! de llimona i gel, de taronja i gel, era insuperable.
Pensar en aquells matins d'estiu, els bancs del jardí i assegudes prenent el sol de primera hora, fa que, encara avui en dia, pugui relaxar-me i somriure. Les tardes eren de gran patiment per a la mama. -Nens, al tanto amb les bicicletes, no correu.....Sovint arrivabem amb les cames, genolls, colces, etc. amb "sang i fetge".... La mama corria a posar-nos aigua oxigenada i mercromina, jo feia veure que m'havia fet molt mal amb la intenció de que m'agafés a coll-i-be, no cal dir que sempre ho aconseguia. Tot seguit tornavem a agafar les bicis i "carretera i manta". Quina diferència amb els temps que vivim avui en dia, al poble quasi no hi havia trànsit i podiem anar per camins que només hi havien animals pasturant. Ara penso que vaig ser afortunada, actualment o gaudeixes d'una posició privilegiada o be has nascut en un poble, es difícil que els nens puguin gaudir d'aquells estius apasionants.
Es cruel però quan el meu pare va tenir el revés econòmic, només els van recolzar dos matrimonis amics. La resta van deixar els meus pares de banda. La força la va tenir la mama, ella animava, treballava, s'ocupava de la casa, ens va ajudar a tirar endavant. En un llenguatge col·loquial podriem dir que la mama era "un crac".
La mama era una artista. Cuinava molt be, cosia igualment de meravella, era una dona avançada a la seva época. Culta, parlant perfectament francés, amant de la música clássica....Em va fer estudiar el piano i al 5è curs li vaig donar un disgust mol gran...Li digué que amb el Batxillerat no em veia amb cor d'estudiar més temps aquell instrument i que ho deixava. Les vegades que he pensat que ha sigut la gran equivocació de la meva vida i el que més sento és que va tenir una desil·lusió considerable.
La mama va començar a pintar als 65 anys! Es va fer de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya en va aprendre. Com pintava! Li van dir que si hagués començat quan era jove hagués arribat molt lluny! A casa tinc quadres pintats per ella. Aquarel·les, olis, tot ho feia. Era d'aquell tipus de persona que feia que a prop d'ella les persones es sentissin segures.
Quan van venir els meus fills...Com els estimava...Va tornar a cosir per a ells, al meu fill li feia els pantalons, jerseis, a la meva filla, també jserseis, vestidets, abriguets, en fi, els adorava i ells a ella. L'àvia sempre és present entre nosaltres.
En els seus darrers anys va patir molt. Tenia dolor a tot el cos i després va venir el que va venir i s'en va anar. Recordo aquells diumenges amb aquelles converses tan intel·ligents i interessants. Estava molt adolorida i amb poca força però ella s'apuntava a tot, a que la portessin en cotxe, a caminar una miqueta, anava a dinar a casa els fills, etc. En fi tots sabem que es llei de vida però va ser molt dur. Una mare, encara que sigui gran, ens va deixar als 84 anys i avui en dia no és una edat exagerada, és una pèrdua irreparable i insustituible. T'anadones que ha marxat la persona que més t'estimat del món. Has de ser mare per saber, per comprendre la dimensió immensa d'aquesta paraule.
Gràcies mama!
Maria Lluïsa Pena i Bernad
dimarts, 5 de gener del 2010
FOTOPRES 09
Fins el 21 de Febrer teniu temps de visitar al CaixaForum l' exposició de FOTOPRES 09.
Enguany el primer premi a sigut per la serie titulada Violencia de gènere al Pakistan, unes fotos que culpeixen la sensibilitat i ens mostren la realitat d' unes dones que la pateixen.
Gràcies a les beques de la "CAIXA" 09 han pogut dur a terma els seus projectes en diferents indrets del món.
En la mostra es tracten qüestions com ara els valors actuals, les situacions de marginació i violencia que pateixen moltes persones arreu del món, les guerres i altres grans conflictes internacionals. Els fotògrafs participants n' ofereixen una imatge crua i impactant peró, alhora, humana i propera, que convida a la reflexió sobre la societat actual.
MRU.
Sugerencia de lectura para estos dias ...
"El ejercito de los saris rosas": Una apasionante historia real de lucha y superación.
Resumen del libro: "El ejercito de los saris rosas" de Sampat Pal.
Sampat Pal, una mujer de casta baja del norte de la India, se rebela contra su sociedad y se toma la justicia por su mano para poder ayudar a todos los que se encuentran en condiciones desfavorables, especialmente a las mujeres. Con este objetivo crea una banda llamada "Gulabi Gang", el ejército de los saris rosas.
Sampat Pal no debía haber ido a la escuela. En su aldea del norte de la India, ése era un privilegio reservado a los varones. Sin embargo, consiguió aprender a leer y a escribir y, al ver la injusticia con la que eran tratados los pobres y las mujeres tanto por las castas superiores como por las autoridades del estado, decidió decir "no" a la ley de los hombres. En lugar de cruzarse de brazos organizó el ejército más extraordinario de la historia de la India. Un ejército de mujeres, vestidas con saris rosas y armadas con bastones, dispuestas a defender a los desamparados y a exigir justicia allí donde fuese necesario. Es el ejército de los saris rosas y ésta es la historia de su legendaria fundadora.
"El ejercito de los saris rosas", un libro que muestra a una mujer luchando contra una sociedad machista y contra los poderes sociales establecidos.
Resumen del libro: "El ejercito de los saris rosas" de Sampat Pal.
Sampat Pal, una mujer de casta baja del norte de la India, se rebela contra su sociedad y se toma la justicia por su mano para poder ayudar a todos los que se encuentran en condiciones desfavorables, especialmente a las mujeres. Con este objetivo crea una banda llamada "Gulabi Gang", el ejército de los saris rosas.
Sampat Pal no debía haber ido a la escuela. En su aldea del norte de la India, ése era un privilegio reservado a los varones. Sin embargo, consiguió aprender a leer y a escribir y, al ver la injusticia con la que eran tratados los pobres y las mujeres tanto por las castas superiores como por las autoridades del estado, decidió decir "no" a la ley de los hombres. En lugar de cruzarse de brazos organizó el ejército más extraordinario de la historia de la India. Un ejército de mujeres, vestidas con saris rosas y armadas con bastones, dispuestas a defender a los desamparados y a exigir justicia allí donde fuese necesario. Es el ejército de los saris rosas y ésta es la historia de su legendaria fundadora.
"El ejercito de los saris rosas", un libro que muestra a una mujer luchando contra una sociedad machista y contra los poderes sociales establecidos.
dimarts, 15 de desembre del 2009
GEODINÀMICA, EL NOU LLIBRE D’ASSUMPCIÓ FORCADA
El passat dissabte, 12 de desembre, l’Assumpció Forcada, poeta lligada al nostre barri, va presentar a la Casa Elizalde el seu nou poemari “Geodinàmica”, editat per La Busca edicions. L’acte va ser organitzat per l’Associació independent Dones de Catalunya.
La presentació del llibre i de l’autora la va fer la geòloga Carmina Virgili, que també és qui va escriure el pròleg del llibre. La nostra veïna i també poeta i cantautora, Fina R. Palau, va acompanyar a la guitarra la lectura (també en va cantar dos) que l’Assumpció feu dels seus poemes. La Fina va cantar-ne també un.
Mentre Forcada llegia o cantava els seus poemes, en una pantalla es podien veure imatges, que ella mateixa havia carcat, per acompanyar els textos i que van impressionar les persones assistents per la seva espectacularitat i bellesa,
Com deia la Carmina Virgili, “no és la primera vegada que l’Assumpció Forcada es refereix a la geologia: en un llibre anterior, “Evolutio”, ja ens en parlava d’alguns aspectes, però aquest hi està tot dedicat”. Cal dir que l’autora és biòloga i ha estat professora d’ensenyament secundari durant molts anys.
El que més sobta tothom que s’apropa a l’obra de l’Assumpció és “la seva capacitat d’obligar-nos a adreçar una mirada diferent sobre les realitats quotidianes”. Aquest llibre nou “és tan interessant perquè mira el món amb ulls de poeta però amb un bagatge científic que li permet, en un fascinant joc de miralls, mostrar-nos una realitat múltiple i diversa. Sense renunciar a la ‘veritat científica’ dels fenòmens geològics, ens dóna una visió més profunda, al mateix temps màgica i completament real”.
L’autora comentà en el col.loqui com en una presentació del seu llibre de poemes sobre els objectes de la casa, una dona senzilla, que el seu primer apropament a la poesia havia estat un llibre seu, li va dir “desde que leí tu poema Plancha , hasta me gusta planchar”.
L’auditori va gaudir d’aquesta trobada poètica i, fins i tot, va demanar un bis, que l’Assumpció va fer amablement, tot tornant a cantar, acompanyada de les imatges corresponents i de la guitarra de la Fina, el poema titulat Vulcanisme.
Va aprofitar per dir que “la poesia no es cosa de quatre intel.lectuals i que cada dia, cada hora, cada minut, té la seva posia. La poesia representa la vida, cal conèixer cada estat d’ànim. Ella, ens explicava, no comença a escriure si no té una idea.
Cal recuperar la poesia i, per això, primer s’ha d’entusiasmar a la persona que llegeix i, després anar avançant- Regalem-nos i regalem poesia a les persones que estimem.
Per entusiasmar-vos us fem un petit tast d’aquest nou llibre de l’Assumpació Forcada:
ILLA
Lentament l’acció del mar
destrueix el cràter.
Vols oblidar l’erupció
volcànica submarina
que va trasbalsar les teves aigües.
Tal vegada, un dia, boscos de corall
transformin el teu paisatge en una illa
i la mar dipositarà tanta sorra
que podràs caminar tranquil.la
per la platga de l’oblit.
divendres, 4 de desembre del 2009
CONCILIACIÓ
Segons alguns estudis recents, sembla que algunes empreses (multinacionals casi totes) han arribat a la conclusió que facilitar la vida personal dels seus treballadors surt a compte. Altres s’han vist obligades, per pressió sindical, a incloure en els convenis clàusules positives en matèria de permisos, ordenació del temps de treball, protecció de la maternitat o plans d’igualtat .
Tot i això, quan les dones s’incorporen el seu lloc de treball després de la baixa maternal, segueixen patint diferents problemes. Generalment, han de reduir la seva jornada laboral d’un terci o la meitat per no desatendre el fill/a. Sovint l’empresa no considera necessari cobrir l’absència de la treballadora i els seus companys han de realitzar part del seu treball. Aquesta situació fa que la treballadora, a més d’una important disminució salarial, arribi a no ésser tinguda en compte dins l’empresa i trobi greus dificultats per promocionar-se.
Per tant, veiem que el marc legal vigent no satisfa les necessitats de la dones treballadores. Es imprescindible continuar denunciant aquesta forma de discriminació.
Tot i això, quan les dones s’incorporen el seu lloc de treball després de la baixa maternal, segueixen patint diferents problemes. Generalment, han de reduir la seva jornada laboral d’un terci o la meitat per no desatendre el fill/a. Sovint l’empresa no considera necessari cobrir l’absència de la treballadora i els seus companys han de realitzar part del seu treball. Aquesta situació fa que la treballadora, a més d’una important disminució salarial, arribi a no ésser tinguda en compte dins l’empresa i trobi greus dificultats per promocionar-se.
Per tant, veiem que el marc legal vigent no satisfa les necessitats de la dones treballadores. Es imprescindible continuar denunciant aquesta forma de discriminació.
Aurora Manzanares
L'ACCÉS ALS LLOCS DE REPONSABILITAT
Vist des de fora es diría que les dones han assolit un rol dins del món laboral, familiar i social en què es pot fer i desfer amb igualtat de condicions i que la diferencia de gènere és aigua passada.
La nostra realitat és força diferent. Una dona es troba un món, no sols el laboral, definit i construït per homes i, des de la infància, comença una cursa d’obstacles que la moldejarà i definirà com a ésser. Avui som moltes les dones capacitades per assolir llocs amb responsabilitat laboral però som poques les que arribem. D’anàlisi, n’hi ha prou que ho evidencien. Per què? Quines causes hi ha darrere?
Ens trobem amb treballadores nates, lluitadores, creatives, organitzadores, resolutives, responsables i amb empenta. Però, de forma continuada, es qüestiona tant la seva validesa com la seva tasca que han de demostrar i justificar constantment. Mentre l’home generalment continua una progressió ascendent, les dones vivim com s’atura la nostra projecció. En moments en què s’afirma i es defensa l’equitat i la paritat, ens trobem entrebancs (laborals, de conciliació familiar i social) que no haurien de ser excloents ni ser diferenciadors respecte a l’home… però en no imitar el model masculí vigent, ens aboquen a prendre decisions i fer eleccions amb un cost massa alt: la renuncia a ser i realitzar-nos amb plenitud.
Rosa Pérez
ARTISTES
Ser artista no és una professió sinó una elecció en la forma de viure. La majoria de les artistes no trien aquesta professió per guanyar-se la vida sinó perquè la senten des de la més tendra joventut. Encara que aquest professió és curta, massa curta: gairebé mai es pot continuar exercint més enllà dels “quaranta”.
La Senyora Ana Marquis, en l'edició digital de Cinco Dias, es preguntava fa uns dies: On són els papers per a les dones madures? Té molta raó en tots els seus plantejaments. Sí, on són? Sabem que és una professió que requereix bellesa però ens preguntem: una bellesa solament física? És necessari ésser jove i bella per a expressar sentiments? La mirada i el somriure en el rostre d'una dona madura no és bella?
Sembla que per als productors i directors de cinema no ho és. Per als directius és més interessant contractar la filla, o la neboda, o la núvia de... abans que una bona actriu madura. Les veritables professionals coneixen les seves possibilitats, i, naturalment, quan sobrepassen certa edat demanen papers adequats a la seva situació, però, excepte algunes excepcions, sembla que no existeixen.
La Senyora Ana Marquis, en l'edició digital de Cinco Dias, es preguntava fa uns dies: On són els papers per a les dones madures? Té molta raó en tots els seus plantejaments. Sí, on són? Sabem que és una professió que requereix bellesa però ens preguntem: una bellesa solament física? És necessari ésser jove i bella per a expressar sentiments? La mirada i el somriure en el rostre d'una dona madura no és bella?
Sembla que per als productors i directors de cinema no ho és. Per als directius és més interessant contractar la filla, o la neboda, o la núvia de... abans que una bona actriu madura. Les veritables professionals coneixen les seves possibilitats, i, naturalment, quan sobrepassen certa edat demanen papers adequats a la seva situació, però, excepte algunes excepcions, sembla que no existeixen.
Carmen Domínguez
LA CATALUNYA DE HOY
Este país tiene tantas cosas bonitas e interesantes, pero por culpa de unos cuantos delincuentes, tenemos que hablar de la Catalunya corrupta.
El caso más sonado es el del “Palau de la Música”. Me niego a decir el nombre de sus tristemente famosos protagonistas. No se merecen que sus nombres estén cerca de tan digna institución.
Es importante resaltar que el cómplice, como le llaman los medios, para proteger “el bon nom del Palau” un bello día decidió despedir una de las a la ascensoristas del la casa con la excusa de que hablaba catalán con un fuerte acento extranjero. Abusando de su autoridad, como era habitual en él. Con una carta aceptando la improcedencia del despido y una mísera indemnización procedió a su cobarde actuación. Hizo esto porque sabía que la persona que fue despedida no podía rebelarse porque su marido trabajaba en la empresa y no podía arriesgarse a que hubiese represalias sobre su conjugue.
Esta era la manera de actuar del numero dos del Palau. Me pregunto quien preservó más “El bon nom del Palau” quien hablaba Catalan con acento extranjero o quien ha robado y vejado el nombre de la institució
Carmen Domínguez
El caso más sonado es el del “Palau de la Música”. Me niego a decir el nombre de sus tristemente famosos protagonistas. No se merecen que sus nombres estén cerca de tan digna institución.
Es importante resaltar que el cómplice, como le llaman los medios, para proteger “el bon nom del Palau” un bello día decidió despedir una de las a la ascensoristas del la casa con la excusa de que hablaba catalán con un fuerte acento extranjero. Abusando de su autoridad, como era habitual en él. Con una carta aceptando la improcedencia del despido y una mísera indemnización procedió a su cobarde actuación. Hizo esto porque sabía que la persona que fue despedida no podía rebelarse porque su marido trabajaba en la empresa y no podía arriesgarse a que hubiese represalias sobre su conjugue.
Esta era la manera de actuar del numero dos del Palau. Me pregunto quien preservó más “El bon nom del Palau” quien hablaba Catalan con acento extranjero o quien ha robado y vejado el nombre de la institució
Carmen Domínguez
dilluns, 30 de novembre del 2009
ELS NETS
Els nets....Aquests petits éssers que ens proporcionen felicitat en quantitats extraordinàries, encara que, com quasi tot en la vida, pugui haver, existeixi un "pero"....Començarem amb les satisfaccions que ens donen amb les mans obertes....El net/a.....aquells ulls que et miren amb amor, diàfens, sense trampa, són la imatge de l'ànima, pura, dels sentiments que encara no estan malmesos, aquell petit cor que batega i que s'apoderat per sempre més, del teu.
El net/a...quina paraula tan gran per a un cos tan petit. Quan acabats de néixer els acarones entre els teus braços, tornes a ser mare/pare, agafes els seus dits i observant amb la força que responen tot prenent els teus, restes de per vida unit/da a ells.
I quina moguda Déu meu! Primerament de nadons, biberons, després farinetes, més tard les cremes de verduretes i de fruïta, etc. etc., el bany, el parc, les baralles amb la cadira de passeig que no s'acava d'obrir ni de tancar....En un somni arriba l'escola bressol...Apa! amunt i avall, els berenars, VIGILAR molt més del que es fa quan tens els fills petits, es tan gran la responsabilitat! El bany, el sopar... i així els dies que siguin necessàris.
Cap als 4 i 5 anys ja pots gaudir d'una conversa amb ells, mostrar-lis el camí que, i d'acord amb els pares, és el més adient per a ells. Els descobreixes les meravelles de la natura, els hi dones a conéixer la música, a comptar, a cantar, els hi expliques contes, els de tota la vida i els que brollen de la imaginació. És una época meravellosa...i no en tinc cap dubte que cadascuna d'elles en un futur, restarà plena de vivències per gaudir-ne fins el final de la vida.
Els qui tenim nets/es sóm uns éssers privilegiats! Ara, anem amb el "pero"....
Quan arriben els fills a buscar el nen/a, rebs un reconfortant petonet....."que macu està mama, que net i que pulit, fa goig"...però......quina sensació de solitud quan s'en van. De vegades es fa difícil superar-ho. Tot just han marxat ja sents la necessitat d'altre abraçada, altre mirada que et faci seguir i pensar...Quina vida més plena....Encara faig falta.....
També és cert que el recordar les vivències del dia et fa somriure, encara que restis un xic trist/a.
Al dia següent i després d'haver DESCANSAT ja tornes a estar "en forma" i jo crec que la il·lusió de tornar a veure els nens fa que superis l'artrosi o altres malalties derivades de l'edat. A pesar del cansament físic, els nets/es et fan vibrar, viure, i com tens la sensació de que has d'estar sempre a punt, doncs això, que segueixes i segueixes....
El poder gaudir dels nets, be sigui col·laborant a tenir-ne cura o senzillament portant-los a passeig,al cinema, a berenar, dialogar amb ells, contribuir a la seva formació integral com a persones que són i en un futur proper, adults, és de les experiències més sensacionals de la vida.
Potser pensareu que tot plegat és un xic exagerat....us puc assegurar que no és així.
Gaudeixes dels nets com no has pogut fer-ho amb els fills, degut principalment al temps dedicat a la vida professional.
Finalitzo aquest cant als avis/es, als nens i nenes d'arreu, als que tenen la sort de gaudir dels seus avis/es i també als que no els tenen, perquè d'alguna forma puguin suplir-los amb persones que els estimin i arribin a adults amb la influència tan positiva i enriquidora d'un avi, d'una àvia.
Tots aquests pensaments no indiquen en cap cas pressumpció com a àvia que sóc, és senzillament amor, amor incondicional i absolut.
Maria Lluïsa Pena
dissabte, 28 de novembre del 2009
V FÒRUM CONTRA LES VIOLÈNCIES DE GÈNERE
Els dies 19, 20 i 21 es va celebrar el V Fòrum contra les Violències de Gènere, a l’Espai Francesca Bonnemaison, organitzat per la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere, de la qual formen part diferents entitats gracienques i el Consell de Dones del Districte. El divendres al matí, es va realitzar el tradicional Taller de Ràdio organitzat per Ones de Dones amb la col.laboració de Comunicadores amb Gràcia. Enguany va comptar amb 20 alumnes dels IES El Palau i Esteve Terrades. Els alumnes van aprendre a realitzar un programa de ràdio tot presentant el Fòrum i realitzant una tertúlia sobre les relacions de parella. L'objectiu era provocar una reflexió sobre les formes de relació afectiva que estableixen els nois i les noies i intentar veure quines són les diferències entre les actituds d'uns i altres. Es van fer quatre grups i quatre programes d’un quart d’hora. El taller va ésser molt ben valorat pels nois i noies que hi van participar.
D’altres participacions gracienques, en aquesta edició del Fòrum, van ser les de Dones de Vol, amb el taller Lo que quiero y lo que no quiero, individualitat i llibertat dins de l’àmbit de la parella. I la de l’Associació de Dones no Estàndards, que van presentar una activitat de Teatre-Fòrum, amb el títol: La discapacitat, discrimina o sedueix?
Divendres matí s’organitzaren un munt de tallers dirigits als adolescents. En total van participar més de quatre-cents alumnes de diferents centres educatius. A la tarda divendres tarda i el dissabte, es va obrir a tothom aquest espai ple d’activitats que oferien temes variats per abastar les diverses inquietuds de les persones que s’hi van acostar a participar: 11 tallers, xerrades i taules rodones.
El Fòrum es va cloure amb un acte-homenatge a les dones assassinades i maltractades, l’actuació de Dones de Blanc i de la Marina Rossell i Cello Fussion Quartet.
Conxa García i Sara Reñé
dijous, 29 d’octubre del 2009
SINERGIA, de Fina R. Palau
La Fina R. Palau, poetessa i cantautora gracienca va presentar dimarts passat el seu nou llibre a la Sala de les Columnas de la seu d’UGT. “Sinergia” està publicat per La Busca Edicions. L’edició és bilingüe català-castellà.
La Fina R. Palau participa en el Consell de Dones del Districte de Gràcia i va actuar, juntament amb l’Assumpció Forcada, també poetessa, el novembre passat en el Dia Anual de Gràcia contra la Violència vers les Dones i en la inauguració de la Plaça de les Dones del 36.
La Fina ja tenia publicats dos llibres: “Mänty” i “Fronesi”. Aquest nou poemari li ha prologat la Lídia Falcón, advocada i feminista. Es tracta d’un llibre on ens ofereix la seva visió del món, de les relacions humanes a través de metàfores relacionades amb la vinya, el seu paisatge de la infantesa, ja que ella va néixer a Sant Sadurní d’Anoia. Us oferim un petit tast amb el poema titulat “Noves pluges”:
La pluja em recorda
la infància dins l’escalfor d’un llit.
La veu calmosa de la mare,
les estrelles dintre els meus llençols,
i jo volent impedir
que el meu cos creixés.
No volia ser gran,
potser l’edat justa
és la que peregrina
pel nostre cervell.
Però la vida ens ensenya
cada dia l’altra visió
de la realitat:
esperar noves pluges.
La Fina R. Palau participa en el Consell de Dones del Districte de Gràcia i va actuar, juntament amb l’Assumpció Forcada, també poetessa, el novembre passat en el Dia Anual de Gràcia contra la Violència vers les Dones i en la inauguració de la Plaça de les Dones del 36.
La Fina ja tenia publicats dos llibres: “Mänty” i “Fronesi”. Aquest nou poemari li ha prologat la Lídia Falcón, advocada i feminista. Es tracta d’un llibre on ens ofereix la seva visió del món, de les relacions humanes a través de metàfores relacionades amb la vinya, el seu paisatge de la infantesa, ja que ella va néixer a Sant Sadurní d’Anoia. Us oferim un petit tast amb el poema titulat “Noves pluges”:
La pluja em recorda
la infància dins l’escalfor d’un llit.
La veu calmosa de la mare,
les estrelles dintre els meus llençols,
i jo volent impedir
que el meu cos creixés.
No volia ser gran,
potser l’edat justa
és la que peregrina
pel nostre cervell.
Però la vida ens ensenya
cada dia l’altra visió
de la realitat:
esperar noves pluges.
diumenge, 25 d’octubre del 2009
REFLEXIONS SOBRE EL II CONGRÉS DE DONES DE BARCELONA
El 16 i 17 d’Octubre va tenir lloc el II Congrés de les Dones de Barcelona, convocat pel Consell de dones de la Ciutat. El Congrés, que proposava com a tema central “ Les dones com a agents de transformació de la ciutat”, s’havia anat preparant al llarg de més d’un any amb un procés participatiu obert en els districtes de Barcelona per debatre els quatre eixos temàtics principals: Ciutadania, Treballs i temps, Cultura i Espai públic. .
No podem deixar de valorar positivament aquest procés que ha permès que moltes barcelonines puguin reflexionar, debatre i fer propostes sobre el model de ciutat que desitgen. Així mateix, volem destacar algunes de les intervencions del Congrés com la magistral conferència d’Amelia Valcarcel i la proposta presentada per Victoria Sau: “Declaració Universal de reconeixement, perdó i abolició del Patriarcat".
Ara bé, per a algunes de nosaltres, el Congrés, en el seu conjunt, ha estat força insatisfactori i decebedor ja que hem pogut constatar que:
1. No hi ha hagut, com en qualsevol Congrés, un espai de tallers o comunicacions des del qual totes les persones, grups i entitats que treballen en temes de gènere puguin narrar, comunicar i donar a conèixer la seva experiència i els seus coneixements.
2. No hi ha hagut temps ni espai perquè els Consells de Districte, que aglutinen les associacions de cada districte, donin una visió de les problemàtiques i experiències de cada territori i del treball que han portat a terme durant els últims anys.
3. No hem tingut tampoc l’oportunitat d’assistir a debats ni taules rodones, amb aportacions plurals i diverses, que ens permetin tenir punts de vista diferents i contrastats de cada una de les temàtiques plantejades
4. El marc general de debat ha estat descontextualitzat i no ha partit d’un estat de la qüestió documentat ni ha tingut prou en compte els canvis legals, polítics i socials de l’ última dècada.
En definitiva, el Congrés no ha estat el fòrum de reflexió i intercanvi que hauríem volgut. No ens ha deixat una visió global del que s’està fent a la ciutat i, una vegada més, han quedat invisibilitzatdes les dones que treballen quotidianament per transformar la ciutat.
Com a resultat, una tirallonga de 500 propostes sense prioritzar difícils de destriar, articular i portar a la pràctica. No sabem ben bé si aquest és el millor camí per avançar i encarar els nous reptes als quals ens enfrontem en aquest moment de crisi i canvi social.
Sara Reñé
No podem deixar de valorar positivament aquest procés que ha permès que moltes barcelonines puguin reflexionar, debatre i fer propostes sobre el model de ciutat que desitgen. Així mateix, volem destacar algunes de les intervencions del Congrés com la magistral conferència d’Amelia Valcarcel i la proposta presentada per Victoria Sau: “Declaració Universal de reconeixement, perdó i abolició del Patriarcat".
Ara bé, per a algunes de nosaltres, el Congrés, en el seu conjunt, ha estat força insatisfactori i decebedor ja que hem pogut constatar que:
1. No hi ha hagut, com en qualsevol Congrés, un espai de tallers o comunicacions des del qual totes les persones, grups i entitats que treballen en temes de gènere puguin narrar, comunicar i donar a conèixer la seva experiència i els seus coneixements.
2. No hi ha hagut temps ni espai perquè els Consells de Districte, que aglutinen les associacions de cada districte, donin una visió de les problemàtiques i experiències de cada territori i del treball que han portat a terme durant els últims anys.
3. No hem tingut tampoc l’oportunitat d’assistir a debats ni taules rodones, amb aportacions plurals i diverses, que ens permetin tenir punts de vista diferents i contrastats de cada una de les temàtiques plantejades
4. El marc general de debat ha estat descontextualitzat i no ha partit d’un estat de la qüestió documentat ni ha tingut prou en compte els canvis legals, polítics i socials de l’ última dècada.
En definitiva, el Congrés no ha estat el fòrum de reflexió i intercanvi que hauríem volgut. No ens ha deixat una visió global del que s’està fent a la ciutat i, una vegada més, han quedat invisibilitzatdes les dones que treballen quotidianament per transformar la ciutat.
Com a resultat, una tirallonga de 500 propostes sense prioritzar difícils de destriar, articular i portar a la pràctica. No sabem ben bé si aquest és el millor camí per avançar i encarar els nous reptes als quals ens enfrontem en aquest moment de crisi i canvi social.
Sara Reñé
II CONGRÉS DE DONES DE BARCELONA
Sense dubte, un de les millors moments del II Congrés de Dones de Barcelona, celebrat fa pocs dies, va estar la conferència inaugural d’Amèlia Valcarcel que va emocionar i trasbalsar totes aquelles persones que assistien a l’acte.
A partir del tema central del Congrés: Les dones com a subjecte de transformació social, la filòsofa va fer un repàs històric de feminisme i de tot allò que el moviment, en les seves successives etapes, ha anat aconseguint. Va recordar que només fa 300 anys que, amb les aportacions de Mary Wollstonecraft i altres dones il·lustrades, es van començar a plantejar els drets de les dones. Es va referir també a altres fites històriques com la lluita de les sufragistes pel dret a vot i el paper imprescindible d’Eleanor Roosevelt en l’aprovació de la “Declaració universal del drets humans”.
Finalment,va recordar que, encara ara, en tot el planeta es vulneren els drets contra les dones i les nenes i va destacar la contribució de la revolució feminista, sempre pacífica, en la conquesta de les llibertats i en la millora de les condicions de vida de les persones. Tota una lliçó magistral.
A partir del tema central del Congrés: Les dones com a subjecte de transformació social, la filòsofa va fer un repàs històric de feminisme i de tot allò que el moviment, en les seves successives etapes, ha anat aconseguint. Va recordar que només fa 300 anys que, amb les aportacions de Mary Wollstonecraft i altres dones il·lustrades, es van començar a plantejar els drets de les dones. Es va referir també a altres fites històriques com la lluita de les sufragistes pel dret a vot i el paper imprescindible d’Eleanor Roosevelt en l’aprovació de la “Declaració universal del drets humans”.
Finalment,va recordar que, encara ara, en tot el planeta es vulneren els drets contra les dones i les nenes i va destacar la contribució de la revolució feminista, sempre pacífica, en la conquesta de les llibertats i en la millora de les condicions de vida de les persones. Tota una lliçó magistral.
Sara Reñé
II CONGRÉS DE DONES DE BARCELONA
Aquest cap de setmana es va celebrar el II Congrés de Dones de Barcelona, convocat pel seu Consell, tot mostrant les dones com allò que som: agents de transformació de la ciutat. Hi van participar més de 1.600 dones. Van arribar-hi més de 1.300 propostes, que van sintetitzar-se en 396, que es presentaren per al seu debat en quatre Tallers: Ciutadania, Cultura, Temps i Treballs, l’Espai Públic i la Vida quotidiana. Hi havia propostes que sobrepassaven les competències municipals, d’altres que són a llarg termini, alternatives globals que impliquen tota la societat i d’altres més concretes. Resumint molt, ens centrarem en unes quantes que són generals i aquelles que són molt concretes i que afecten directa o indirectament al nostre Districte: valorar el treball de les dones; posar la cura al centre de la vida; agilitzar la Coeducació a les escoles; canviar l’ordenança del civisme per una política de relació; un CIRD públic i consensuat entre les associacions a qui dóna servei; la plaça de les Dones del 36 sense reixes i que les decisions dels Consells de Dones siguin vinculants
Conxa García
dimecres, 21 d’octubre del 2009
EXPOSICIÓ DE MANDALAS de Maria Rosa Ureña
Us convidem a visitar l'exposició de MANDALAS de la Maria Rosa Ureña. Espot visitar del 28 de setembre al primer de desembre del 2009, a la Salad'Exposicions de Kutxa (La Caja de Guipúzcoa), Travessera de Dalt número56.L'horari de visita és de dilluns a dijous de 9:15 a les 14:00 hores i ales tardes de les 16:00 a les 17:45 hores. Els divendres només es potvisitar pel matí fins a les 14:30 hores.
La Maria Rosa Ureña es companya i col.laboradora d'aquest bloc i a través dels seus Mandalas ens posa a les mans un univers de colors.La Maria Rosa va néixer a la nostra ciutat i viu al Coll on és l'ànima de la Vocalia de Dones de l'AVV Coll-Vallcarca.
Com es diu en el programa de mà de l'exposició" "fa tres anys vaig descobrir el món dels MANDALAS, realment em van fascinar, és una activitat molt creativa, lúdica, terapéutica i molt gratificant que recomano a tothom. És un instrument totalment vàlid per a combatre l'stress i posar harmonia, pau i equilibri a les nostres vides"
La Maria Rosa Ureña es companya i col.laboradora d'aquest bloc i a través dels seus Mandalas ens posa a les mans un univers de colors.La Maria Rosa va néixer a la nostra ciutat i viu al Coll on és l'ànima de la Vocalia de Dones de l'AVV Coll-Vallcarca.
Com es diu en el programa de mà de l'exposició" "fa tres anys vaig descobrir el món dels MANDALAS, realment em van fascinar, és una activitat molt creativa, lúdica, terapéutica i molt gratificant que recomano a tothom. És un instrument totalment vàlid per a combatre l'stress i posar harmonia, pau i equilibri a les nostres vides"
dijous, 17 de setembre del 2009
CONCENTRACIÓ
*CONCENTRACIÓ HOMENATGE A LES DONES ASSASSINADES*
*DILLUNS 21 DE SETEMBRE A LES 20:00 A LA PLAÇA SANT JAUME
*Lectura de poemes a càrrec de la poetessa **Assumpció Forcada*
*Organitza: Consell de Dones del Districte de Gràcia
*DILLUNS 21 DE SETEMBRE A LES 20:00 A LA PLAÇA SANT JAUME
*Lectura de poemes a càrrec de la poetessa **Assumpció Forcada*
*Organitza: Consell de Dones del Districte de Gràcia
dilluns, 14 de setembre del 2009
COMUNICAT DE " LES DONES DEL 36"
Les components de l’Associació Les Dones del 36, fundada l’any 1997 i dissolta a finals de 2007: Trinidad Gallego, María Salvo, Conxa Pérez, Carme Casas, Josefina Piquet i la iniciadora de la nostra entitat Llum Ventura, manifestem el nostre desacord envers el tancament de la plaça de les Dones del 36 mitjançant aquest comunicat.
Quan fa uns quatre anys ens van comunicar que des de la Vocalia de la Dona de l’AVV Vila de Gràcia i Ràdio Gràcia, havia sorgit la iniciativa de dedicar una plaça de nova creació a la memòria de les Dones del 36, la nostra reacció va ser d’una immensa gratitud. Reconeixem i valorem tots el esforços i perseverança del Consell de Dones de Gràcia i de tots els col•lectius i persones que han fet possible la inauguració de la plaça. Aquesta iniciativa és un acte de justícia i un homenatge a totes les dones del 36 i honora al Districte de Gràcia.
Nosaltres, les components de l’Associació Les Dones del 36 - no confondre amb el nom genèric de la plaça - també formem part d’aquest col•lectiu de milers i milers de dones compromeses en la lluita per obtenir uns drets que fins a la proclamació de la Segona República, el 14 abril 1931, ens estaven negats. Després, en esclatar la guerra, ens convertiríem en les dones abnegades que vàrem estar al front i a la reraguarda i que, mentre els nostres companys eren al camp de batalla, teníem cura de la família i els suplírem als tallers, fàbriques, hospitals, escoles, menjadors populars, etc.....Dones que, a partir de 1939 i amb la frustració d’una causa perduda, patírem la dictadura, persecucions, exili, presons, afusellaments, etc...
Si la plaça i la inscripció de la placa són un reconeixement a la lluita de les dones del 36 per a la justícia i la llibertat, per què l’Ajuntament de Gràcia -que des de l’inici de la construcció de la plaça ens va silenciar el seu tancament– ha decidit posar-hi reixes? Que algú ens ho expliqui. Arguments, n’hi ha molts, però per a nosaltres, les signants d’aquest comunicat, raons que justifiquin les reixes, cap ni una.
Opinem que és una contradicció perquè la placa i les reixes són incompatibles. Creiem que es una decisió injusta i una falta de coherència i de respecte a la memòria de les dones del 36 i ho sentim com una ofensa als nostres anhels per a defensar els valors de la llibertat. Les reixes ens recorden les presons franquistes i ens fan mal, molt de mal. Sabíeu que de les tretze components de l’Associació Les Dones del 36, vuit van estar empresonades injustament i torturades durant la dictadura? Us imagineu que diria Isabel Vicente, gracienca, si pogués veure les reixes de la plaça? Pregunteu a Trinidad Gallego, empresonada set anys amb la seva mare i la seva àvia de vuitanta i set anys i a Maria Salvo, també gracienca, que va estar entre reixes setze anys...
Avui, unes altres reixes ens obliguen a expressar els nostres sentiments i a fer públic aquest comunicat. Demanem que la nostra plaça sigui pública, sense reixes i lliure per a tothom. Com a dones protagonistes dels fets de 1931, 1934 i 1936, ja hem complert. Ara us toca a vosaltres, les nostres hereves, continuar la lluita pels drets de la dona i reivindicar el lloc que ens pertany en la història. Nosaltres som grans, molt grans, però mentre ens quedi un bri de veu, tenim encara prou forces per demanar justícia i llibertat.
NO VOLEM MAI MÉS REIXES EN LA NOSTRA VIDA
TRINIDAD GALLEGO PRIETO - DNI 37076622 BCN, MARIA SALVO IBORRA – DNI 13628377 BCN, CONXA PÉREZ COLLADO – DNI 37914030 BCN, CARME CASAS GODESSART- DNI 395490814 TARRAGONA, JOSEFINA PIQUET IBÁÑEZ – DNI 36778829N BCN, LLUM VENTURA GIL – DNI 37227920M BCN.
Quan fa uns quatre anys ens van comunicar que des de la Vocalia de la Dona de l’AVV Vila de Gràcia i Ràdio Gràcia, havia sorgit la iniciativa de dedicar una plaça de nova creació a la memòria de les Dones del 36, la nostra reacció va ser d’una immensa gratitud. Reconeixem i valorem tots el esforços i perseverança del Consell de Dones de Gràcia i de tots els col•lectius i persones que han fet possible la inauguració de la plaça. Aquesta iniciativa és un acte de justícia i un homenatge a totes les dones del 36 i honora al Districte de Gràcia.
Nosaltres, les components de l’Associació Les Dones del 36 - no confondre amb el nom genèric de la plaça - també formem part d’aquest col•lectiu de milers i milers de dones compromeses en la lluita per obtenir uns drets que fins a la proclamació de la Segona República, el 14 abril 1931, ens estaven negats. Després, en esclatar la guerra, ens convertiríem en les dones abnegades que vàrem estar al front i a la reraguarda i que, mentre els nostres companys eren al camp de batalla, teníem cura de la família i els suplírem als tallers, fàbriques, hospitals, escoles, menjadors populars, etc.....Dones que, a partir de 1939 i amb la frustració d’una causa perduda, patírem la dictadura, persecucions, exili, presons, afusellaments, etc...
Si la plaça i la inscripció de la placa són un reconeixement a la lluita de les dones del 36 per a la justícia i la llibertat, per què l’Ajuntament de Gràcia -que des de l’inici de la construcció de la plaça ens va silenciar el seu tancament– ha decidit posar-hi reixes? Que algú ens ho expliqui. Arguments, n’hi ha molts, però per a nosaltres, les signants d’aquest comunicat, raons que justifiquin les reixes, cap ni una.
Opinem que és una contradicció perquè la placa i les reixes són incompatibles. Creiem que es una decisió injusta i una falta de coherència i de respecte a la memòria de les dones del 36 i ho sentim com una ofensa als nostres anhels per a defensar els valors de la llibertat. Les reixes ens recorden les presons franquistes i ens fan mal, molt de mal. Sabíeu que de les tretze components de l’Associació Les Dones del 36, vuit van estar empresonades injustament i torturades durant la dictadura? Us imagineu que diria Isabel Vicente, gracienca, si pogués veure les reixes de la plaça? Pregunteu a Trinidad Gallego, empresonada set anys amb la seva mare i la seva àvia de vuitanta i set anys i a Maria Salvo, també gracienca, que va estar entre reixes setze anys...
Avui, unes altres reixes ens obliguen a expressar els nostres sentiments i a fer públic aquest comunicat. Demanem que la nostra plaça sigui pública, sense reixes i lliure per a tothom. Com a dones protagonistes dels fets de 1931, 1934 i 1936, ja hem complert. Ara us toca a vosaltres, les nostres hereves, continuar la lluita pels drets de la dona i reivindicar el lloc que ens pertany en la història. Nosaltres som grans, molt grans, però mentre ens quedi un bri de veu, tenim encara prou forces per demanar justícia i llibertat.
NO VOLEM MAI MÉS REIXES EN LA NOSTRA VIDA
TRINIDAD GALLEGO PRIETO - DNI 37076622 BCN, MARIA SALVO IBORRA – DNI 13628377 BCN, CONXA PÉREZ COLLADO – DNI 37914030 BCN, CARME CASAS GODESSART- DNI 395490814 TARRAGONA, JOSEFINA PIQUET IBÁÑEZ – DNI 36778829N BCN, LLUM VENTURA GIL – DNI 37227920M BCN.
dijous, 10 de setembre del 2009
LES AMIGUES CUREN
Les amigues curen: aquesta és la conclusió d’un estudi que va publicar fa un temps la Universitat de Los Angeles (Califòrnia), que em va arribar a través d’internet i que he rellegit aquests dies. Segons aquesta investigació, les amigues contribueixen a l’enfortiment de la identitat i a la protecció del nostre futur. Són un recer de pau al bell mig del món real, ple de tempestats i obstacles Les amigues ens ajuden a superar els buits emocionals i ens ajuden a recordar qui som realment. Tot això té el seu vessant científic relacionat amb una hormona: l’Oxitocina. El cas és que, després de repetits estudis, es va demostrar que els lligams emocionals existents entre les dones que són amigues veritables i lleials, contribueixen a una reducció dels riscs a patir enfermetats lligades a la pressió arterial i el colesterol. Fins i tot es creu que aquesta pot ser una de les raons que les dones visquin més que els homes. Crec que moltes dones ja teníem, d’una manera acientífica, aquesta certesa i, per això, tenim cura de les nostres amigues com un bé molt preuat.
Conxa Garcia
Conxa Garcia
diumenge, 26 de juliol del 2009
CINEMA A LA PLAÇA DE LES DONES DEL 36
Cicle de Cinema de Dones a la Plaça de les Dones del 36
"Siempre he sentido una profunda curiosidad hacia todo lo que me rodea. Lo desconocido y lo diferente me llama la atención de una manera incontenible. En cambio siento una gran desconfianza hacia las verdades indiscutibles, las opiniones superficiales o los juicios de valor, siempre limitados a condicionantes culturales o personales." Alba Sotorra
El passat dimarts dia 8 de setembre, es va inaugurar el XIX cicle de Cinema de Dones a Gràcia, a la Plaça de les Dones del 36, que es va mostrar un marc ideal per a activitats com aquesta .
L’acte va ser presentat per la Cinta LLasat, Consellera de Dones de Gràcia i l’Elsa Blasco, Regidora de Dones de l’Ajuntament de Barcelona. El documental titulat Miradas desveladas de la directora Alba Sotorra Clua, va ser presentat per la Mercè Coll de Drac Màgic.
Fitxa Tècnica: Miradas desveladas, 2008, 52', VOSE
Guió i direcció, Alba Sotorra / Música, Xavi Macaya/ Editor, Gerard Gil Postproducció, Ábrete Sésamo
Coneixem una mica l’Alba Sotorra
L’Alba és catalana, de Tarragona. Va estudiar Comunicació Audiovisual a Madrid i ha realitzat diversos tallers de documentals. Ha viscut i treballat a Guatemala, Puerto Rico, Nova York, Cuba, Anglaterra, Bòsnia, Turquia, Iran, Afganistan i Paquistan. Ha participat en la producció dels films Lo que soñó Sebastian, de Rodrigo Rey Rosa, a Guatemala i Se trancó el Dominó, de Jordi Olivé, a Cuba. També ha realizat curts documentals, entre ells: Intersecciones, per ser projectat en tres pantalles, on reflexiona sobre les seqüeles del conflicte i la convivència a Bòsnia. i Todavía soy Piedra, per ser projectat en dues pantalles, sobre la funció de l’art i la cultura local en la reconstrucció de l’Afganistan.
Per realitzar Miradas Desveladas, l’Alba va viatjar, amb una ajuda de l’Institut Català de la Dona, fent autostop cap al Paquistan amb la intenció de gravar alguna cosa diferent d’allò que ens mostren els mitjans de comunicació sobre països etiquetats com islàmics, associats a l’integrisme i velats per una sèrie d’estereotips que tenen com a centre de mira la figura de la dona. Durant tretze mesos, entre el juliol de 2005 i el setembre del 2006, va viatjar i viure a Bòsnia Turquia, Iran, Afganistan i Paquistan. Va allotjar-se en cases particulars, de la gent que anava coneixent durant el viatge.
Sinopsi de Mirades Desveladas
Miradas desveladas retrata la vida de cinc dones que es van creuar amb la directora durant el seu viatge. Elles, como l’autora, han elegit l’art per expressar-se. La performance, el cinema, la música, la poesia y la dansa són les eines que utilitzen per pintar a la seva manera el projecte de vida que han somiat.Es tracta de cinc dones artistes que lluiten per canviar el món de les dones, de la seva comunitat, del seu país…
La cinta segons diu la seva autora pretèn "trencar els estereotips que tenim sobre la dona musulmana” ja que “ens creiem amb el dret de pensar per elles, de dir-los què és la llibertat i la igualtat” i ella creu que el canvi en el seu entorn “ha de ser un canvi des de dins, impulsat per elles, i així ho estan fent. També va comentar que "A l’Iran la gent és summament acollidora i hispitalària”.
Un exemple de les dones que ens mostra el documental serien, per citar només un parell, i no allargar-nos: l’Alma Suljevic i la Moshgan Saadat.L’Alma Suljevic de Sarajevo, és la primera dona que ens mostra la cinta. Ella fa perfomances per recollir diners, al seu país i a la resta del món, per treure les mines que encara hi ha als camps del seu país. Ella, a més hi treballa directament traient les mines. La Moshgan Saadat és la més jove i és afganesa, té quatre germanes, unes són professores, una altra pintora… Ella és poeta. Té un poema que comença així: “Si deixo de caminar/digueu-me pedra”.
L’Alba Sotorra els fa un homenatge amb la seva obra que emociona pels testimonis directes d’aquestes cinc dones lluitadores, valentes que no defalleixen davant problemes i prohibicions i, fins i tot, amenaces de mort.A més, val a dir, que el muntatge i les imatges són d’una gran qualitat. És un bell documental que us recomanem de veure. Crec que es pot veure per Internet si hi poseu el títol us sortirà informació al respecte.
CONXA GARCÍA
"Siempre he sentido una profunda curiosidad hacia todo lo que me rodea. Lo desconocido y lo diferente me llama la atención de una manera incontenible. En cambio siento una gran desconfianza hacia las verdades indiscutibles, las opiniones superficiales o los juicios de valor, siempre limitados a condicionantes culturales o personales." Alba Sotorra
El passat dimarts dia 8 de setembre, es va inaugurar el XIX cicle de Cinema de Dones a Gràcia, a la Plaça de les Dones del 36, que es va mostrar un marc ideal per a activitats com aquesta .
L’acte va ser presentat per la Cinta LLasat, Consellera de Dones de Gràcia i l’Elsa Blasco, Regidora de Dones de l’Ajuntament de Barcelona. El documental titulat Miradas desveladas de la directora Alba Sotorra Clua, va ser presentat per la Mercè Coll de Drac Màgic.
Fitxa Tècnica: Miradas desveladas, 2008, 52', VOSE
Guió i direcció, Alba Sotorra / Música, Xavi Macaya/ Editor, Gerard Gil Postproducció, Ábrete Sésamo
Coneixem una mica l’Alba Sotorra
L’Alba és catalana, de Tarragona. Va estudiar Comunicació Audiovisual a Madrid i ha realitzat diversos tallers de documentals. Ha viscut i treballat a Guatemala, Puerto Rico, Nova York, Cuba, Anglaterra, Bòsnia, Turquia, Iran, Afganistan i Paquistan. Ha participat en la producció dels films Lo que soñó Sebastian, de Rodrigo Rey Rosa, a Guatemala i Se trancó el Dominó, de Jordi Olivé, a Cuba. També ha realizat curts documentals, entre ells: Intersecciones, per ser projectat en tres pantalles, on reflexiona sobre les seqüeles del conflicte i la convivència a Bòsnia. i Todavía soy Piedra, per ser projectat en dues pantalles, sobre la funció de l’art i la cultura local en la reconstrucció de l’Afganistan.
Per realitzar Miradas Desveladas, l’Alba va viatjar, amb una ajuda de l’Institut Català de la Dona, fent autostop cap al Paquistan amb la intenció de gravar alguna cosa diferent d’allò que ens mostren els mitjans de comunicació sobre països etiquetats com islàmics, associats a l’integrisme i velats per una sèrie d’estereotips que tenen com a centre de mira la figura de la dona. Durant tretze mesos, entre el juliol de 2005 i el setembre del 2006, va viatjar i viure a Bòsnia Turquia, Iran, Afganistan i Paquistan. Va allotjar-se en cases particulars, de la gent que anava coneixent durant el viatge.
Sinopsi de Mirades Desveladas
Miradas desveladas retrata la vida de cinc dones que es van creuar amb la directora durant el seu viatge. Elles, como l’autora, han elegit l’art per expressar-se. La performance, el cinema, la música, la poesia y la dansa són les eines que utilitzen per pintar a la seva manera el projecte de vida que han somiat.Es tracta de cinc dones artistes que lluiten per canviar el món de les dones, de la seva comunitat, del seu país…
La cinta segons diu la seva autora pretèn "trencar els estereotips que tenim sobre la dona musulmana” ja que “ens creiem amb el dret de pensar per elles, de dir-los què és la llibertat i la igualtat” i ella creu que el canvi en el seu entorn “ha de ser un canvi des de dins, impulsat per elles, i així ho estan fent. També va comentar que "A l’Iran la gent és summament acollidora i hispitalària”.
Un exemple de les dones que ens mostra el documental serien, per citar només un parell, i no allargar-nos: l’Alma Suljevic i la Moshgan Saadat.L’Alma Suljevic de Sarajevo, és la primera dona que ens mostra la cinta. Ella fa perfomances per recollir diners, al seu país i a la resta del món, per treure les mines que encara hi ha als camps del seu país. Ella, a més hi treballa directament traient les mines. La Moshgan Saadat és la més jove i és afganesa, té quatre germanes, unes són professores, una altra pintora… Ella és poeta. Té un poema que comença així: “Si deixo de caminar/digueu-me pedra”.
L’Alba Sotorra els fa un homenatge amb la seva obra que emociona pels testimonis directes d’aquestes cinc dones lluitadores, valentes que no defalleixen davant problemes i prohibicions i, fins i tot, amenaces de mort.A més, val a dir, que el muntatge i les imatges són d’una gran qualitat. És un bell documental que us recomanem de veure. Crec que es pot veure per Internet si hi poseu el títol us sortirà informació al respecte.
CONXA GARCÍA
divendres, 3 de juliol del 2009
Adios
Adios
Adios a la vida que se me va de un soplo
Adios a los momentos vividos
a los lugares que he visitado
y a los amigos que he dejado.
Adios a todo aquello
que de agua me he sentido envuelta desde que nací
ahora que me he ahogado.
Se lo que es un soplo de vida como aire fresco en verano agua
fria en invierno.
El calor que me envolvia en invierno
el agua fria en verano
se lo que es llover ante el fuego
frente al suelo mojado y se que todo lo trivial a es lo mas importante.
Un café frio en invierno en lugar de cafe caliente en verano.
Un chocolate caliente con churros con todo el calor estival.
¡ Que sensación tan agradable !
Adios a mi trabajo sin el sueldo que me da alegria ante el esfuerzo
realizado.
Adios a mis padres que la vida me han dado.
Adios a mis hermanas por caminar siempre a mi lado.
Y adios a tí amor imagunario que aunque me quede un soplo de vida
te continuare esperando.
Anonimo
Sapos verdees
Tenia una muñequita
azul de cara sonrosada
mofletuda
algo regordeta.
De pequeña la ponia
conmigo a dormir
y jugaba con ella inven -
tandome historias
soñando con otra vida
distinta ilusión.
Y ahora aun sueño
con que un principe venga
en su caballo me lleve a su castillo
y me haga muy feliz ...
Que no bese a mas sapos
de ojos negros
ni papadas verdes.
Solo quisera que fuera un chico
que sepa querer
de verdad.
Anonimo
Quien soy
Volare por los aires, un avión sere
rapida como una gazela
cuando un aguila va hacia su presa.
Nunca sabreis quien soy
por que soy libre como el viento
audaz como un zorrito
veloz como un caballo encabritado.
Soy aquella que escucho en silencio
Soy quieta y cautelosa
impulsiva
impaciente
nerviosa
inqieta
marchosa
alocada
pero continuo siendo yo.
¿ Quien soy ?
Decirme como huelen las flores y os dire
quien soy
Anonimo
Amores imposibles
Mira al cielo bendito azul celeste de día
azul oscuro de noche
magico , añorado y soñado ...
Mira las estrellas luceros de tus pupilas
tan deseados
besados
del perfume de tus cabellos negros
tú mirada de destellos imaginarios
anhelados
como los helados
chocolate, vainilla, fresas
delicias de tus labios
de miradas llenas de sonrisas
perdidas prendidas
y tan deseadas
paloma de mi vida
algún día sabre como te he querido y amado
y aun te quiero , quisiera intentarlo.
Yo tambien te quise y aun te amo lo nuestro ha terminado y lo siento
porque en silencio nos continuaremos amando.
Aprende a querer con el corazón
demuestrame que me quieres con echos y algun día
volare y no se aun rumbo a donde me encontraras o olvidaremos
este amor imposible que tanto nos ha atormentado aunque en el fondo nos quisieramos.
Adios amor mio ya eres libre para volar y yo
volare pero aun donde aun no lo se.
Anonimo
diumenge, 21 de juny del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
