ELS MERCATS EN EVOLUCIÓ

Els mercats de Barcelona són un clar exemple on conviuen la tradició amb la modernitat. Al centre de cada districte, al seu mateix cor trobem els millors Mercats del món. Els mercats són un punt de trobada dels paradistes,cuiners,restauradors,mestresses de casa i amants del bon menjar. Alguns d’ells són mercats de referència i parada obligada per a tots aquells visitants de la nostra riallera ciutat.

Els Mercats són, principalment, un gran aparador,on cada dia els professionals treballen amb mestria per veure qui fa la parada més atractiva. Passejar pels seus passadissos és fer un viatge a través dels sentits, una barreja de colors, olors, gustos,.. Fins i tot les pageses munten cada dia les seves parades amb els productes que porten dels seus horts que són de collita pròpia de temporada.

Cal destacar la importància de dinamitzar els Mercats, un espai conquerit per a la gent del barri, un punt de trobada gastronòmica, lúdica i festiva i un espai de convivència per als veïns. Al mercat es celebren totes les festes populars del Districte però també es porten a terme projectes solidaris i de cooperació col·laborant amb diferents iniciatives com la recollida de productes de les parades per al Banc d’ Aliments o per les Associacions de Gent Gran.

Així mateix, el mercat pot tenir una vessant educativa i tenir cura de la mainada, a través de visites concertades amb les Escoles on s’els ensenya què han de menjar i com disfrutar de las meravelles del Mar i de la Terra. Això avui dia els fa molta falta conèixer ja que demà seran ells qui hauran de vetllar pel nostre Planeta i la seva Vida tranquil·la .

Els Mercats de Barcelona poden contribuir a fer un món millor per a tots. Aquest és el meu desig i aquesta va ser la meva tasca durant el temps que vaig treballar i col·laborar en el Mercat de L´Abaceria. Crec que puc sentir-me super-orgullosa, ja que suposo que vaig fer bategar més fort el Cor de Gracia.

Consol Lacida

ARTISTES

Ser artista no és una professió sinó una elecció en la forma de viure. La majoria de les artistes no trien aquesta professió per guanyar-se la vida sinó perquè la senten des de la més tendra joventut. Encara que aquest professió és curta, massa curta: gairebé mai es pot continuar exercint més enllà dels “quaranta”.

La Senyora Ana Marquis, en l'edició digital de Cinco Dias, es preguntava fa uns dies: On són els papers per a les dones madures? Té molta raó en tots els seus plantejaments. Sí, on són? Sabem que és una professió que requereix bellesa però ens preguntem: una bellesa solament física? És necessari ésser jove i bella per a expressar sentiments? La mirada i el somriure en el rostre d'una dona madura no és bella?

Sembla que per als productors i directors de cinema no ho és. Per als directius és més interessant contractar la filla, o la neboda, o la núvia de... abans que una bona actriu madura. Les veritables professionals coneixen les seves possibilitats, i, naturalment, quan sobrepassen certa edat demanen papers adequats a la seva situació, però, excepte algunes excepcions, sembla que no existeixen.

Carmen Domínguez

LA CATALUNYA DE HOY

Este país tiene tantas cosas bonitas e interesantes, pero por culpa de unos cuantos delincuentes, tenemos que hablar de la Catalunya corrupta.

El caso más sonado es el del “Palau de la Música”. Me niego a decir el nombre de sus tristemente famosos protagonistas. No se merecen que sus nombres estén cerca de tan digna institución.

Es importante resaltar que el cómplice, como le llaman los medios, para proteger “el bon nom del Palau” un bello día decidió despedir una de las a la ascensoristas del la casa con la excusa de que hablaba catalán con un fuerte acento extranjero. Abusando de su autoridad, como era habitual en él. Con una carta aceptando la improcedencia del despido y una mísera indemnización procedió a su cobarde actuación. Hizo esto porque sabía que la persona que fue despedida no podía rebelarse porque su marido trabajaba en la empresa y no podía arriesgarse a que hubiese represalias sobre su conjugue.

Esta era la manera de actuar del numero dos del Palau. Me pregunto quien preservó más “El bon nom del Palau” quien hablaba Catalan con acento extranjero o quien ha robado y vejado el nombre de la institució

Carmen Domínguez

EL ESPANTO

OPINIÓ

El otro día me fui a dormir con espanto. Tenía miedo de tener pesadillas horrorosas, como de ser violada y que el delincuente que me vejaba era exonerado de culpa porque había salido una ley que despenalizaba este atroz delito. Y quien era el salvaje que había promovido semejante desverguenza?
El culpable de mi zozobra era un articulo editado por un semanario religioso, que, en vez de promover la paz y el amor, se dedica a proclamar salvajadas, como que el sexo cuando se disocia del matrimonio y la procreación deja de tener sentido o no considerar la violación como un delito.
Yo me pregunto: ¿es que estos señores se han parado a pensar en lo que han dicho? Es que no se han dado cuenta que estas palabras, aunque sean supuestas, no dejan de ser un insultos a todas las mujeres de este mundo? Es que no se acuerdan que ellos con toda su religiosidad, (muy poco piadosa, por cierto) han sido parido por mujeres? Es que alguna vez han visto una mujer violada? Es que no saben que una violación no se resume a una penetración, que también sin consentimiento es humillante, sino que normalmente va acompañada de un apaleamiento, unas vejaciones y normalmente secuelas psicológicas para casi toda la vida? Donde está la piedad tan cacareada por esta institución milenaria llamada Iglesia?
El sexo consentido, NO IMPUESTO, es un instinto en todo ser humano, que no tiene que ser regulado por contrato y que una mujer por practicarlo fuera de estos páramos no tiene porque ser castigada, con semejante atrocidad, de despenalizar al energúmeno que la obliga y la apalea por el simple hecho que ella no lo consienta.. Todas las mujeres sean de derecha, izquierda o centro han sido vilmente injuriadas con estas palabras.

Carmen Dominguez

LA PLAÇA TRILLA

OPINIÓ

En el cor de la Vila de Gràcia, tot pujant el carrer Gran, entre la Rambla del Prat i la Plaça Lesseps es troba una placeta plena d’encant, la plaça Trilla. Aquesta plaça és a un pas del Cercle Catòlic, ubicat al carrer de Santa Magdalena, farcit d‘història i amb un monument dedicat a les Colles de Sant Medir, en finalitzar aquest carrer i començant la placeta. Em pregunto perquè ha estat abandonada. Fa fredor contemplar-la. Bruta, amb les palmeres, diem, “sense afaitar”, i les branques i fulles que arriben quasi bé a terra amb el conseqüent perill per als infants que acostumen a jugar tot sortint de l’escola.

De fet i que jo sàpiga ja han estat ferits dos nens, un amb una punxa d’una branca de la palmera que li va fe mal en un ull. Van haver d’anar a l’Hospital, curar-lo i va sortir amb un ull tapat. L’altre va ensopegar amb el monument esmentat a les Colles de Sant Medir, amb un canto dels quatre o cinc de què consta la base, a un pam del terra i brut, molt brut, no sé si per l’orina dels gossos o ves a saber per quina altra causa. Desconec exactament la llei en aquest aspecte, però crec que els monuments, en un lloc de pas , han d’estar amb alguna cadena o alguna cosa que els envolti i que alerti la gent del mal que poden prendre.

En fí, és urgent que Parcs i Jardins posi el fil a l’agulla ràpidament i solucioni aquest perill abans que hi hagi més incidents i/o accidents. Aquesta plaça s’ho mereix, els veïns s’ho mereixen i, per sobre de tot, els nens es mereixen jugar sense perill.

Maria Lluïsa Pena

La llegada de una señora

Vino el año pasado, dijo que se quedaría solo unos meses. Era una señora timida y delgada, solo unos pocos se fijaron en ella. Con el tiempo se fué asentando y engordando; empezó a llamar la atención de todos, ahora tiene la desfachatez de afirmar que se quedará mucho tiempo. Su apetito se está volviendo voraz, y ella sigue aumentando sin control
La junta del pueblo se reunió para tomar carta en el asunto. Acordaron llamarla para que se explicase, pués nada escapaba de su glotonería. Se tragaba hasta lo que pertenecía a los trabajadores. Cuando llegó al salón de actos la autoridad se dispuso a interrogarla, para saber el porqué de su actitud. Cual no fué su sorpresa cuando le dijo: "Señora identifiquese" y ella con voz atronadora respondió: "Me llamo: "LA CRIISIS"

Carmen Dominguez

LAS MUJERES Y EL PODER

Hoy en dia la elección de una mujer como primera ministra o presidenta de un país es considerado yá un acto normal, Menos mal, y con el tiempo pasará lo mismo con algún futuro Obama, pero no es de esto de lo que quiero hablar.

A lo que yo me refiero son a los poderes ocultos o mejor dicho a los tentaculos invisibles y poderosos(lease poderes financieros) que gobiernan nuestros gobiernos.
Lo que yo quiero decir que me gustaría ver una mujer al frente del Fondo Monetario Internacional o del Banco Central Europeo. O del Banco Mundial, porque creo que es ahí donde esta el verdadero poder. Creo que una mujer plodría manejar mejor que un hombre las macro finanzas mundiales? Pues sinceramente porque desde tiempos inmemoriales las mujeres han sido las que han manejado con innumerables dificultades las micro economias de sus hogares, que al fin y al cabo no deja de ser un micro estado. Por consiguiente, llevan en los genes la administración del dinero. El dia que sean mujeres las que administren las finanzas mundiales si que se podrá decir que hemos llegado al verdadero poder.
A veces creo que algunos presidentes o presidentas son peleles en manos de estos poderes, que son los que , como vulgarmente se dice, cortan el bacalao

No es que yo quiera que una mujer abuse del poder, lo que creo es que por tradición es mejor administradora que los hombres, pues lo lleva haciendo desde siempre , y casi siempre con un mejor sentido de la justicia y de la ecuaidad.

Carmen Dominguez

OBRA INTERMINABLE EN LA PLAZA LESSEPS

Las últimas obras que se están haciendo en Gracia y más específicamente en la Plaza Lesseps, no es que no tengan la intención de mejorar la circulación en un eje central del barrio, pero por el momento se las puede calificar como la obra interminable.¿Cuanto tiempo hace que estamos en obras? No lo sabemos, la fecha del inicio se pierde en la noche de los tiempos.

Todo el mundo sabe que para tener unas mejoras hay que pasar por unos inconvenientes, pero que sean lo más cortos posible. Remodelar la Plaza , naturalmente, no es reformar tu cocina. Pero creo saber que la pobre plaza Lesseps lleva al menos tres años patas arriba y no se sabe hasta cuando durará esta incomoda situación.

Cuentan las crónicas que existen muchas desavenencias entre la vecindad. Algunos quieren las reformas, otros la rehúsan y entre tantos dimes y diretes nuestra cansada plaza sigue su andadura en esta incomoda situación sin saber cual será su final.

Comentan los más viejos del lugar que en las noches de luna clara aparece la imagen del señor Ferdinard de Lesseps, cual cara de Belmez, lamentándose de la actual situación de su amada plaza; a la cual ella le consuela con resignación comentándole que tenga paciencia que puede que, en el futuro, aparezca una nueva generación de políticos eficaces
que sean capaces de conseguir un final feliz para ella y su entorno.


Carmen Domínguez

Consumisme

S’HA DE DIR QUE TOTHOM ES QUEIXA DE LA CRISI. Hi ha una crisi, si, però cal que ens preguntem, raonem, meditem,.. no sols són culpables els bancs, les immobiliàries, les constructores i constructors,.. Nosaltres també hem contribuït i Montfort en aquest afer tant penós. Tots hem fet que aquesta crisis sigui de la magnitud que es veu, que es palpa en les nostres butxaques cada vegada més petites.

Però en comptes de culpar els altres més valdria que parem un moment i ens relaxem i meditem que no tots el factors són externs. Hem d’adonar-nos que hem volgut tenir- ho tot: pis, cotxe, segones cases… I què menys que poder anar a sopar un cop a la setmana, fer esport., i la canalla fen activitats extra-escolars . Anem estressats, nosaltres, els fills, i, fins i tot, la mascota.

NO sabem veure que tot és el mateix. És tant simple com la dita del peix que es mossega la cua. Si tant volem i som capaços d’ hipotecar-nos per vida hem de saber veure que amb el nostre afany de voler esser propietaris hem estat els primers en ocasionar aquesta crisi.

Cal rectificar ( diuen que és de savis). Hem de saber viure el dia a dia, ser tots més humils; guanyarem salut. No creieu que la crisi és un fet total del consumisme?.

Montse Cuadras

LAS CALLES Y SU SEGURIDAD

Actualmente se están realizando muchas obras en el barrio de Gracia. En concreto,
una de las grandes obras que se esta realizando es la de la plaza Lesseps. El barrió
que, al parecer, tiene muchos edificios antiguos, por no decir, viejos y peligrosos,
esta siendo, remodelado, sin tener en cuenta los peligros que eso pueda tener.

Levantan las calles, como si no fuera a pasar nada. Si miramos hacia las aceras, por
donde pasan cada día, muchas personas, desde jóvenes, pasando por niños y lo
que es peor por personas mayores, que a veces no pueden ni valerse para andar
por la calle, nos daremos cuenta de las roturas, derivadas de los movimientos de
tierra, que, a raíz de las remodelaciones urbanísticas, se están ocasionando.
Debido a estas roturas, tanto en la acera, como en plena carretera, se puede producir,
cualquier accidente, bien sea a pie, o bien sea ocasionado por el trafico.

¿Se deberían, de tomar medidas? Sinceramente, antes de hacer las obras, deberían
acondicionar el paso para peatones para el trafico y asegurarse de la viabilidad y
seguridad de los edificios cercanos.¿Esperaran a que ocurra, antes una desgracia?
Se deben tomar las medidas oportunas para que la seguridad de las personas no esté
en peligro, bajo ningún concepto.

Lola Ponce

GENT GRAN

En el barrio de Gracia la población de la tercera edad es muy numerosa, y, en un su gran mayoría, son mujeres que viven con precariedad y soledad porque no tienen una pensión digna, adecuada al nivel de vida actual.

Cada familia tiene problemas propios, agudizados con la crisis, para que se los sobrecargue con las residencias o gastos extras de sus ancianos No se duda que es obligación de los hijos cuidar de los padres, pero no a cambio de atosigarlos con gastos desorbitados para tener mal atendidos a los mayores.

Este tema ha de ser prioritario. A través de los diferentes organismos, entidades y coordinando con la asistencia social y los médicos de cabecera se puede lograr una conexión y poner en marcha los servicios sociales para detectar y conseguir mejores condiciones de vida en estas personas que han dado todo a la sociedad y tan poco reciben a cambio.

No creo que para prestar estos servicios se tenga que tener en cuenta si los hijos tienen o no poder adquisitivo ya que estamos hablando de personas que en su momento han trabajado y contribuido con su trabajo a mejorar la sociedad. Merecen pues, nuestra ayuda y respeto, por ellos mismos.

En resumen, manos a la obra para hacer un censo de población que necesite la ayuda de nuestros servicios sociales.

Berta Riesco

MES "CAPS" A CADA BARRI

Toms sabem que, de vegades, els mitjans de comunicació, per boca dels responsables de sanitat ens han transmès que no hem d’anar als grans hospitals per una urgència que no estigui justificada. Això és veritat, tots i podem estar d’acord. No podem col·lapsar les urgències per malalties que poden ser tractades en un altre lloc.

El problema és que, malgrat el gran salt qualitatiu que han fet els CAPS,sobretot en atenció al seguiment de malalties cròniques i de malalts geriàtrics, no s’ha aconseguit solucionar el problema de les urgències.

Actualment, la majoria de CAPS no disposen de mitjans tècnics per poder fer exploracions d’ imatge o una anàlisi en qualsevol moment del dia. Això fa que davant qualsevol dubte de diagnòstic, després d’haver passat unes quantes hores al teu CAP, hagis d’anar corrent a un centre hospitalari. Davant d’aquets fet, molts de nosaltres anem directament a un Hospital, ja que d’aquesta manera estem segurs que sortirem amb un diagnòstic i si cal amb un tractament.

Caldria que a cada barri hi hagués, a més a més dels CAPS que actualment estan funcionant, un CAP de referència solament per urgències, amb una dotació especial de mitjans per poder fer més diagnòstics, amb metges especialistes i amb un horari nocturn.

Rosa Escofet

URBANISME MOBILITAT

Com, de quina forma s’han de corregir els nombrosos problemes de mobilitat quan els responsables ens fan creure que no n’hi ha per tant…. que tot s’arreglarà i fins i tot ens tracten com si no poguéssim esbrinar que és el més adient per a la nostra ciutat. Però, que és el que podem fer? Jo crec que de moment i si no canvien les coses, molt poc.

És raonable la manca d’estructures per a la gent de poca o nul·la mobilitat, per tanta gent amb grans dificultats per desplaçar-se? És raonable tant de temps per finalitzar les obres?No ens fan cas encara que de vegades i només aparentment,sembli el contrari. –sots al carrer, gent que ensopega i cau, que es lesiona, i ,sovint, no precisament d’una manera lleu. ( d’això dono fe ja que fa un any i mig i de cas i interès vers la meva persona, totalment nul·la , encara estic recuperant-me i a rehabilitació).

Hi ha un pla d’accessibilitat i es van complint algun objectius, però crec sincerament que es podria fer un esforç per ampliar aquests objectius i, si més no, enllestir-los amb una major celeritat. També anuncien el començament del procés de diàleg per a la nova ordenança del soroll. Amb aquests 112 milions d’euros esmentats als periòdics, tant de bo s’aconsegueixi reduir la contaminació acústica, però la veritat és que sembla tot molt llunyà si és que s’arriba a aconseguir.

Reivindiquem els nostres drets, les nostres necessitats. Hem parlat de mobilitat, de contaminació acústica i de l’agressió que això significa per als barcelonins i barcelonines. Igualment vull fer extensiva aquestes reivindicacions al món laboral, a la salut, a l’educació i cultura i tants i tants temes que preocupen a la immensa majoria de la ciutadania.

Posem tots el fil a l’agulla i aportem-hi el nostre granet de sorra fent camí per aconseguir una millor qualitat de vida.


Maria Lluïsa Pena

VIURE SOLA

Avui a “LA VANGUARDIA” en l’apartat Tendències parlava de què les dones en l’actualitat prefereixen emancipar-se i viure pel seu compte sense conviure amb una parella masculina, és a dir: marit, company, nòvio, etc … i altres rols que pugui tenir el sexe masculí.

Tot i així no es tanquen a tenir relació amb els homes, sols que cadascú a casa seva. Les dones volen sentir-se vives, per això renuncien voluntariament a la vida considerada tradicional, posant per davant els pròpis desitjos de llibertat, a estar lligades a l’altre, tot i que aquesta decisió els afecti tant a temes monetaris com a la visió que té la societat davant a la forma de vida que han triat.

Actualment jo també visc sola, i en aquests moments no canvio la vida que emprés, ja que com li vaig dir a un amic, hem sento satisfeta de decidir el que és important per mi.
El complicat en l’actualitat es trobar lloguers que es puguin abonar en un sol sou, i que la societat no està pensada per als anoments “singles” i encara menys si són dones.

Tot arribarà. Ja que la dona és qui talla el bacallà, tant en l’àmbit domèstic com social.


Mireia Flos

LA CULTURA EN BARCELONA

Nunca me había fijado hasta ahora en la cultura que se hace en Barcelona.

Hay muchas cosas interesantes desde recitales de poesía, conferencias, conciertos, proyecciones de películas debates y coloquios y la mayoría gratis. También actividades para saber la historia de la época de nuestros padres, por ej. la plaza Lesseps estaba llena de raíles, tranvías, las personas iban en burro, no existían los coches que se llevan ahora,..

Opino que se tendrían que abrir muchos más centros cívicos, sobre todo en los barrios y animar a todas las personas a hacer y participar en actividades culturales.
Gracias a la cultura se puede ampliar no solo nuestra inteligencia sino ayudarla a que cada vez sea mucho más enriquecedora positiva y motivadora.

Rosa