Aquest és el bloc de les dones de Gràcia.El nostre objectiu es obrir un espai d'opinió on totes les dones del barri hi tinguin cabuda tant les de la terra com les nouvingudes.Volem que aquest bloc sigui un punt de trobada on hi hagi intercanvi de tot tipus d'experiències i d'informació: d'actualitat, cultural, domèstica, esportiva, d'oci.. També engegar i donar suport a propostes i projectes veïnals





Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Microrelats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Microrelats. Mostrar tots els missatges

dijous, 18 de desembre del 2008

El nen i el seu millor amic

El nen havia anat a jugar al parc. Un parc frondós, plé de misteri, va caminar a través d’un caminet per el qual no entrava ni una mica de sol. El nen es va cordar les sabates, i tot corrent va arribar a ........-OH!!!!!, és un parc infantil, és com tots! Jo ja sóc gran i estic tip, ben tip, de tobogans, gronxadors, cavallets........ El que vull són aventures, trobar-me amb un monstre, o tigres, o panteres. ....
De repent va adonar-se’n que darrera el parc infantil enfilava una petita muntanya, amb branques, desnivells, sots, i un munt de coses interessants.
La desil.lusió es va tornar en tot el contrari i un regust de misteri va dur al nen cap a la muntanyeta. Carregant una branca, per separar la vegetació, es va trobar al bell mig de la selva... Quina sorpresa va tenir ¡ Va parar l’orella i escoltà “miau, miau, miau”...i en lloc d’enfrontar-se amb animals ferotges , trobà un gatet petit, ros, preciós, que semblava que demanés auxili. Va agafar-lo amb molta cura i va aconseguir portar- lo a casa, on el van ajudar a alimentar-lo i cuidar-lo i vet aquí i de resultes d’aquella “aventura”, el nen va guanyar un amic, el seu millor amic......

Maria Lluïsa Pena

dimecres, 17 de desembre del 2008

Pasamos buenos ratos

Como cada mañana, salgo con mi perro y damos una vuelta por el parque. De pronto, un gato negro y blanco con la cola erizada cruzó rápidamente, se subió a lo más alto de un arbusto que había al lado. Mi perro tiro fuerte de mí y su collar de pinchos no logró frenarlo. Tiraba y tiraba sin parar. Temblaba y lloraba, no se si de dolor o de rabia, por haber dejado marchar al gato.
Pronto olvidó su frustración para visitar a todos y cada uno de los pinos que cada dia riega. Corre de acá para allá, olisquea por todas partes.
De vuelta a casa, un hombre con camisa de cuadros, gafas y sombrero nos saludó. Algo de mi perro le trajo recuerdos del suyo y comenzo a hablar con tantas ganas que no había forma de pararle. Habló de su perro, de su mujer, de sus dos hijos, uno era fotógrafo de modelos, la otra era azafata de vuelo. Su mujer murió a los 42 años y su perro dos días después que su mujer, al parecer, murió de pena. Fue a buscar una cesta de mimbre con forma de maleta a los 15 que esta por el paseo Maragall, le costo 30.000 ptas. Y lo enterro en un cementerio para mascotas que hay al final de Castelldefels, al comenzar las costas del Garraf a la derecha, el nicho y la lapida le costaron unas 65.000 ptas. Ahora cada año paga por tenerlo alli enterrado. Tenía doce años cuando murió y sobre su tumba su amo lloró tanto como a su mujer y le prometió que nunca mas tendria otro perro.
Ahora tiene una cotorra que en un viaje a Marruecos le regalaron, llama al butanero y al cartero y a la vecina la llama chafardera.

dilluns, 24 de novembre del 2008

LUNES, 10 DE NOVIEMBRE DEL 2008

Estaba en el trabajo ya lo había terminado todo y me removía inquieta sin saber que mirar por Internet sin curro y nadie me avisaba de cuando ibas a llegar. Llamé con insistencia y impaciencia y tras saber lo que quería pedí permiso y una hora y media antes del trabajo salí a tu encuentro. Con prisas, nerviosa como estaba y llena de ilusión llegué enseguida al hospital .Vi a los abuelos afuera de la habitación y me dijeron que fuera al menos 1. Más deprisa Rosa me decía interiormente animo que has llegado, ya estás, solo falta seguir esperando un poco más.

Y esperamos ya todos juntos. Abuelos y abuelas, cuñados, tías … , y solo estaba permitido afuera, en la sala, una sola persona. Oímos llorar a una niña y luego saliste, en tu linda cunita bien guapita y muy rubia … Al instante los flashes de las cámaras de fotos centelleaban. Las abuelas, abuelos, cuñados y tías se juntaban. Mi padre intentaba también verla y yo obstinada seguía mirándote.¡ Oh Jana !

DIMARTS

- Pare. Avui a l’escola hem estudiat els rius. La mestra ens ha explicat que tots neixen a les muntanyes i desenvoquen al mar. I quan arriben al mar, les aigües del riu es converteixen en més aigua de mar.
- Pare, tinc un dubte.
- Digues, fill.
- Passa el mateix amb …
- FILL ¡¡¡¡
Mireia Flos

ZOOLÒGIC

Caminava a poc a poc, sense pressa, amb pas ferm i decidit. Girava el cap a banda i banda, obria la boca i treia un xic la llengua; els seus ulls observaven amb benevolència l’entorn que l’envoltava.
- Papa, mira ¡¡¡¡¡ M’està mirant ¡¡¡¡¡ Li puc donar una galeta?
- Fill, els robots no mengen.
- Ah ¡¡¡¡¡¡¡¡

Mireia Flos

Video Dones Comunicadores del Coll

Estrena del video del II Congres de les Dones de Barcelona