Informació d' interes, la programació de les activitats a la plaça de les Dones del 36.
MRU.
dimecres, 16 de juny del 2010
dilluns, 7 de juny del 2010
ELS MERCATS EN EVOLUCIÓ
Els mercats de Barcelona són un clar exemple on conviuen la tradició amb la modernitat. Al centre de cada districte, al seu mateix cor trobem els millors Mercats del món. Els mercats són un punt de trobada dels paradistes,cuiners,restauradors,mestresses de casa i amants del bon menjar. Alguns d’ells són mercats de referència i parada obligada per a tots aquells visitants de la nostra riallera ciutat.
Els Mercats són, principalment, un gran aparador,on cada dia els professionals treballen amb mestria per veure qui fa la parada més atractiva. Passejar pels seus passadissos és fer un viatge a través dels sentits, una barreja de colors, olors, gustos,.. Fins i tot les pageses munten cada dia les seves parades amb els productes que porten dels seus horts que són de collita pròpia de temporada.
Cal destacar la importància de dinamitzar els Mercats, un espai conquerit per a la gent del barri, un punt de trobada gastronòmica, lúdica i festiva i un espai de convivència per als veïns. Al mercat es celebren totes les festes populars del Districte però també es porten a terme projectes solidaris i de cooperació col·laborant amb diferents iniciatives com la recollida de productes de les parades per al Banc d’ Aliments o per les Associacions de Gent Gran.
Així mateix, el mercat pot tenir una vessant educativa i tenir cura de la mainada, a través de visites concertades amb les Escoles on s’els ensenya què han de menjar i com disfrutar de las meravelles del Mar i de la Terra. Això avui dia els fa molta falta conèixer ja que demà seran ells qui hauran de vetllar pel nostre Planeta i la seva Vida tranquil·la .
Els Mercats de Barcelona poden contribuir a fer un món millor per a tots. Aquest és el meu desig i aquesta va ser la meva tasca durant el temps que vaig treballar i col·laborar en el Mercat de L´Abaceria. Crec que puc sentir-me super-orgullosa, ja que suposo que vaig fer bategar més fort el Cor de Gracia.
Consol Lacida
PROYECTO "RADARS"
El proyecto “RADARS” es una iniciativa que nació con la vocación de atender y ayudar a los jubilados, especialmente a los mayores de 85 años, con grave riesgo de soledad y exclusión social,..En este impulso participan El Casal Siracusa, Caritas Diocesanas, l’Ajuntament de Barcelona a través de Cruz Roja,. También “Amics de la Gent Gran, que orientan y ayudan estas personas..
Este plan se está llevando a cabo en Gracia, más concretamente en el sector del Camp del Grassot. Hasta ahora está siendo un éxito y, en sus primeros meses de andadura, han sido atendidos 35 ancianos. Su campo de acción abarca desde Paseo San Juan, Bailén, Antoni Maria Claret, Industria, Sicilia y Sardenya, donde se calcula que existen unos 85 individuos con riesgo de aislamiento.
La Cruz Roja se ocupa del seguimiento de los más solitarios. Amics de la gent Gran orientan y ayudan en los siguientes menesteres: vacaciones adaptadas para personas con dificultades monetarias, de salud y movimiento, acompañándolos con una enfermera, un médico y voluntarios por un precio de € 120 dependiendo de sus ingresos. También se les hace la compra cuando ellos no pueden, se les acompaña al médico y a otros menesteres. Esta iniciativa pretende extenderse en el futuro a todo el distrito y, más adelante, a la zona norte.
Carmen Domínguez
Este plan se está llevando a cabo en Gracia, más concretamente en el sector del Camp del Grassot. Hasta ahora está siendo un éxito y, en sus primeros meses de andadura, han sido atendidos 35 ancianos. Su campo de acción abarca desde Paseo San Juan, Bailén, Antoni Maria Claret, Industria, Sicilia y Sardenya, donde se calcula que existen unos 85 individuos con riesgo de aislamiento.
La Cruz Roja se ocupa del seguimiento de los más solitarios. Amics de la gent Gran orientan y ayudan en los siguientes menesteres: vacaciones adaptadas para personas con dificultades monetarias, de salud y movimiento, acompañándolos con una enfermera, un médico y voluntarios por un precio de € 120 dependiendo de sus ingresos. También se les hace la compra cuando ellos no pueden, se les acompaña al médico y a otros menesteres. Esta iniciativa pretende extenderse en el futuro a todo el distrito y, más adelante, a la zona norte.
Carmen Domínguez
Mujer, artista i creadora
Ha habido, hay y siempre habrá damas artistas. La mujer es un ser inteligente, intuitivo e innovador. Lo que ha ocurrido, durante la historia, es que nunca se le ha potenciado, pero siempre se ha sabido y ellas lo han intuido. La prueba está en los pocos temas que se les dejó desarrollar su valor creador, como por ejemplo, en los trabajos manuales, que muchas sociedades antiguas dejaban en su manos Sabemos que algunos de esos labores son verdaderas obras de arte, como muestran los bordados de tapices o alguna escritora que, para ser editada, tenían que firmar con seudónimos masculinos. Durante siglos ellas hacían estos menesteres en la intimidad del hogar
Pero llegó el siglo XX, y todo fue cambiando. Entonces poco a poco ellas tuvieron acceso a la educación, y a los pocos años empezó a florecer toda la fuerza creadora del sexo femenino. Y en apenas cien años desde que se les dio la oportunidad de estudiar y llegar a la universidad y a todos los oficios, ellas han obtenido la misma clasificación, por lo menos intelectualmente, que los hombres.
¿Qué podemos hacer para potenciar todo su poder artístico? Desde su tierna infancia tendríamos que incentivar a las niñas, sin perjudicar su condición femenina, y de futuras madres( pues es ley de vida.) Favorecer su creatividad dotándolas de todos los medios necesarios para desarrollar su potencial, en el tema que sea. El resto, mi intuición femenina, me dice que con solo estas herramientas, ellas solas se desenvolverán con éxito en los campos que hayan escogido y que tengan talento, por supuesto
Carmen Dominguez.
Pero llegó el siglo XX, y todo fue cambiando. Entonces poco a poco ellas tuvieron acceso a la educación, y a los pocos años empezó a florecer toda la fuerza creadora del sexo femenino. Y en apenas cien años desde que se les dio la oportunidad de estudiar y llegar a la universidad y a todos los oficios, ellas han obtenido la misma clasificación, por lo menos intelectualmente, que los hombres.
¿Qué podemos hacer para potenciar todo su poder artístico? Desde su tierna infancia tendríamos que incentivar a las niñas, sin perjudicar su condición femenina, y de futuras madres( pues es ley de vida.) Favorecer su creatividad dotándolas de todos los medios necesarios para desarrollar su potencial, en el tema que sea. El resto, mi intuición femenina, me dice que con solo estas herramientas, ellas solas se desenvolverán con éxito en los campos que hayan escogido y que tengan talento, por supuesto
Carmen Dominguez.
COMUNICADORES AMB GRACIA ENTREVISTEN SÍLVIA G. GUIRADO
Ones de Dones, de Ràdio Gràcia, va ser realitzat la setmana passada, pel grup de Comunicadores amb Gràcia que van fer, en la primera part del programa, una anàlisi i valoració del taller que han realitzat enguany a la Biblioteca Vila de Gràcia. A la segona part van entrevistar l’escriptora Sílvia González Guirado i van presentar el seu llibre de contes titulat Els colors oblidats i altres relats il.lustrats, que ja va per la segona edició i porta set mil exemplars venuts.
La Sílvia G. Guirado és una dona jove amb idees i il.lusió per dur-les a terme. “Escric des de l’adolescència i ho vaig deixar quan vaig entrar a la universitat, per obligació. Després a la feina porto el bloc i sempre tenia la consciència que m’agradaria escriure”.
El primer conte ens planteja un món on han desaparegut els colors i tot era gris, impersonal i la gent vivia immersa en el desànim. La seva protagonista, la Carmesina i un gat negre aconseguiran canviar aquesta situació. “La resta dels relats tracten sobre temes universals com l’amistat, l’amor, el coratge o l’ecologia. Sempre la fantasia i la relitat es barregen per transmetre un missatge positiu, a mig camí entre la reflexió i el somriure”
Les precioses il.lustracions del llibre són del David Garcia Forés, de la Descree Arancibia i la Marta Garcia, companys de la Sílvia i que, com ella, s’han llençat a fer allò que els agrada. El llibre ha estat imprès amb criteris ecològics: paper reciclat, tintes naturals i el 10% del seu preu de venda és per a l’a ONGD Educación Sin Fronteras..
La Sílvia G. Guirado treballa a l’agència de disseny Play Creatividad, que ha posat en marxa un projecte, que han denominat Play Attitude, a través del seu treball amb diferents oenagès i de prendre consciència que hi ha causes que necessiten del recolzament social.
Si voleu saber més coses del llibre, de les originals samarretes que fan tot donant suport a oenagès, de les seves iniciatives, tenen un local al carrer Ros de Olano núm. 11, o bé podeu entrar a: www. playattitude.com
La Sílvia G. Guirado és una dona jove amb idees i il.lusió per dur-les a terme. “Escric des de l’adolescència i ho vaig deixar quan vaig entrar a la universitat, per obligació. Després a la feina porto el bloc i sempre tenia la consciència que m’agradaria escriure”.
El primer conte ens planteja un món on han desaparegut els colors i tot era gris, impersonal i la gent vivia immersa en el desànim. La seva protagonista, la Carmesina i un gat negre aconseguiran canviar aquesta situació. “La resta dels relats tracten sobre temes universals com l’amistat, l’amor, el coratge o l’ecologia. Sempre la fantasia i la relitat es barregen per transmetre un missatge positiu, a mig camí entre la reflexió i el somriure”
Les precioses il.lustracions del llibre són del David Garcia Forés, de la Descree Arancibia i la Marta Garcia, companys de la Sílvia i que, com ella, s’han llençat a fer allò que els agrada. El llibre ha estat imprès amb criteris ecològics: paper reciclat, tintes naturals i el 10% del seu preu de venda és per a l’a ONGD Educación Sin Fronteras..
La Sílvia G. Guirado treballa a l’agència de disseny Play Creatividad, que ha posat en marxa un projecte, que han denominat Play Attitude, a través del seu treball amb diferents oenagès i de prendre consciència que hi ha causes que necessiten del recolzament social.
Si voleu saber més coses del llibre, de les originals samarretes que fan tot donant suport a oenagès, de les seves iniciatives, tenen un local al carrer Ros de Olano núm. 11, o bé podeu entrar a: www. playattitude.com
Conxa García
1908, PUNT DE PARTIDA
El Diumenge 23 de maig es va iniciar el primer cicle d’activitats a la Plaça de les dones del 36. amb la lectura dramatitzada 1908, Punt de partida dirigida per Imma Colomer i interpretada per les actrius Gemma Julià, Susana Egea i Marta Millà.
L’obra rememora la vida de tres dones creadores que van néixer el mateix any: Simone de Beauvoir, Mercè Rodoreda i Anna Magnani i mostra el recorregut vital de cada una d’elles: ben diversos però, alhora, confluents. El bon treball de les actrius i l’acurada tria de textos resulta del tot encertada i sap fer recordar i recuperar la trajectòria d’aquestes tres creadores. A més, els recorreguts personals esdevenen representatius del recorregut col·lectius. Les tres autobiografies reflecteixen clarament la situació i l’evolució de les dones al llarg el segle XX i permeten reconèixer i identificar molts dels reptes i problemàtiques a què s’han hagut d’enfrontar durant aquests últims cent anys.
Després de tants entrebancs, un bon començament per a la Plaça. Esperem que la programació cultural primavera- estiu es vagi consolidant i que la Plaça de les dones del 36 esdevingui, cada cop més, un espai per la convivència, la cultura i la recuperació de la memòria.
Sara Reñé
L’obra rememora la vida de tres dones creadores que van néixer el mateix any: Simone de Beauvoir, Mercè Rodoreda i Anna Magnani i mostra el recorregut vital de cada una d’elles: ben diversos però, alhora, confluents. El bon treball de les actrius i l’acurada tria de textos resulta del tot encertada i sap fer recordar i recuperar la trajectòria d’aquestes tres creadores. A més, els recorreguts personals esdevenen representatius del recorregut col·lectius. Les tres autobiografies reflecteixen clarament la situació i l’evolució de les dones al llarg el segle XX i permeten reconèixer i identificar molts dels reptes i problemàtiques a què s’han hagut d’enfrontar durant aquests últims cent anys.
Després de tants entrebancs, un bon començament per a la Plaça. Esperem que la programació cultural primavera- estiu es vagi consolidant i que la Plaça de les dones del 36 esdevingui, cada cop més, un espai per la convivència, la cultura i la recuperació de la memòria.
Sara Reñé
dimecres, 2 de juny del 2010
NOU LLIBRE D'ASSUMPCIÓ FORCADA
La setmana passada, la poetessa Assumpció Forcada, presentà el seu setzè llibre, amb el títol H2O (Aigua), a la Casa Elizalde, en un acte musical i audiovisual. Davant d’una sala d’actes ben nodrida de públic, el poeta Màrius Sampere va fer-ne la presentació, juntament amb la Maria-Lluïsa Pazos, de La Busca edicions, editora del llibre.
Després l’autora va fer una lectura d’alguns dels poemes , mentre en la pantalla situada a tal efecte, es projectaven imatges adients amb les poesies. A més tant A. Forcada com la Fina R. Palau van interpretar musicalment d’altres textos, acompanyades de la guitarra.
Com diu Màrius Sampere al pròleg: “Tots els qui coneixem l’obra poètica de l’Assumpció Forcada estaríem d’acord a considerar la nostra autora com la representant genuïna –potser l’única- d’allò que podríem anomenar poesia científica catalana”.
És un llibre, com tots els seus ple de metàfores, aquesta vegada lligades a l’Aigua com a font de vida: la pluja, les gotes, els llacs, el gebre, les flors de neu…
Com sempre us oferim un petit tast amb el poema titulat Gota abans de caure:
Rodona com una esfera del cel
cau la gota d’aigua,
frega l’aire abans d’arribar a terra
orta secrets dels núvols
que havies fet créixer
amb tanta melangia.
Si pots, estén la mà:
sabràs amb el seu contacte
com la pell es fon
amb la teva.
Conxa García
Després l’autora va fer una lectura d’alguns dels poemes , mentre en la pantalla situada a tal efecte, es projectaven imatges adients amb les poesies. A més tant A. Forcada com la Fina R. Palau van interpretar musicalment d’altres textos, acompanyades de la guitarra.
Com diu Màrius Sampere al pròleg: “Tots els qui coneixem l’obra poètica de l’Assumpció Forcada estaríem d’acord a considerar la nostra autora com la representant genuïna –potser l’única- d’allò que podríem anomenar poesia científica catalana”.
És un llibre, com tots els seus ple de metàfores, aquesta vegada lligades a l’Aigua com a font de vida: la pluja, les gotes, els llacs, el gebre, les flors de neu…
Com sempre us oferim un petit tast amb el poema titulat Gota abans de caure:
Rodona com una esfera del cel
cau la gota d’aigua,
frega l’aire abans d’arribar a terra
orta secrets dels núvols
que havies fet créixer
amb tanta melangia.
Si pots, estén la mà:
sabràs amb el seu contacte
com la pell es fon
amb la teva.
Conxa García
PROJECTE BENVINGUDES AL BARRI, AL COLL
Dins del projecte del Benvingudes al barri, que dirigeix la Letícia Meyer, s’ha presentat, al Centre Cívic del Coll, la mostra titulada L’ahir i l’avui del Coll: El Parc de la Creueta. Es tracta d’una mostra de dibuixos dels nens i nenes del cicle mitjà i superior del CEIP Montseny i fotografies antigues del barri del Coll.
El programa Benvingudes al barri té la finalitat d’afavorir l’acostament entre les famílies establertes i les nouvingudes, per facilitar el coneixement mutu i promoure’n el sentiment de pertinença al barri.
L’acte inaugural l’obrí la Natàlia Bosch del Centre Cívic El Coll, que ha recolzat el projecte, i després parlà L. Meyer i persones col.laboradores. Finalment quatre alumnes del CEIP Montseny, la Yelena Marcovic, la Madeleine Salazar, la Nicole Silva i la Carla Villares van llegir molt serioses un text que duien escrit, del qual cadascuna en llegí una part.
Aquest projecte ha comptat amb la col·laboració de la Vocalia de Dones de l’AVV Coll-Vallca i del grup de Comunicadores del Coll, format per dones d’aquesta entitat, concretament la Teresa Gay, la Maud Franzén, la Ma. Rosa Ureña i la Conxa Garcia.
Aquestes dones comunicadores van col·laborar amb la Leticia Meyer tot recolzant aquest interessant programa i, juntament amb l’Hèctor López –veí i fotògraf del barri-, van visitar el CEIP Montseny per compartir amb els nens i nenes, les seves històries de vida al voltant del barri i del parc. I aquests nens i nenes al seu torn, van voler compartir a través dels seus dibuixos, imatges del parc, avui també seu. D'aquesta manera, s’ha volgut recuperar i construir entre tots i totes la història del barri, més enllà de les diferències d'edats, llengües, cultures i procedències.
Aquesta mostra forma part d'un procés de recuperació de relats, vivències i imatges entorn del Parc de la Creueta: antiga pedrera que va passar de les mans privades a les de l'Administració i que es va convertir, per demanda dels veïns i les veïnes del barri del Coll, en un parc d'ús públic.
Conxa García
El programa Benvingudes al barri té la finalitat d’afavorir l’acostament entre les famílies establertes i les nouvingudes, per facilitar el coneixement mutu i promoure’n el sentiment de pertinença al barri.
L’acte inaugural l’obrí la Natàlia Bosch del Centre Cívic El Coll, que ha recolzat el projecte, i després parlà L. Meyer i persones col.laboradores. Finalment quatre alumnes del CEIP Montseny, la Yelena Marcovic, la Madeleine Salazar, la Nicole Silva i la Carla Villares van llegir molt serioses un text que duien escrit, del qual cadascuna en llegí una part.
Aquest projecte ha comptat amb la col·laboració de la Vocalia de Dones de l’AVV Coll-Vallca i del grup de Comunicadores del Coll, format per dones d’aquesta entitat, concretament la Teresa Gay, la Maud Franzén, la Ma. Rosa Ureña i la Conxa Garcia.
Aquestes dones comunicadores van col·laborar amb la Leticia Meyer tot recolzant aquest interessant programa i, juntament amb l’Hèctor López –veí i fotògraf del barri-, van visitar el CEIP Montseny per compartir amb els nens i nenes, les seves històries de vida al voltant del barri i del parc. I aquests nens i nenes al seu torn, van voler compartir a través dels seus dibuixos, imatges del parc, avui també seu. D'aquesta manera, s’ha volgut recuperar i construir entre tots i totes la història del barri, més enllà de les diferències d'edats, llengües, cultures i procedències.
Aquesta mostra forma part d'un procés de recuperació de relats, vivències i imatges entorn del Parc de la Creueta: antiga pedrera que va passar de les mans privades a les de l'Administració i que es va convertir, per demanda dels veïns i les veïnes del barri del Coll, en un parc d'ús públic.
Conxa García
dimecres, 26 de maig del 2010
I CICLE D'ACTES A LA PLAÇA DONES DEL 36
Diumenge 23 de maig, a les 19 h
1908, Punt de partida.
Lectura dramatitzada
La vivència personal de tres dones creadores
que van néixer el mateix any:
Simon de Beauvoir, Mercè Rodoreda
i Anna Magnani, ens mostra resultats
vivencials completament diversos,
o potser no tant. Aquest recorregut
per la vida de tres dones senyeres ens
ajuda a entendre i a explicar el paper
de la dona i, al mateix temps, ens
ofereix un pretext per recuperar-ne la
memòria.
Actrius: Gemma Julià, Susana Egea i
Marta Millà
Direcció: Imma Colomer
Diumenge 20 de juny, a les 19 h
Duet Oriomí,
música cubana
Peces tradicionals i autors contemporanis
cubans, barrejant gèneres com
la Canción, la Guajira, el Bolero, la
Guaracha, el Afro i altres.
Guitarra i arranjaments: Alexis
Hechavarría
Veu: Marifé Escobar
De Calaix,
trio de veus femenines
Les components del grup De Calaix
han anat a cercar en la memòria de
la gent de les seves contrades les
cançons d’aquest espectacle. Aquests
cantadors i cantadores han transmès
una manera de fer, de dir i d’expressar
que el grup portarà a l’escenari amb
la seva Nova Polifonia Tradicional
Catalana.
Veus: Mireia Mena Casals, Gemma
Pla Padrós i Lurdes Rimalló Fabrelles
Dimecres 18 d’agost, a les 19 h
Contes: De nenes i donetes
Nenes, dones, mares, noies, bruixes,
fades, magues, filles, tietes, dames:
totes surten en els contes, totes són
protagonistes, i amb la màgia d’un
somriure ens ensenyen de la vida.
Per a infants a partir de 4 anys.
Narració: Elisabeth Ulibarri
Una paradeta particular
a càrrec de la pallassa La Bleda
Mai havia estat tant divertit anar a
mercat! Sobretot si la mestressa de
la paradeta és la masoBleda. Amb
la seva clau ens obrirà un món ben
particular on el carbassó ens farà una
cançó, coneixereu el pèsol més famós
i la mongetera màgica. Enmig d’una
festa d’enciams us trobareu i l’all del
damunt no us el traureu. La ceba
un drama us farà, però el tomàquet
vergonyós no sortirà. De tot això una
recepta fareu, entre cançons, rialles i
endevinalles.
Dissabte 21 d’agost, a les 19 h
A la corda,
Les violines produccions
A la corda és un grup de música
tradicional integrat per violins, acordió
diatònic, contrabaix i bateria. La
seva música neix de la recuperació del
repertori dels antics violinistes del Pirineu.
Als temes dels vells violinistes s’hi
sumen composicions pròpies i temes
tradicionals d’altres indrets del món,
des d’Irlanda fins a Argentina.
Violins: Coloma Bertran, Anna Colomer
i Anna Carné. Acordió diatònic:
Clara Ribatallada. Contrabaix. Manel
Vega. Bateria: Joan López
I el 14 de setembre…
a les 21.30 h
20è Cicle de cinema de dones
Primera projecció del cicle amb el passi
d’un documental (títol a concretar).
Organitza: Centre d’Informació i Recursos
per a les Dones-CIRD
1908, Punt de partida.
Lectura dramatitzada
La vivència personal de tres dones creadores
que van néixer el mateix any:
Simon de Beauvoir, Mercè Rodoreda
i Anna Magnani, ens mostra resultats
vivencials completament diversos,
o potser no tant. Aquest recorregut
per la vida de tres dones senyeres ens
ajuda a entendre i a explicar el paper
de la dona i, al mateix temps, ens
ofereix un pretext per recuperar-ne la
memòria.
Actrius: Gemma Julià, Susana Egea i
Marta Millà
Direcció: Imma Colomer
Diumenge 20 de juny, a les 19 h
Duet Oriomí,
música cubana
Peces tradicionals i autors contemporanis
cubans, barrejant gèneres com
la Canción, la Guajira, el Bolero, la
Guaracha, el Afro i altres.
Guitarra i arranjaments: Alexis
Hechavarría
Veu: Marifé Escobar
De Calaix,
trio de veus femenines
Les components del grup De Calaix
han anat a cercar en la memòria de
la gent de les seves contrades les
cançons d’aquest espectacle. Aquests
cantadors i cantadores han transmès
una manera de fer, de dir i d’expressar
que el grup portarà a l’escenari amb
la seva Nova Polifonia Tradicional
Catalana.
Veus: Mireia Mena Casals, Gemma
Pla Padrós i Lurdes Rimalló Fabrelles
Dimecres 18 d’agost, a les 19 h
Contes: De nenes i donetes
Nenes, dones, mares, noies, bruixes,
fades, magues, filles, tietes, dames:
totes surten en els contes, totes són
protagonistes, i amb la màgia d’un
somriure ens ensenyen de la vida.
Per a infants a partir de 4 anys.
Narració: Elisabeth Ulibarri
Una paradeta particular
a càrrec de la pallassa La Bleda
Mai havia estat tant divertit anar a
mercat! Sobretot si la mestressa de
la paradeta és la masoBleda. Amb
la seva clau ens obrirà un món ben
particular on el carbassó ens farà una
cançó, coneixereu el pèsol més famós
i la mongetera màgica. Enmig d’una
festa d’enciams us trobareu i l’all del
damunt no us el traureu. La ceba
un drama us farà, però el tomàquet
vergonyós no sortirà. De tot això una
recepta fareu, entre cançons, rialles i
endevinalles.
Dissabte 21 d’agost, a les 19 h
A la corda,
Les violines produccions
A la corda és un grup de música
tradicional integrat per violins, acordió
diatònic, contrabaix i bateria. La
seva música neix de la recuperació del
repertori dels antics violinistes del Pirineu.
Als temes dels vells violinistes s’hi
sumen composicions pròpies i temes
tradicionals d’altres indrets del món,
des d’Irlanda fins a Argentina.
Violins: Coloma Bertran, Anna Colomer
i Anna Carné. Acordió diatònic:
Clara Ribatallada. Contrabaix. Manel
Vega. Bateria: Joan López
I el 14 de setembre…
a les 21.30 h
20è Cicle de cinema de dones
Primera projecció del cicle amb el passi
d’un documental (títol a concretar).
Organitza: Centre d’Informació i Recursos
per a les Dones-CIRD
dilluns, 17 de maig del 2010
LA RAJOLA
Quan visites ciutats europees t’adones que urbanísticament coexisteixen passat i present. En canvi aquí és diferent.Passejant descobreixes que la Vila es transforma i s’adapta al present. A les places es substitueixen els arbres per unes altres varietats que trigaran a donar ombra, el terra per ciment i els bancs de fusta per uns altres de disseny que destrossen l’esquena i que, en seure, no toques de peus a terra (Lesseps). Potser per això tens la sensació que els petits tenen uns mini-espais per jugar i que els parterres pateixen d’alopècia.
Anant d’un costat a l’altre ens trobem que de mica en mica s’eliminen barreres i que ja definitivament el costum dels graciencs per caminar pel mig està justificat: les bastides, les motos, els sacs de runa ... Per tant, els cotxets dels nens i les nenes, els carrets de la compra i les cadires de discapacitats ho tenen més fàcil, sempre i quan no circuli cap vehicle. I què dieu de les cantonades? Sort que santa Llúcia ens conserva la vista ja que ara els conductors, que no pateixen pels pneumàtics, fan drecera en tombar de carrer.
Per acabar, us heu fixat que un símbol, un signe representatiu està desapareixent? Em refereixo a l’ element protagonista del metro quadrat que es va donar com a peça representativa al museu olímpic de Lausanne. Sí, a la característica rajola que era a totes les voreres, de diferents models però indiscutiblement un element particular dels nostres carrers. Les causes les desconec però el fet que hagi un petit tros a Luis de Antunez i que, en una de les remodelacions recents, al carrer Martí entre Vilafranca i Escorial, s’hagi reposat em confirma que antigor i modernitat no estan renyides i mantenen un signe d’ identitat propi.
Rosa Pérez
EL MERCAT DE L'ABACERIA
Estic enamorada de la meva BARCELONA. És tan bonica i riallera. Té mar, té muntanya i, fins tot, dos rius, i unes avingudes i passejos amples. Per a mi és meravellosa. Es tan gran que està dividida en 10 districtes. Cada un té les seves identitats,.. els seus carrers ben diferents i la seva manera de viure la gent de cada barri.
Visc a L `Eixample que és un barri modernista ben distribuït, amb gran quantitat d´ arbres i voreres amplíssimes. També es força sorollós i, sobretot, impersonal, molt fred. El meu cor està a Gracia, una Vila acollidora, simpàtica i viva. Ara que l´han fet piatonal té el seu encant i la seva gent, acollidora, es fa molt amb el veïnat. En el seu centre, o sigui el que és el seu cor, batega dins del Mercat de L´Abaceria, que fa més de cent anys va ser construït pel Sr. Puigmartí per als seus treballadors de la fàbrica de teles Puigmartí i per als veïns dels voltants del barri (en olor de Colònia per als Graciencs).
Voldria explicar-vos que és el meu Mercat ja que hi he passat molts anys treballant-hi sentint-me super a gust. Tot el fred, la calor i las matinades que hi he viscut dintre. El Mercat és un lloc ple de màgia, d’olors, de colors, de sorolls i d’ imatges variables i sosprenents que ens donen el mar i la terra. Es com un petit poble on ens coneixem tan venedors, com compradors, fruit d´un tracte constant. Per a mi va ser una Càtedra de PSicologia que em va ensenyar a escoltar la gent, a comprendre-la, a donar-li carinyo,i, fins i tot, algunes de las meves clientes van ésser com amigues per a mi ja que encara me’n recordo d’ elles amb nostàlgia .
Vaig tenir la sort de ser durant set anys la Presidenta de l’ Associació de venedors del Mercat més emblemàtic i gran de Gràcia. Mentre va durar la meva Presidència, varem fer quantitats de festes Populars assenyalades i no tan assenyalades que sempre portaven gent de tot Gràcia a passar una bona estona. Ens varem integrar dintre de l’ Ajuntament de la Vila i de moltes entitats del barri i vam fer per a ells tot el que estava al nostre abast. Van ser uns anys de molta feina. Després del treball diari amb reunions, alguna bronca i moltes satisfaccions de fer molt bons amics. D´entre tots, el que fou el meu secretari: Eduard Ampolla. Treballant plegats varem procurar tirar endavant el Mercat. Fruit de la nostre tasca varem aconseguir de l’Ajuntament de Gràcia, l´eixamplament de la vorera de la Travessera per tal de millorar la relació entre encantistes i vianants.
Com tots sabem, el càrrecs de responsabilitat comporten el risc de no fer-ho bé per a tothom, però, per a mi, la satisfacció personal és haver contribuït a millorar moltes coses al Mercat i consolidar la unió entre veïnat i venedors. L’ assistència massiva de compradors a tots els esdeveniments populars que varem organitzar em donen la raó. Per tot això, em sento orgullosa dels resultats assolits pensant en el bategar del cor de Gràcia que, per a mi, és el Mercat de L´ABACERIA, un espai públic i de convivència.
Consol Lacida
Visc a L `Eixample que és un barri modernista ben distribuït, amb gran quantitat d´ arbres i voreres amplíssimes. També es força sorollós i, sobretot, impersonal, molt fred. El meu cor està a Gracia, una Vila acollidora, simpàtica i viva. Ara que l´han fet piatonal té el seu encant i la seva gent, acollidora, es fa molt amb el veïnat. En el seu centre, o sigui el que és el seu cor, batega dins del Mercat de L´Abaceria, que fa més de cent anys va ser construït pel Sr. Puigmartí per als seus treballadors de la fàbrica de teles Puigmartí i per als veïns dels voltants del barri (en olor de Colònia per als Graciencs).
Voldria explicar-vos que és el meu Mercat ja que hi he passat molts anys treballant-hi sentint-me super a gust. Tot el fred, la calor i las matinades que hi he viscut dintre. El Mercat és un lloc ple de màgia, d’olors, de colors, de sorolls i d’ imatges variables i sosprenents que ens donen el mar i la terra. Es com un petit poble on ens coneixem tan venedors, com compradors, fruit d´un tracte constant. Per a mi va ser una Càtedra de PSicologia que em va ensenyar a escoltar la gent, a comprendre-la, a donar-li carinyo,i, fins i tot, algunes de las meves clientes van ésser com amigues per a mi ja que encara me’n recordo d’ elles amb nostàlgia .
Vaig tenir la sort de ser durant set anys la Presidenta de l’ Associació de venedors del Mercat més emblemàtic i gran de Gràcia. Mentre va durar la meva Presidència, varem fer quantitats de festes Populars assenyalades i no tan assenyalades que sempre portaven gent de tot Gràcia a passar una bona estona. Ens varem integrar dintre de l’ Ajuntament de la Vila i de moltes entitats del barri i vam fer per a ells tot el que estava al nostre abast. Van ser uns anys de molta feina. Després del treball diari amb reunions, alguna bronca i moltes satisfaccions de fer molt bons amics. D´entre tots, el que fou el meu secretari: Eduard Ampolla. Treballant plegats varem procurar tirar endavant el Mercat. Fruit de la nostre tasca varem aconseguir de l’Ajuntament de Gràcia, l´eixamplament de la vorera de la Travessera per tal de millorar la relació entre encantistes i vianants.
Com tots sabem, el càrrecs de responsabilitat comporten el risc de no fer-ho bé per a tothom, però, per a mi, la satisfacció personal és haver contribuït a millorar moltes coses al Mercat i consolidar la unió entre veïnat i venedors. L’ assistència massiva de compradors a tots els esdeveniments populars que varem organitzar em donen la raó. Per tot això, em sento orgullosa dels resultats assolits pensant en el bategar del cor de Gràcia que, per a mi, és el Mercat de L´ABACERIA, un espai públic i de convivència.
Consol Lacida
BUS DE BARRI
Des del 1999 el BUS 114 uneix el barri de Gràcia amb Can Baró. El 2001 es va ampliar l’ itinerari fins als carrers F.Alegre, Budapest i Telégrafo. Els seus usuaris són principalment gent gran i amb mobilitat reduïda. Sovint han d’esperar força estona aquest bus i, en la majoria de parades, no hi ha cap banc perquè puguin seure. A vegades es tracta de gent amb crosses, amb diferents malalties com l’artrosi i d’altres i per a ells és un suplici esperar i esperar…És per aquest motiu que crec seria molt convenient posar bancs, encara que sigui un, per a les persones que més ho necessitin.
Al final i començament d’itinerari d’aquesta línia, o sigui a la Travessera de Gràcia amb Via Augusta, hi ha un espai ampli per posar-ne al menys dos, tenint en compte que a la parada següent de la Travessera de Gràcia hi ha un o dos bancs seria molt convenient posar-ne també a la parada d’inici i final. També em pregunto si seria factible canviar la freqüència del Bus i que hi hagués més servei, que la gent no hagués d’esperar tanta estona.
La línea 117 fa un recorregut ampli, Dos de Maig, Ant.Mª Claret, arriba a la Font d’en Fargas, Pg.Maragall, Hospital de Sant Pau i amb bon servei, exceptuant també la freqüència d’horari. Pel que fa a bancs per a seure, el problema és el mateix que el de la línia 114. Seria convenient una revisió de les parades per millorar el problema de la gent amb mobilitat reduïda.
Des del mes d’Octubre s’ha posat en servei una nova línia, la 129, al barri del Coll,districte de Gràcia, amb origen i final a l’Hospital Militar, al Parc sanitari Pere Virgili. Connecta el Coll amb Vallcarca i es pot enllaçar amb el metro L3 Penitents, i amb altres autobusos. Seria convenient, també, en aquest cas, que en les parades que fos possible posar, sinó un banc al menys un parell de seients per a la gent gran.
Per finalitzar, he de dir que la xarxa de busos es va ampliant i va acostant els diferents barris del nostre estimat districte de Gràcia i, per tant, s’està fent una bona tasca en aquest sentit. Continuar en aquesta línea és acostar els barris, les persones, i, en definitiva, fer força perquè Gràcia sigui, encara més un districte privilegiat i vagi millorant, sobretot per a la gent que hi viu i que tan orgullosa està de ser gracienca.
Maria Lluisa Pena
Al final i començament d’itinerari d’aquesta línia, o sigui a la Travessera de Gràcia amb Via Augusta, hi ha un espai ampli per posar-ne al menys dos, tenint en compte que a la parada següent de la Travessera de Gràcia hi ha un o dos bancs seria molt convenient posar-ne també a la parada d’inici i final. També em pregunto si seria factible canviar la freqüència del Bus i que hi hagués més servei, que la gent no hagués d’esperar tanta estona.
La línea 117 fa un recorregut ampli, Dos de Maig, Ant.Mª Claret, arriba a la Font d’en Fargas, Pg.Maragall, Hospital de Sant Pau i amb bon servei, exceptuant també la freqüència d’horari. Pel que fa a bancs per a seure, el problema és el mateix que el de la línia 114. Seria convenient una revisió de les parades per millorar el problema de la gent amb mobilitat reduïda.
Des del mes d’Octubre s’ha posat en servei una nova línia, la 129, al barri del Coll,districte de Gràcia, amb origen i final a l’Hospital Militar, al Parc sanitari Pere Virgili. Connecta el Coll amb Vallcarca i es pot enllaçar amb el metro L3 Penitents, i amb altres autobusos. Seria convenient, també, en aquest cas, que en les parades que fos possible posar, sinó un banc al menys un parell de seients per a la gent gran.
Per finalitzar, he de dir que la xarxa de busos es va ampliant i va acostant els diferents barris del nostre estimat districte de Gràcia i, per tant, s’està fent una bona tasca en aquest sentit. Continuar en aquesta línea és acostar els barris, les persones, i, en definitiva, fer força perquè Gràcia sigui, encara més un districte privilegiat i vagi millorant, sobretot per a la gent que hi viu i que tan orgullosa està de ser gracienca.
Maria Lluisa Pena
dimecres, 7 d’abril del 2010
CAFÈS CARACAS, UN BON AMIC DEL BARRI
Entrevista a la Sra. Carme Sabaté filla dels fundadors d’aquesta prestigiosa cadena d’establiments.
La Carme va conéixer al seu marit, en Jordi Codina, Gerent de Cafés UNIC-Caracas, al mercat de La Llibertat. Els pares d’en Jordi Codina eren els propietaris de la Xarcuteria Teresina, també ubicada al mercat. D’aquesta forma es va crear una nova família de graciencs, de bona gent que sempre ha estat unida i han sigut i són amics i col·laboradors de les principals festes del barri: la Festa Major i Sant Medir.
Ens podries explicar breument la història de l’empresa? On i quan es va obrir la primera botiga?
El primer establiment estava enclavat al Portal de l’Àngel en el cor de la ciutat. Va ser inaugurat amb el nom de “Cafés Caracas” en reconeixement al cafè de Venezuela que en aquells temps tenia una marcada importància. Ben aviat aquest local es va convertir en un punt de trobada pel qual van passar personatges molt populars com Mario Cabré, Carmen Laforet, Frank Johan o Joan Oliver (Pere Quart).
Van batejar l’establiment amb el nom de Cafés Caracas en honor del cafè de Venezuela i el 1971 es fa fusionar amb una altra empresa catalana de cafè, curiosament anomenada Cafés Venezuela. Els amos eren en Josep Llavallol i la seva esposa Rosa.
Després es van obrir alguns establiments a Gràcia..
El Café Caracas del Portal de l’Àngel va aconseguir ràpidament molta popularitat i això va permetre a la família Sabaté obrir un nou establement dins el marc d’un dels mercats més populars, el de La Llibertat, al barri de Gràcia. El local del carrer Cigne inicià la seva singladura l’any 1950 de la mà de Pere Sabaté i de la seva esposa Dolors Simón.
L’any 1954 el Torrador s’ubicava al carrer Milà i Fontanals nº 74 a on ara hi ha la Plaça John Lennon. Tot seguit va obrir la botiga al mateix local de Milà i Fontanals i amb quinze dies de diferència, la del carrer Puigmartí. Al districte de Gràcia hi ha dos establiments i al carrer Sardenya, al mercat de l’Estrella , una franquícia.
Quants establiments teniu oberts actualment a Barcelona i Catalunya?
A partir d’aquell moment s’han obert molts més fins arribar a la xifra actual de 49 establiments, repartits entre Barcelona, Sant Andreu, Santa Coloma, Badalona, l’Hospitalet, Cornellà i Ripoll. Tots es regeixen sota un mateix denominador comú: el de botigues-cafeteries i la totalitat d’elles continuen vinculades a la família Sabaté-Simón.
Quin perfil busqueu en les persones que treballen amb vosaltres?
Principalment que siguin educats, amables, simpàtics i que per a ells els clients siguin el més important, que tinguin un mateix tarannà que s’identifiquin amb Cafés Caracas. Molts d’ells han començat de ben jovenets, encara hi treballen i són com una família. L’esforç, la il·lusió, les ganes de treballar, sense mancar esforç han fet possible, gràcies a tots ells, que s’hagi pogut arribar fins avui, amb el prestigi ben merescut. .
He constatat que tant a Puigmartí com al carrer Cigne i al carrer Sant Pere més baix, que són els locals en els quals he estat, els col·laboradors tenen un tracte exquisit. Particularment conec més als del carrer Cigne ja que fa 40 anys que hi vaig. Primerament amb els meus fills i ara amb els meus néts. En tinc un, el Xavier que té una predilecció especial per aquest local i sobre tot pel seu homònim Javi que sempre el mima i ell tot orgullós diu que és el seu amic. Hi ha una anècdota: sempre memoritzen el que prenen els clients, fins el punt que “els avisen” amb anterioritat del que prendran, abans no ho preparin. Estan pendents de tots els detalls i només entrar es respira bon rotllo i alegria.
Recordes alguna altra anècdota?
Una altra anècdota de la fundadora, la meva mare, és que al començament, prenia i servia el cafè i la llet molt calents i, és clar, la gent s’entretenia més estona i ella amb molta visió deia: “la gent, crida a la gent”. ..
Cafés Caracas són importadors. Al laboratori del Torrador fan les proves necessàries per saber exactament les característiques del cafè, condicions, mides del grà, si és de gust afruïtat, etc
Primerament es fa una cata i quan el cafè està torrat una altra. Al laboratori hi treballa una agrònoma, gran catadora, la qual és una de les responsables del prestigi del cafè que consumeix Cafés Caracas. Aquesta persona no cata només el cafè, sino p.ex. la xocolata, el té i tots els productes que venen a les botigues.
Requisit indispensable, és que sempre hi ha hagut un control rigorós de qualitat.
Arribem al final d’aquesta agradable entrevista amb la Sra. Carme Sabaté fent esment que és un orgull poder comptar amb establiments de prestigi i qualitat com el que han creat. Estem complaguts de poder donar-li ressò. És un merescut reconeixement per una tasca molt ben feta que ha donat i dona tan bon servei concretament a aquest veïnat de Gràcia i a tots els passavolants que sentint l’aroma d’un bon cafè ben segur que no poden resistir-se a entrar-hi per degustar-ne un, o dos o les pastes i meravelloses temptacions que es veuen darrera el vidre del taulell… …
La Carme va conéixer al seu marit, en Jordi Codina, Gerent de Cafés UNIC-Caracas, al mercat de La Llibertat. Els pares d’en Jordi Codina eren els propietaris de la Xarcuteria Teresina, també ubicada al mercat. D’aquesta forma es va crear una nova família de graciencs, de bona gent que sempre ha estat unida i han sigut i són amics i col·laboradors de les principals festes del barri: la Festa Major i Sant Medir.
Ens podries explicar breument la història de l’empresa? On i quan es va obrir la primera botiga?
El primer establiment estava enclavat al Portal de l’Àngel en el cor de la ciutat. Va ser inaugurat amb el nom de “Cafés Caracas” en reconeixement al cafè de Venezuela que en aquells temps tenia una marcada importància. Ben aviat aquest local es va convertir en un punt de trobada pel qual van passar personatges molt populars com Mario Cabré, Carmen Laforet, Frank Johan o Joan Oliver (Pere Quart).
Van batejar l’establiment amb el nom de Cafés Caracas en honor del cafè de Venezuela i el 1971 es fa fusionar amb una altra empresa catalana de cafè, curiosament anomenada Cafés Venezuela. Els amos eren en Josep Llavallol i la seva esposa Rosa.
Després es van obrir alguns establiments a Gràcia..
El Café Caracas del Portal de l’Àngel va aconseguir ràpidament molta popularitat i això va permetre a la família Sabaté obrir un nou establement dins el marc d’un dels mercats més populars, el de La Llibertat, al barri de Gràcia. El local del carrer Cigne inicià la seva singladura l’any 1950 de la mà de Pere Sabaté i de la seva esposa Dolors Simón.
L’any 1954 el Torrador s’ubicava al carrer Milà i Fontanals nº 74 a on ara hi ha la Plaça John Lennon. Tot seguit va obrir la botiga al mateix local de Milà i Fontanals i amb quinze dies de diferència, la del carrer Puigmartí. Al districte de Gràcia hi ha dos establiments i al carrer Sardenya, al mercat de l’Estrella , una franquícia.
Quants establiments teniu oberts actualment a Barcelona i Catalunya?
A partir d’aquell moment s’han obert molts més fins arribar a la xifra actual de 49 establiments, repartits entre Barcelona, Sant Andreu, Santa Coloma, Badalona, l’Hospitalet, Cornellà i Ripoll. Tots es regeixen sota un mateix denominador comú: el de botigues-cafeteries i la totalitat d’elles continuen vinculades a la família Sabaté-Simón.
Quin perfil busqueu en les persones que treballen amb vosaltres?
Principalment que siguin educats, amables, simpàtics i que per a ells els clients siguin el més important, que tinguin un mateix tarannà que s’identifiquin amb Cafés Caracas. Molts d’ells han començat de ben jovenets, encara hi treballen i són com una família. L’esforç, la il·lusió, les ganes de treballar, sense mancar esforç han fet possible, gràcies a tots ells, que s’hagi pogut arribar fins avui, amb el prestigi ben merescut. .
He constatat que tant a Puigmartí com al carrer Cigne i al carrer Sant Pere més baix, que són els locals en els quals he estat, els col·laboradors tenen un tracte exquisit. Particularment conec més als del carrer Cigne ja que fa 40 anys que hi vaig. Primerament amb els meus fills i ara amb els meus néts. En tinc un, el Xavier que té una predilecció especial per aquest local i sobre tot pel seu homònim Javi que sempre el mima i ell tot orgullós diu que és el seu amic. Hi ha una anècdota: sempre memoritzen el que prenen els clients, fins el punt que “els avisen” amb anterioritat del que prendran, abans no ho preparin. Estan pendents de tots els detalls i només entrar es respira bon rotllo i alegria.
Recordes alguna altra anècdota?
Una altra anècdota de la fundadora, la meva mare, és que al començament, prenia i servia el cafè i la llet molt calents i, és clar, la gent s’entretenia més estona i ella amb molta visió deia: “la gent, crida a la gent”. ..
Cafés Caracas són importadors. Al laboratori del Torrador fan les proves necessàries per saber exactament les característiques del cafè, condicions, mides del grà, si és de gust afruïtat, etc
Primerament es fa una cata i quan el cafè està torrat una altra. Al laboratori hi treballa una agrònoma, gran catadora, la qual és una de les responsables del prestigi del cafè que consumeix Cafés Caracas. Aquesta persona no cata només el cafè, sino p.ex. la xocolata, el té i tots els productes que venen a les botigues.
Requisit indispensable, és que sempre hi ha hagut un control rigorós de qualitat.
Arribem al final d’aquesta agradable entrevista amb la Sra. Carme Sabaté fent esment que és un orgull poder comptar amb establiments de prestigi i qualitat com el que han creat. Estem complaguts de poder donar-li ressò. És un merescut reconeixement per una tasca molt ben feta que ha donat i dona tan bon servei concretament a aquest veïnat de Gràcia i a tots els passavolants que sentint l’aroma d’un bon cafè ben segur que no poden resistir-se a entrar-hi per degustar-ne un, o dos o les pastes i meravelloses temptacions que es veuen darrera el vidre del taulell… …
Gràcies Javi, Manolo, Toni, Juan, Alejandro, Milagros, Natàlia per la vostra amabilitat i simpatia.
Felicitats a tots!
(part de la història de Cafès Caracas s’ha tret d’una pàgina d’Internet signada per Àngela d’Arenys)
Felicitats a tots!
(part de la història de Cafès Caracas s’ha tret d’una pàgina d’Internet signada per Àngela d’Arenys)
Barcelona, març de 2010. Entrevista realitzada per MªLluïsa Pena.
dijous, 18 de març del 2010
MIRALL DE L'ANIMA
Davant del mirall, una dona nua es mou absent i ,de sobte, la seva mirada s’atura en el seu reflex … Als ulls la pregunta: qui t’estima? Els clou i percep en la seva pell la calidesa de la mà que no la pot estrènyer, la mirada de sorpresa en veure-la arribar, el somriure confident, les tertúlies al setè cel, les caminades per algún racó de les valls del Pirineu, la disbauxa amb els gols del Barça… En obrir-los de nou s’adona amb serenor d’un somriure imperceptible, una expressió que recorda la Mona Lisa.
Rosa Pérez
dilluns, 15 de març del 2010
AMB COLORS
Cap al tard, m’agrada tancar la taula, les llibretes i les pantalles que he anat obrint. Baixar i passejar amb ell. A poc a poc, lentament, tranquil·lament, pel barri. I, agafats de la mà, perdre’ns, deambulant pels carrers i les places. I amb ell, dibuixar-me amb tons i colors i repensar-me amb idees i reflexos. Inventar-me de nou. I a ell, tan callat i desconegut encara, descobrir-lo i investigar-lo, resseguint-lo, amb intensitat.
De vegades, en alguna cantonada, trobem a faltar la cistelleria desapareguda, la merceria o la sabateria. Que ja no hi són. D’abans. Enyor. I mentre tot va canviant, anem seguint rodant. Passejant. Com érem. Com som.
Sara Reñé.
De vegades, en alguna cantonada, trobem a faltar la cistelleria desapareguda, la merceria o la sabateria. Que ja no hi són. D’abans. Enyor. I mentre tot va canviant, anem seguint rodant. Passejant. Com érem. Com som.
Sara Reñé.
diumenge, 14 de març del 2010
UN GRUP D'AMICS
Eren un grup d’amics que es coneixien de feia molt de temps. La seva relació era bona. Feien sortides, sopars divertits i, alhora ,polèmics perquè com es normal cada un tenia les seves idees . Tot era molt normal fins que un mal dia es van assabentar que una noia del grup patia d’un càncer de mama molt agressiu. Al moment tots els amics es van coordinar: uns trucant a diferents centres tant d’Espanya com de fora i altres decidint que, en el cas que la intervenció fos fora , demanarien un préstec que pagarien entre tots. Per sort la operació va esser aquí i, durant tota la seva convalescència, tots es varen coordinar per tal mai estigués sola.
Després que passés tot, ella comentava que sabia que ells eren el seus amics però que mai s’hagués imaginat rebre tanta afectivitat i estimació. Els amics li van dir que per a ells també havia estat un descobriment veure que quan a algun d'ells una situació els superava hi havia un altre més sencer en aquell moment abraçava amb molt d’amor la persona que ho necessitava i li deia: "Tranquil, segur que te'n surts”.
Va ser una experiència molt enriquidora per a tothom.
Aurora Manzanares
Després que passés tot, ella comentava que sabia que ells eren el seus amics però que mai s’hagués imaginat rebre tanta afectivitat i estimació. Els amics li van dir que per a ells també havia estat un descobriment veure que quan a algun d'ells una situació els superava hi havia un altre més sencer en aquell moment abraçava amb molt d’amor la persona que ho necessitava i li deia: "Tranquil, segur que te'n surts”.
Va ser una experiència molt enriquidora per a tothom.
Aurora Manzanares
MIRADA PLENA
Passant un dia per un carrer de Gracia vaig intuir que una mirada em seguía. Uns dies després, vaig tornar a sentir la seva mirada sobre meu. Un día no vaig poder aguantar més i la vaig buscar i ens varem mirar. En aquell instant vaig saber, pels seus ulls, que el tindria tota la meva vida. Va ser com si s´iluminés el món amb un arc de San Martí. No sols de colors, sinó d’ enteniment,de respecte, de confiança plena, de carinyo, de consol i de tendresa. En una paraula, d’ amor en majúscules.
No tindré prou temps a la meva vida de donar gràcies a aquell dia que vaig passar per un carrer de Gràcia.
Consol Lacida
No tindré prou temps a la meva vida de donar gràcies a aquell dia que vaig passar per un carrer de Gràcia.
Consol Lacida
dimarts, 9 de març del 2010
L'ABRAÇADA INTENSA
La cosa més bonica que m'han dit en la meva vida és que tinc un cor infinit. El meu cor s'alimenta d'abraçades intenses.
La fórmula que dóna com resultat aquest tipus d'abraçades és la suma de dos cossos i molt amor. La conseqüència d'aquestes abraçades serà tenir-ho tot en només un instant. Arribar al cel amb la punta dels teus dits. Sentir la plenitut en la seva màxima esplendor. Sentir-te estimada i amb capacitat per a estimar sense por. Sentir que el món es para. Només l'altra persona i tu protagonitzeu el món. Només importa l'altra persona i tu. Tota la resta de coses és secundària. No et falta res i ho tens tot. No existeixen les presses. No existeixen les paraules. Només existeix la fusió de dos cossos i la materialització instantània de l'amor infinit.
Encarni Sánchez
La fórmula que dóna com resultat aquest tipus d'abraçades és la suma de dos cossos i molt amor. La conseqüència d'aquestes abraçades serà tenir-ho tot en només un instant. Arribar al cel amb la punta dels teus dits. Sentir la plenitut en la seva màxima esplendor. Sentir-te estimada i amb capacitat per a estimar sense por. Sentir que el món es para. Només l'altra persona i tu protagonitzeu el món. Només importa l'altra persona i tu. Tota la resta de coses és secundària. No et falta res i ho tens tot. No existeixen les presses. No existeixen les paraules. Només existeix la fusió de dos cossos i la materialització instantània de l'amor infinit.
Encarni Sánchez
VINCLES I RELACIONS AFECTIVES
L’Amadeu, un noi al que li encantava la música. Estudiant del cicle superior de música, vivia només per a la seva família i la pràctica i estudi de l’instrument que molts anys enrera havía escollit, el piano. La seva vida era el conservatori i la llar a on vivia amb els seus pares i germà. No compartia sentiments, inquietuds, projectes amb els seus companys ni amb la resta de la gent que l’envoltava.
Un dia quan dormia es va despertar trobant-se molt malament, els seus pares van trucar al metge i aquest va decidir internar-lo a l’hospital. Van descobrir que patia una malaltia a la sang i que calia fer tractament i transfusions. Després de fer les proves pertinents als familiars, només el germà era compatible amb ell; la gran sorpresa i desil·lusió la va tenir quan aquest germà, si és que es pot anomenar d’aquesta manera, es va negar donar-li mèdula òssia. Els pares, desesperats, van donar avís als companys del conservatori de la malaltia de l’Amadeu i quina sorpresa van tenir quan es van presentar a l’hospital alguns d’ells per oferir-se pel que calgués. L’Amadeu, entre sorprès, commogut i agraït va sentir aquella sensación desconeguda per a ell…: l’afecte dels seus amics. Gràcies a ells va poder començar el tractament per curar la malaltia i va sanar.
Van passar alguns mesos i va poder reemprendre els estudis. Va aprendre molt d’aquesta experiència, va considerar els companys molt més que algun membre de la seva família. Va compartir-ho tot, els va estimar com a germans i va valorar i comprovar que els veritables vincles entre els éssers humans no són altres que l’amor: la sang a vegades no respon com caldria.
Maria Lluïsa Pena
Un dia quan dormia es va despertar trobant-se molt malament, els seus pares van trucar al metge i aquest va decidir internar-lo a l’hospital. Van descobrir que patia una malaltia a la sang i que calia fer tractament i transfusions. Després de fer les proves pertinents als familiars, només el germà era compatible amb ell; la gran sorpresa i desil·lusió la va tenir quan aquest germà, si és que es pot anomenar d’aquesta manera, es va negar donar-li mèdula òssia. Els pares, desesperats, van donar avís als companys del conservatori de la malaltia de l’Amadeu i quina sorpresa van tenir quan es van presentar a l’hospital alguns d’ells per oferir-se pel que calgués. L’Amadeu, entre sorprès, commogut i agraït va sentir aquella sensación desconeguda per a ell…: l’afecte dels seus amics. Gràcies a ells va poder començar el tractament per curar la malaltia i va sanar.
Van passar alguns mesos i va poder reemprendre els estudis. Va aprendre molt d’aquesta experiència, va considerar els companys molt més que algun membre de la seva família. Va compartir-ho tot, els va estimar com a germans i va valorar i comprovar que els veritables vincles entre els éssers humans no són altres que l’amor: la sang a vegades no respon com caldria.
Maria Lluïsa Pena
divendres, 5 de març del 2010
EN RECORD DE MANOLA RODRIGUEZ
La Manola Rodríguez Lázaro, una de les dones fundadores de l’Associació de Les Dones del 36, els darrers anys malalta d’Alzhéimer, ens va deixar el passat 24 de setembre, acompanyada dels seus germans, fills i nÉts. El 30 de setembre hauria fet 92 anys. La famÍlia ho va dur en la intimitat i no s’ha sabut fins aquest mes de febrer.
Totes les persones que la vam conèixer la recordarem alegre, vital, present a totes les reivindicacions, actes, manifestacions contra tot allò que creia una injustícia. Va ser sempre jove, com totes les dones que formaren aquesta Associació, que van portar la memòria històrica de les dones d’aquesta generació i les seves vivències de l’època de la República, de la guerra, de la post-guerra, a les noves generacions.
La recordaré sempre com en la foto del llibre “Les Dones del 36” Un silenci convertit en paraula.1997-200, que van presentar com a coronament del seu treball tot oferint-nos un “testament gràfic i oral”: una dona presumida, amb el cabell sempre arreglat i una mica de color als llavis, i els ulls i la boca somrients.
Breu esbos biogràfic
La Manola Rodríguez Lázaro va néixer a Bilbao el 30 de setembre del 1917. El seu pare era un obrer anarquista. Era la més gran de vuit germans. La familia es va traslladar a Barcelona el 1925, ja que el seu pare era perseguit per les seves idees polítiques. Als catorze anys va començar a treballar en una fàbrica tèxtil.
El 1932 es va traslladar a Madrid tot coincidint amb la proclamació de la República i el 1936 es va afiliar a les Joventuts Socialistas Unificades on va tenir càrrecs de responsabilitat. Ella i sis companyes més en assabentar-se que hi havia nombroses baixes al front, van decidir d’anar-hi a lluitar a les trinxeres. Tres mesos després, van creure que eren més necessàries a la reraguarda i tornaren a Madrid.
El 29 de març del 1939, amb el seu company, van intentar marxar d’Espanya amb uns vaixells anglesos que van dir que sortirien d’Alacant i que no van arribar mai. La Manola estava embarassada i va ser detinguda. El seu primer fill va néixer a la presó d’Alacant. Com que hi havia massa dones i nens a la mateixa presó les van enviar als llocs de procedència però es preveia que la detindrien en arribar i va marxar, un altre cop, cap a Barcelona, on ja s’hi va quedar definitivament.
La Manola es va incorporar de seguida a l’activitat clandestina contra la dictadura i va ingressar al Partit Comunista, al qual va estar afiliada fins a la seva mort. També va fer seva la lluita feminista. El 1997 , com ja hem dit, va fundar amb d’altres companyes, de diferents ideologies i maneres de pensar, l’Associació de Les Dones del 36.
Dos poemes
La Manola Rodríguez també havia escrit alguns poemes, aquí en teniu una mostra. El primer parla de la seva pròpia mort i el segon està publicat al llibre que hem citat més amunt:
A vosotros y vosotras, un día triste pensando que me iré
Ya me he ido pero estoy.
Me da igual ser yoque una flor.
Ellas son testigo de mi retiro,
con vosotras y vosotros alrededor.
Por eso estoy,
no me he ido.
Desde donde me coloquéis
os miro. (sense títol)
(Sense títol)
Pero no,
no quiero otra guerra
ni cuerpos caídos
sin calor
ni ojos abiertos
sin ver
ni brazos
que no puedan abrazar,
ni mentes
sin esperanzas…
ni niños
sin padres…
¡quiero la paz!
Una gran amiga seva, la Maribel Nogué diu en un escrit-comiat a la Manola, que la seva mort ha estat un cop “Així de dur, en silenci per a la família extensa que va formar part de la seva vida: veïnatge, sindicalistes, feministes i camarades del partit. Pensar en la Manola és pensar en la seva lluita incansable, en la seva fidelitat al compromís, en la seva ètica personal”.
CONXA GARCÍA
Totes les persones que la vam conèixer la recordarem alegre, vital, present a totes les reivindicacions, actes, manifestacions contra tot allò que creia una injustícia. Va ser sempre jove, com totes les dones que formaren aquesta Associació, que van portar la memòria històrica de les dones d’aquesta generació i les seves vivències de l’època de la República, de la guerra, de la post-guerra, a les noves generacions.
La recordaré sempre com en la foto del llibre “Les Dones del 36” Un silenci convertit en paraula.1997-200, que van presentar com a coronament del seu treball tot oferint-nos un “testament gràfic i oral”: una dona presumida, amb el cabell sempre arreglat i una mica de color als llavis, i els ulls i la boca somrients.
Breu esbos biogràfic
La Manola Rodríguez Lázaro va néixer a Bilbao el 30 de setembre del 1917. El seu pare era un obrer anarquista. Era la més gran de vuit germans. La familia es va traslladar a Barcelona el 1925, ja que el seu pare era perseguit per les seves idees polítiques. Als catorze anys va començar a treballar en una fàbrica tèxtil.
El 1932 es va traslladar a Madrid tot coincidint amb la proclamació de la República i el 1936 es va afiliar a les Joventuts Socialistas Unificades on va tenir càrrecs de responsabilitat. Ella i sis companyes més en assabentar-se que hi havia nombroses baixes al front, van decidir d’anar-hi a lluitar a les trinxeres. Tres mesos després, van creure que eren més necessàries a la reraguarda i tornaren a Madrid.
El 29 de març del 1939, amb el seu company, van intentar marxar d’Espanya amb uns vaixells anglesos que van dir que sortirien d’Alacant i que no van arribar mai. La Manola estava embarassada i va ser detinguda. El seu primer fill va néixer a la presó d’Alacant. Com que hi havia massa dones i nens a la mateixa presó les van enviar als llocs de procedència però es preveia que la detindrien en arribar i va marxar, un altre cop, cap a Barcelona, on ja s’hi va quedar definitivament.
La Manola es va incorporar de seguida a l’activitat clandestina contra la dictadura i va ingressar al Partit Comunista, al qual va estar afiliada fins a la seva mort. També va fer seva la lluita feminista. El 1997 , com ja hem dit, va fundar amb d’altres companyes, de diferents ideologies i maneres de pensar, l’Associació de Les Dones del 36.
Dos poemes
La Manola Rodríguez també havia escrit alguns poemes, aquí en teniu una mostra. El primer parla de la seva pròpia mort i el segon està publicat al llibre que hem citat més amunt:
A vosotros y vosotras, un día triste pensando que me iré
Ya me he ido pero estoy.
Me da igual ser yoque una flor.
Ellas son testigo de mi retiro,
con vosotras y vosotros alrededor.
Por eso estoy,
no me he ido.
Desde donde me coloquéis
os miro. (sense títol)
(Sense títol)
Pero no,
no quiero otra guerra
ni cuerpos caídos
sin calor
ni ojos abiertos
sin ver
ni brazos
que no puedan abrazar,
ni mentes
sin esperanzas…
ni niños
sin padres…
¡quiero la paz!
Una gran amiga seva, la Maribel Nogué diu en un escrit-comiat a la Manola, que la seva mort ha estat un cop “Així de dur, en silenci per a la família extensa que va formar part de la seva vida: veïnatge, sindicalistes, feministes i camarades del partit. Pensar en la Manola és pensar en la seva lluita incansable, en la seva fidelitat al compromís, en la seva ètica personal”.
CONXA GARCÍA
dilluns, 1 de març del 2010
DONES I BELLESA NATURAL
Si consultem el Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua, trobarem que “bellesa” es defineix com la propietat de les coses que fa estimar-les, infonent delit espiritual i una cosa “natural” és una cosa feta amb veritat, sense artifici, barreja ni composició alguna, espontània i sense duplicitat.
Les definicions de les quals partim, ens duen a definir la bellesa natural de les dones com les qualitats que les fan diferents, que els donen propietat, singularitat i autenticitat, sense massa artificis.
L'essència de la bellesa de les dones resideix en la capacitat de sentir-nos i mostrar-nos diferents, particulars i inèdites, tant interna com externament. La bellesa ens importa. Multitud d'estudis demostren que els dies en els quals ens sentim més feliçes són aquells en els quals ens veiem més maques. Per això, podem dir que la percepció és important per a sentir-nos bé amb nosaltres mateixes. Aquest percepció rares vegades és objectiva i està condicionada per molts factors com, per exemple, les imposicions mediàtiques.
Els mitjans de comunicació ens venen la necessitat de consecució d'una imatge corporal atractiva carregada de cànons preestablerts i de pressions socials. Les dones apareixem com a subjectes passius, com objecte de desig de l'home. Ens limiten el nostre desig sexual al fet de ser desitjades i no a desitjar pròpiament.
Fem cas a la frase cèlebre de Simone de Beauvoir: La dona no neix es fa. Desenvolupem-nos sense perdre mai la nostra capacitat d'exercir el nostre dret a ser diferents i a gaudir de ser-ho.
Encarni Sánchez
Les definicions de les quals partim, ens duen a definir la bellesa natural de les dones com les qualitats que les fan diferents, que els donen propietat, singularitat i autenticitat, sense massa artificis.
L'essència de la bellesa de les dones resideix en la capacitat de sentir-nos i mostrar-nos diferents, particulars i inèdites, tant interna com externament. La bellesa ens importa. Multitud d'estudis demostren que els dies en els quals ens sentim més feliçes són aquells en els quals ens veiem més maques. Per això, podem dir que la percepció és important per a sentir-nos bé amb nosaltres mateixes. Aquest percepció rares vegades és objectiva i està condicionada per molts factors com, per exemple, les imposicions mediàtiques.
Els mitjans de comunicació ens venen la necessitat de consecució d'una imatge corporal atractiva carregada de cànons preestablerts i de pressions socials. Les dones apareixem com a subjectes passius, com objecte de desig de l'home. Ens limiten el nostre desig sexual al fet de ser desitjades i no a desitjar pròpiament.
Fem cas a la frase cèlebre de Simone de Beauvoir: La dona no neix es fa. Desenvolupem-nos sense perdre mai la nostra capacitat d'exercir el nostre dret a ser diferents i a gaudir de ser-ho.
Encarni Sánchez
SENYORA. EM PODRIA DIR QUINA HORA ÉS?
Ui, quin mal fa sentir aquestes paraules! Fins a les hores anaves pel carrer segura sense pantejar-te res respecte al teu aspecte, però ara…
Sí, el rellotge biològic és evident i et fa obrir els ulls, ja no se’t veu jove Jove, paraula crítica, com diu Fàtima Mernissi a “L’harem occidental” 1, l’arma utilitzada contra la dona a Occident és el temps però no s’ataca directament l’edat sinó l’estètica. Aturem-nos i mirem al nostre voltant. Ens adonarem del fantàstic món que s’ha creat per aconseguir ser allò que potser mai hem estat.
Al·leluia! Tot és qüestió de posar-nos-hi: productes
cosmètics de tota mena, fàrmacs miraculosos, robes que redueixen el ventre i les cartutxeres o donen volum als pits, mil i un aparells per reduir aquells quilos de més sense tenir que renunciar a un sol àpat, dietes immenjables, cirurgia estètica finançada, sessions maratonianes de gimnàstica… En definitiva un pas per entrar al “País de Mai Més” i veure’s com un dels personatges coneguts que surten a la TV i que ja no es reconeixen de tantes coses que s’han arribat a fer!
Sí, tot un ventall d’opcions que mai ens podran garantir la joventut que ja ha passat. La Fàtima Mernissi1 s’adona i ens comenta que a Occident no s’obliga a cap dona a cap d’aquestes ofertes meravelloses del mercat però es refusa a qui no entra en el model imposat. Un model en què totes les dones han d’ésser iguals.
Ara bé, si tornem a mirar detingudament al nostre voltant veiem dones: familiars, amigues, companyes de feina, conegudes i desconegudes que són diferents. Hi ha tanta diversitat! Dones invisibles per no ajustar-se al cànon establert. Dones que no esperen que l’home ni la societat els doni identitat ni estatus social. Dones que no están obligades a ser belles i fan ús de les seves aptituds i capacitats. Són dones completes2.
Rosa Pérez
1. Fàtima Mernissi. L’harem occidental: el vel invisible: ¿Dones alliberades o dones manipulades?, Edicions 62,2001
2. Germaine Greer. La mujer completa, Kairos, 2000
2. Germaine Greer. La mujer completa, Kairos, 2000
PERCEPCIÓ DEL NOSTRE COS
Aquest món d’avui hem de referència la BARBI, una noia “guapa”,esvelta, ben vestida i ben pentinada,super maquillada.Vaja, una super Nina, en la qual es miren com a model moltes noietes i moltes dones també.
Aquest mirall porta a las dones i a algun home,a sentir-se insatisfets ja que la societat del segle XXI està una mica buida de sentits. Tenir el cos de moda o no,no depèn tant del que fem per tenir-lo sinó que sovint té a veure amb el que tenen els nostre pares.Es una qüestió de genètica.
Si estem massa grassos o prims pateix el nostre cos i el nostre cap. Altres vegades estem en un cos normalet que no ens desagrada però l`altra gent ens fa sentir malament i acabem per creure que no estem bé. Els mitjans de la Televisió amb els seus anuncis i els programes escombraries triomfen les Barbi i ens diuen quin cos esta bé i quin no.També ens “matxaquen” les botigues de roba si gastem una talla 42-46. També ens fan sentir malament perquè hauríem de tenir la talla 36. Quantes de les persones que estan en pasarel·les de moda o en la Televisió són felices de veritat?.
Aquest mirall porta a las dones i a algun home,a sentir-se insatisfets ja que la societat del segle XXI està una mica buida de sentits. Tenir el cos de moda o no,no depèn tant del que fem per tenir-lo sinó que sovint té a veure amb el que tenen els nostre pares.Es una qüestió de genètica.
Si estem massa grassos o prims pateix el nostre cos i el nostre cap. Altres vegades estem en un cos normalet que no ens desagrada però l`altra gent ens fa sentir malament i acabem per creure que no estem bé. Els mitjans de la Televisió amb els seus anuncis i els programes escombraries triomfen les Barbi i ens diuen quin cos esta bé i quin no.També ens “matxaquen” les botigues de roba si gastem una talla 42-46. També ens fan sentir malament perquè hauríem de tenir la talla 36. Quantes de les persones que estan en pasarel·les de moda o en la Televisió són felices de veritat?.
Sobre les operacions d´estètica tampoc estic en desacord ja que per gent que pateix alguna alteració física els pot canviar la vida i val la pena pensar en ells. No estic d´acord en les operacions d´estètica tipo Barbi. Perquè treure’ns les arrugues quan demostren el fantàstic de les coses que has viscut?
Hem de protegir-nos de las critiques i missatges sobre com has de ser.Tinguem recursos i criteris propis per cuidar-nos. Cuidem-nos fent gimnàstica, tenint control del que mengem i tenint cura una mica de l’ estètica perquè també és agradable per una mateixa i,sobretot,un deure pel nostre cos, que, sigui de la talla que sigui, és el que tenim i ens fa viure la vida que ha de ser estupenda per a tothom.
A més tots som “guapos” i “guapes” d´alguna manera i per algú. Anims companyes podem guanyar aquesta guerreta contra la pobra Barbi i la seva parelleta
Consol Lacida
Consol Lacida
VINCLES I RELACIONS AFECTIVES
L’Amadeu, un noi al que li encantava la música. Estudiant del cicle superior de música, vivia només per a la seva família i la pràctica i estudi de l’instrument que molts anys enrera havía escollit, el piano. La seva vida era el conservatori i la llar a on vivia amb els seus pares i germà. No compartia sentiments, inquietuds, projectes amb els seus companys ni amb la resta de la gent que l’envoltava.
Un dia quan dormia es va despertar trobant-se molt malament, els seus pares van trucar al metge i aquest va decidir internar-lo a l’hospital. Van descobrir que patia una malaltia a la sang i que calia fer tractament i transfusions. Després de fer les proves pertinents als familiars, només el germà era compatible amb ell; la gran sorpresa i desil·lusió la va tenir quan aquest germà, si és que es pot anomenar d’aquesta manera, es va negar donar-li mèdula òssia. Els pares, desesperats, van donar avís als companys del conservatori de la malaltia de l’Amadeu i quina sorpresa van tenir quan es van presentar a l’hospital alguns d’ells per oferir-se pel que calgués. L’Amadeu, entre sorprès, commogut i agraït va sentir aquella sensación desconeguda per a ell…: l’afecte dels seus amics. Gràcies a ells va poder començar el tractament per curar la malaltia i va sanar.
Van passar alguns mesos i va poder reemprendre els estudis. Va aprendre molt d’aquesta experiència, va considerar els companys molt més que algun membre de la seva família. Va compartir-ho tot, els va estimar com a germans i va valorar i comprovar que els veritables vincles entre els éssers humans no són altres que l’amor: la sang a vegades no respon com caldria.
Maria Lluïsa Pena
Un dia quan dormia es va despertar trobant-se molt malament, els seus pares van trucar al metge i aquest va decidir internar-lo a l’hospital. Van descobrir que patia una malaltia a la sang i que calia fer tractament i transfusions. Després de fer les proves pertinents als familiars, només el germà era compatible amb ell; la gran sorpresa i desil·lusió la va tenir quan aquest germà, si és que es pot anomenar d’aquesta manera, es va negar donar-li mèdula òssia. Els pares, desesperats, van donar avís als companys del conservatori de la malaltia de l’Amadeu i quina sorpresa van tenir quan es van presentar a l’hospital alguns d’ells per oferir-se pel que calgués. L’Amadeu, entre sorprès, commogut i agraït va sentir aquella sensación desconeguda per a ell…: l’afecte dels seus amics. Gràcies a ells va poder començar el tractament per curar la malaltia i va sanar.
Van passar alguns mesos i va poder reemprendre els estudis. Va aprendre molt d’aquesta experiència, va considerar els companys molt més que algun membre de la seva família. Va compartir-ho tot, els va estimar com a germans i va valorar i comprovar que els veritables vincles entre els éssers humans no són altres que l’amor: la sang a vegades no respon com caldria.
Maria Lluïsa Pena
divendres, 12 de febrer del 2010
LA MEVA JUBILACIÓ
Jo era una nena entremeliada, defensora de les causes justes, tant a l’escola com al carrer. Han anat passant els dies i els anys i, de sobte, em trobo amb la jubilació davant meu. De moment em va saber greu, ja que amb el treball estava distreta i alegre (encara que a algú li pugui semblar impossible).
El primer dia de la meva jubilació, al despertar-me més tard de la meva hora de sempre i veure que podia fer les coses amb tota tranquil.litat, vaig estar pensant una bona estona un xic trista. Què faré ara per omplir el temps del dia? Però, de seguida, em vaig dir a mi mateixa: Consol… ets una afortunada perquè ara podràs dedicar-te a tu mateixa tot anant al gimnàs i a la perruqueria tranquil.lament, sense mirar el rellotge…
Però vaig ador-me que també tenia tot el temps del món per apendre coses noves, que encara no havia tingut l’oportunitat d’aprendre i tantmateix gaudir de la meva parella anant a caminar dues hores diàries, mentre recordem la nostre joventut, les nostres il.lusions, unes complides i d’altres per complir, però sempre donant gràcies a la vida, perquè encara ens tenim l’un a l’altre i ens sentim plens d’amor.
Sóc una dona afortunada! , també puc dedicar més temps a les meves nétes Raquel i Sara, ja que mentre treballava gairebé no podía ni veure-les. A més amb l’avantatge que són dues dones ja fetes, cosa que fa que disfruti d’elles sense esgotar-me, al contrari em donen joventut, ganes de marxa i d’estar “a la onda” tal com diuen elles.
Per les tardes participo en diferentes activitats com realitzar el programa Ones de Dones de Ràdio Gràcia, el Consell de Dones, el Consell Ciutadà, graciamon.cat, i el taller d’escriputura de Dones Comunicadores (que bona falta em fa). Totes aquestes activitats m’han permès conèixer diferents persones i em donen cada dia més ganes de fer coses noves, d’explorar nous horitzonts.
Vull gaudir de la vida sent encara aquella nena entremeliada i defensora de les causes justes, perquè el món ho necessita i jo també ho necessito per ser plenament feliç.
La vida és una roda que volta i volta i hem de saber girar i no posar resistència al canvi.
Consol Lacida
El primer dia de la meva jubilació, al despertar-me més tard de la meva hora de sempre i veure que podia fer les coses amb tota tranquil.litat, vaig estar pensant una bona estona un xic trista. Què faré ara per omplir el temps del dia? Però, de seguida, em vaig dir a mi mateixa: Consol… ets una afortunada perquè ara podràs dedicar-te a tu mateixa tot anant al gimnàs i a la perruqueria tranquil.lament, sense mirar el rellotge…
Però vaig ador-me que també tenia tot el temps del món per apendre coses noves, que encara no havia tingut l’oportunitat d’aprendre i tantmateix gaudir de la meva parella anant a caminar dues hores diàries, mentre recordem la nostre joventut, les nostres il.lusions, unes complides i d’altres per complir, però sempre donant gràcies a la vida, perquè encara ens tenim l’un a l’altre i ens sentim plens d’amor.
Sóc una dona afortunada! , també puc dedicar més temps a les meves nétes Raquel i Sara, ja que mentre treballava gairebé no podía ni veure-les. A més amb l’avantatge que són dues dones ja fetes, cosa que fa que disfruti d’elles sense esgotar-me, al contrari em donen joventut, ganes de marxa i d’estar “a la onda” tal com diuen elles.
Per les tardes participo en diferentes activitats com realitzar el programa Ones de Dones de Ràdio Gràcia, el Consell de Dones, el Consell Ciutadà, graciamon.cat, i el taller d’escriputura de Dones Comunicadores (que bona falta em fa). Totes aquestes activitats m’han permès conèixer diferents persones i em donen cada dia més ganes de fer coses noves, d’explorar nous horitzonts.
Vull gaudir de la vida sent encara aquella nena entremeliada i defensora de les causes justes, perquè el món ho necessita i jo també ho necessito per ser plenament feliç.
La vida és una roda que volta i volta i hem de saber girar i no posar resistència al canvi.
Consol Lacida
DONES DEL SEGLE XXI. ÈPOCA DE CANVIS
Les dones i els homes fan un ús distint del temps i de l'espai. Aquesta diferència està relacionada amb el model patriarcal en el qual es basa la nostra societat. Aquest model reflecteix un repartiment de funcions entre homes i dones, pel fet de ser home o dona, sense tenir en compte les seves capacitats ni els seus coneixements.
Tota persona reparteix el seu temps entre l'espai privat, l'espai públic i l'espai domèstic.
En primer lloc, es definirà l'espai privat com el temps singular, el propi, el del culte a la individualitat. En el cas de les dones, es tendeix a confondre aquest espai amb el domèstic, furtant així aquest espai per a elles mateixes. En segon lloc, s'identifica l'espai públic amb l'àmbit productiu o de “l’activitat”. És el lloc de la participació en la societat i del reconeixement. En aquest espai, tradicionalment, s'han col·locat els homes. Finalment, l'espai domèstic es relaciona amb la “inactivitat”, on té lloc la cura de la llar, la criança, els afectes i la cura de les persones depenents. En aquest espai s'han col·locat, tradicionalment, les dones.
Els temps canvien i les persones evolucionem però sempre queden assignatures pendents. La gran assignatura pendent de les dones és la conquesta de l'espai privat. Les dones ja no són invisibles. Són molt visibles, especialment en els espais públic i domèstic. El que no s'ha d'oblidar és que el públic és l'eina per arribar a produir veritables canvis en la vida de les dones. Tots els canvis en l'espai públic i privat de les dones s'han produït paral·lelament. Sense progressos en el privat no s'haurien produït canvis en el públic, i al revés. Quan les dones aconsegueixin la conquesta de l'espai
Tota persona reparteix el seu temps entre l'espai privat, l'espai públic i l'espai domèstic.
En primer lloc, es definirà l'espai privat com el temps singular, el propi, el del culte a la individualitat. En el cas de les dones, es tendeix a confondre aquest espai amb el domèstic, furtant així aquest espai per a elles mateixes. En segon lloc, s'identifica l'espai públic amb l'àmbit productiu o de “l’activitat”. És el lloc de la participació en la societat i del reconeixement. En aquest espai, tradicionalment, s'han col·locat els homes. Finalment, l'espai domèstic es relaciona amb la “inactivitat”, on té lloc la cura de la llar, la criança, els afectes i la cura de les persones depenents. En aquest espai s'han col·locat, tradicionalment, les dones.
Els temps canvien i les persones evolucionem però sempre queden assignatures pendents. La gran assignatura pendent de les dones és la conquesta de l'espai privat. Les dones ja no són invisibles. Són molt visibles, especialment en els espais públic i domèstic. El que no s'ha d'oblidar és que el públic és l'eina per arribar a produir veritables canvis en la vida de les dones. Tots els canvis en l'espai públic i privat de les dones s'han produït paral·lelament. Sense progressos en el privat no s'haurien produït canvis en el públic, i al revés. Quan les dones aconsegueixin la conquesta de l'espai
AVIS I ÀVIES
Avui en dia, a moltes famílies els fa falta el suport dels avis/es. Generalment, el pare i la mare dels nens/nenes treballen i han de comptar amb ells. Els avis i àvies quasi sempre es fan càrrec dels seus néts: els van a buscar a l’escola, els banyen, els donen el sopar i així quotidianament fins que els pares els recullen. Algunes famílies els necessiten dies alterns i d’ altres només en moments puntuals
Aquesta dedicació als néts, en molts casos, és una revifalla per a aquests avis/ies. Poder sentir-se útils, dedicar la vida a aquests éssers als quals estimen tant fa que prefereixin aquest tipus de vida a fer altres activitats com anar a casals, viatjar, cultivar-se anant a la Universitat, etc. El mal és quant els avis tenen inquietuds d’un altre tipus i els agrada tenir una vida pròpia. Està bé, com anteriorment he dit, atendre els néts en moments puntuals, però també poder viatjar, fer cursos per aprendre diferents matèries que havien quedat pendents, etc.
Aquestes persones estan sotmeses a les circumstàncies de vida dels fills i no tenen cap opció d’elecció. Això és injust ja que la totalitat de persones que tenen una certa edat són conscients que el que no facin ara difícilment ho podran fer més tard. És llei de vida. Desconec quina pot ser la solució d’aquest problema molt i molt freqüent. Adoren els seus néts però tenen la sensació que se’ls ha tancat una porta a tantes oportunitats que hi ha avui en dia per a la gent gran.
Potser els avis/es haurien de parlar sincerament amb els fills per a trobar una solució que sobretot no faci mal els nens/nenes. Els avis/es necessiten un respir, sentir-se ells mateixos, gaudir amb plenitud la vida. Dedicar-se totalment als néts hauria d’ésser opcional, no obligatori. Que, els que disfrutin amb l’absoluta entrega als seus néts ho facin amb plena consciència i voluntat i que els que busquin altres opcions ho puguin desenvolupar i aconseguir.
Els avis i àvies són els portadors de la història de les famílies, de les tradicions, de la saviesa que dona la vida i no sempre són prou valorats. Donem a la nostra gent gran tota la importància que tenen i, sobretot, el nostre respecte i amor.
Maria Lluïsa Pena i Bernad
Aquesta dedicació als néts, en molts casos, és una revifalla per a aquests avis/ies. Poder sentir-se útils, dedicar la vida a aquests éssers als quals estimen tant fa que prefereixin aquest tipus de vida a fer altres activitats com anar a casals, viatjar, cultivar-se anant a la Universitat, etc. El mal és quant els avis tenen inquietuds d’un altre tipus i els agrada tenir una vida pròpia. Està bé, com anteriorment he dit, atendre els néts en moments puntuals, però també poder viatjar, fer cursos per aprendre diferents matèries que havien quedat pendents, etc.
Aquestes persones estan sotmeses a les circumstàncies de vida dels fills i no tenen cap opció d’elecció. Això és injust ja que la totalitat de persones que tenen una certa edat són conscients que el que no facin ara difícilment ho podran fer més tard. És llei de vida. Desconec quina pot ser la solució d’aquest problema molt i molt freqüent. Adoren els seus néts però tenen la sensació que se’ls ha tancat una porta a tantes oportunitats que hi ha avui en dia per a la gent gran.
Potser els avis/es haurien de parlar sincerament amb els fills per a trobar una solució que sobretot no faci mal els nens/nenes. Els avis/es necessiten un respir, sentir-se ells mateixos, gaudir amb plenitud la vida. Dedicar-se totalment als néts hauria d’ésser opcional, no obligatori. Que, els que disfrutin amb l’absoluta entrega als seus néts ho facin amb plena consciència i voluntat i que els que busquin altres opcions ho puguin desenvolupar i aconseguir.
Els avis i àvies són els portadors de la història de les famílies, de les tradicions, de la saviesa que dona la vida i no sempre són prou valorats. Donem a la nostra gent gran tota la importància que tenen i, sobretot, el nostre respecte i amor.
Maria Lluïsa Pena i Bernad
LA EVOLUCIÓN DE LAS MUJERES
Durante las últimas décadas, la evolución de la mujer, evidentemente, ha sido espectacular y notoria. Hasta los años 60, su cometido era la casa y los hijos y el campo, las que vivían en él. Poco a poco, las mujeres se han ido integrando cada vez más en la sociedad del trabajo, accediendo a los estudios universitarios y a los puestos de responsabilidad. En la vida diaria han tomado un papel más relevante, sin descuidar la casa y lo que esto conlleva.
En las empresas y fábricas no siempre se ha ayudado a la integración de la mujer, más bien se la ha rechazado. Y se la ha utilizado como mano de obra barata en las fábricas textiles y otros sectores del mundo laboral, como el servicio doméstico, la sanidad (en la que la mayoría son mujeres). En otros sectores como la confección, en importantes secciones, solo había mujeres. Las mujeres que trabajaban en casa también han sido siempre mal pagadas e infravaloradas.Hasta los años setenta, en algunos sectores, según sus convenios, se despedía a la mujer por casarse o por el simple hecho de estar embarazada. Aunque menos, esto se sigue haciendo en la actualidad. No solo no se protege a la mujer embarazada como es debido, si no que se la despide o rechaza, o se la hace coger la baja, en lugar de buscar un puesto de trabajo adaptado a su estado. Hay muchísimo trabajo a hacer al respecto.
Y en lo que se ha avanzado bastante es en la conciliación de la vida familiar y laboral, pero, como siempre, son las mujeres las que han de conciliar. A los hombres aun les cuesta coger un permiso por paternidad o para cuidado de un mayor o dependiente. (Aún lo siguen y seguirán viéndolo como cosa de mujeres). Son éstas las que siguen sin tener tiempo de relax, o de ocio. Se está hablando cada vez más por conseguir planes de igualdad en las empresas y que los compromisos familiares se vayan asumiendo con la misma proporción por las mujeres y los hombres, en igualdad de derechos, deberes y obligaciones. Esto sería lo ideal. Pero para conseguirlo se ha de educar a la población infantil desde ahora, y procurando darles un ejemplo digno para que a partir de generaciones venideras pueda lograrse. De momento, mucha teoría en papel, pero pocas soluciones.
Igualmente se ha de conseguir que los sueldos sean iguales en cada categoría y no que el hombre tenga mejor sueldo. A igual trabajo, igual sueldo, lograr que no haya diferencias. Esperemos que algún día se consigan los objetivos. SEGUIREMOS LUCHANDO aunque el objetivo es difícil de alcanzar.
Se habría conseguido una familia autónoma, libre, en la que todos sus miembros aportarían su granito de arena y podrían disponer todos de su tiempo para el ocio y la diversión tan necesarios y tan poco utilizados en la sociedad actual.
BERTA RIESCO
En las empresas y fábricas no siempre se ha ayudado a la integración de la mujer, más bien se la ha rechazado. Y se la ha utilizado como mano de obra barata en las fábricas textiles y otros sectores del mundo laboral, como el servicio doméstico, la sanidad (en la que la mayoría son mujeres). En otros sectores como la confección, en importantes secciones, solo había mujeres. Las mujeres que trabajaban en casa también han sido siempre mal pagadas e infravaloradas.Hasta los años setenta, en algunos sectores, según sus convenios, se despedía a la mujer por casarse o por el simple hecho de estar embarazada. Aunque menos, esto se sigue haciendo en la actualidad. No solo no se protege a la mujer embarazada como es debido, si no que se la despide o rechaza, o se la hace coger la baja, en lugar de buscar un puesto de trabajo adaptado a su estado. Hay muchísimo trabajo a hacer al respecto.
Y en lo que se ha avanzado bastante es en la conciliación de la vida familiar y laboral, pero, como siempre, son las mujeres las que han de conciliar. A los hombres aun les cuesta coger un permiso por paternidad o para cuidado de un mayor o dependiente. (Aún lo siguen y seguirán viéndolo como cosa de mujeres). Son éstas las que siguen sin tener tiempo de relax, o de ocio. Se está hablando cada vez más por conseguir planes de igualdad en las empresas y que los compromisos familiares se vayan asumiendo con la misma proporción por las mujeres y los hombres, en igualdad de derechos, deberes y obligaciones. Esto sería lo ideal. Pero para conseguirlo se ha de educar a la población infantil desde ahora, y procurando darles un ejemplo digno para que a partir de generaciones venideras pueda lograrse. De momento, mucha teoría en papel, pero pocas soluciones.
Igualmente se ha de conseguir que los sueldos sean iguales en cada categoría y no que el hombre tenga mejor sueldo. A igual trabajo, igual sueldo, lograr que no haya diferencias. Esperemos que algún día se consigan los objetivos. SEGUIREMOS LUCHANDO aunque el objetivo es difícil de alcanzar.
Se habría conseguido una familia autónoma, libre, en la que todos sus miembros aportarían su granito de arena y podrían disponer todos de su tiempo para el ocio y la diversión tan necesarios y tan poco utilizados en la sociedad actual.
BERTA RIESCO
dijous, 4 de febrer del 2010
MARIA ROSA UREÑA, UNA DONA DEL COLL AMB INQUIETUDS SOCIALS I ARTÍSTIQUES
.JPG)
La Maria Rosa Ureña, porta trenta-dos anys de casada i té un fill de 28 anys. Té ànima d’artista i irradia serenor al seu voltant. Ha passat una gran part de la seva vida al barri del Coll, al qual dedica una bona quantitat d’energia positiva. Treballa incansablement per un barri millor i per afavorir les relacions entre les seves veïnes i veïns, des de la Vocalia de Dones de l’AVV Coll-Vallcarca.
Maria Rosa, quan t’instal.les al barri del Coll?
El 1977, quan em vaig casar.
D’on provenia la teva familia?
Els meus avis per part de pare eren de Mazarrón (Múrcia), però el meu pare va venir a Barcelona de petitó. La meva mare és nascuda aquí de pares emigrants, d’Orihuela (Alacant).
El barri ha canviat molt des que vas venir a viure-hi…
Una miqueta… i aquests propers anys encara es veurà un canvi més evident. Llavors jo venia del barri de Sants i em va costar adaptar-m’hi. Ara no marxaria allà abaix. Allà ho tenia tot a mà i aquí pràcticament no hi havia botigues. I pocs serveis, pocs transports. Recordo el 25 de dos pisos, que tenia el final al carrer Santuaris. El Coll era com un poblet tranquil. Molta gent que conec, que hi ha viscut tota la vida, m’han ensenyat fotografies. Algunes s’han exposat al Centre Cívic El Coll, on he vist el gran canvi que s’hi ha anat produint.
Un dels grans canvis ha estat una gran millora en serveis. Tot i així, ens han quedat les rutines que ens havíem muntat i moltes baixem per anar a comprar a Gràcia i d’altres van a Horta.
En aquells temps hi havia un bon ambient i caliu de veïnatge. S’ha mantingut?
Sí. La gent que ens movíem al voltant de l’associacionisme, tots ens coneixíem. Llavors teníem les Caramelles, l’ agrupament escolta i es feia també la Festa Major. De tota manera la gent del barri de muntanya i la gent del barri de la plana ens costava, i ens costa, relacionar-nos. Els carrers costeruts de muntanya actuen com una barrera.
La vida de les dones ha canviat també molt en aquests anys.?
Aparentment hem avançat moltíssim però en coses puntuals. Penso en tot allò que queda encara per fer i, sobretot, en la violència vers les dones… és increïble que encara passin aquestes coses! I això a la nostra societat, que si fem una mirada a la resta del món, no vegis. Si fem aquesta comparació encara som unes privilegiades…. I moren una setantena de dones cada any!
Quan et vas integrar a l’AVV Coll-Vallcarca?
A finals del 1993. L’Associació, quan es va crear, va començar a funcionar a la Parròquia, típic en els darrers anys del franquisme. Després va passar a un local al carrer Tirso,18. Més tard al carrer Mora d’Ebre, 50 i encara al mateix carrer al número 29, que era un local una mica més gran, ja que l’Associació va tenir, de seguida, una molt bona acollida entre els veïns i veïnes del barri. Finalment va tornar als seus orígens, ja que la plaça Grau Miró està situada al final del carrer Tirso.
La Vocalia de la Dona es posa en marxa de seguida?
Va néixer la primavera del 1994 i va tenir una bona acollida, ja que, de fet, responia a una creixent demanda per par de veïnes del barri. Cada cop érem més i ara continuem sent un bon grup de dones.
Tu hi fas de tallerista voluntària…
Com totes les components del grup. Funcionem a través del voluntariat. Cadascuna aporta els seus coneixements a les altres. Jo he fet de monitora en pintura sobre vidre, ceràmica, mosaic (trencadís), pirogravat amb fusta... i ara faig tai-txi i country.
Quines activitats més feu?
Tallers d’alfabetització, de manualitats diverses: puntes de coixí, iniciació al dibuix i la pintura, flors de mitja, punt de creu, pintura sobre roba… També fem exercicis corporals. Ordinador per a principiants, taller d’escriptura de Dones Comunicadores. S’organitzen sortides culturals: teatre, exposicions, petites excursions…
Els locals de l’Associació són el punt de trobada de moltes dones del barri i això repercuteix en la seva qualitat de vida ¿no?
I en la seva autoestima. Fan falta llocs de trobada com aquest. Moltes de les participants diuen que els ha canviat la vida.Tenen una il·lusió renovada, esperen contentes el moment de venir cap al local.
Penso que ja només per això val la pena venir, tot i la feina d’organització i el temps de dedicació que comporta. Amb la seva cara, amb la seva mirada ja et dones per pagada.
Ets una persona molt creativa i tens unes quantes aficions artístiques…
La meva relació amb el món de la creativitat, no és recent, em ve de lluny. Quan era més jove, vaig anar a la Escola Massana. Els anys 84-85 ja vaig fer un parell d' exposicions de ceràmica, amb molt d' èxit de venda.
Parla’ns del teu enamorament de la fotografia?
Sempre he fet fotografies però no tan seguit com ara. El canvi de la càmera analògica a la càmera digital ha tingut molt a veure, abans era impensable! Ha obert camps a noves possibilitats que poc a poc vaig descobrint. He participat en exposicions col.lectives aquí al barri. El mes de Novembre passat també vaig participar en el 1er. concurs de fotografia Social i Solidària KASSUMAY, a Sant Boi, amb dues fotografies. Aquests dies estic participant, també amb dues fotografies, en l’exposició “Els quatre elements”, organitzada per l’AFOBOI, que és exposada al Casal de l’Olivera a Sant Boi del Llobregat. La inauguració va ser un èxit. Les meves fotografies són sobre la terra i el foc.
Faig llargues caminades, sortides, sempre amb la càmera al damunt.
I la teva vessant com a creadora de Mandalas quan s’inicia?
Fa tres anys vaig entrar en contacte amb el món dels Mandalas i ja no ho he pogut deixar. Vaig fer-ne una exposició a la sala de la Caixa de Guipúzcoa (la Kutxa) de Travessera de Dalt, d’octubre al Desembre del 2009 que també va tenir molt èxit de vendes… i n’estic preparant una altra en un restaurant de Vic.
La veritat és que és una activitat molt creativa, lúdica, terapèutica i molt gratificant que recomano a tothom. És un instrument totalment vàlid per combatre l’estrès i posar harmonia, pau i equilibri a les nostres vides.
Ets autodidacta en moltes facetes i una d’elles és les noves tecnologies…
A través dels Mandalas vaig fer el meu primer bloc per penjar-los, i ja té més de setanta mil entrades, de tot el món. També n’he fet un altre on dono consells per crear-los.
Fer un bloc és més fácil que fer una web i té moltes possibilitats per a la creativitat, que és bàsica… encara que em queda molt per aprendre. Per exemple, he d’aprendre a treballar amb Fotoshop, per enriquir el meu treball fotogràfic.
També has aprés a muntar vídeos i col.labores amb la televisió gracienca graciamon.cat i amb el bloc comunicadorasambgracia.blogspot.com?
Sí faig muntatge de vídeos, però encara em queda molt per aprendre. Això sí tinc una càmera que dóna molta qualitat. Però amb els companys i companyes de Graciamon ens ajudem els uns als altres i es fan tallers de formació.
A comunicadoresambgracia també pengem tots els articles i treballs que es fan en el taller d’escriptura que s’organitza a l’Associació i que es publiquen en la revista La Força de les Dones, de la nostra Vocalia. Enguany sortirà l’onzè número.
Hem fet aquesta entrevista al local de l’Associació i, mentre la feiem, anaven pasant companyes seves a saludar, comentar coses… ara ja l’estan esperant per començar el taller de country. La Maria Rosa és una dona que sap escoltar i que tot allò que li agrada sempre ho comparteix amb la gent que l’envolta, tot traspassant-los els seus sabers. És una dona sàbia, autodidacta. Els seus mandalas diuen molt d’ella, són plens de color, de llum i de la serenor que ella transmet. Si voleu gaudir-ne: mandalas-mru-07.blogspot.com
Parla’ns del teu enamorament de la fotografia?
Sempre he fet fotografies però no tan seguit com ara. El canvi de la càmera analògica a la càmera digital ha tingut molt a veure, abans era impensable! Ha obert camps a noves possibilitats que poc a poc vaig descobrint. He participat en exposicions col.lectives aquí al barri. El mes de Novembre passat també vaig participar en el 1er. concurs de fotografia Social i Solidària KASSUMAY, a Sant Boi, amb dues fotografies. Aquests dies estic participant, també amb dues fotografies, en l’exposició “Els quatre elements”, organitzada per l’AFOBOI, que és exposada al Casal de l’Olivera a Sant Boi del Llobregat. La inauguració va ser un èxit. Les meves fotografies són sobre la terra i el foc.
Faig llargues caminades, sortides, sempre amb la càmera al damunt.
I la teva vessant com a creadora de Mandalas quan s’inicia?
Fa tres anys vaig entrar en contacte amb el món dels Mandalas i ja no ho he pogut deixar. Vaig fer-ne una exposició a la sala de la Caixa de Guipúzcoa (la Kutxa) de Travessera de Dalt, d’octubre al Desembre del 2009 que també va tenir molt èxit de vendes… i n’estic preparant una altra en un restaurant de Vic.
La veritat és que és una activitat molt creativa, lúdica, terapèutica i molt gratificant que recomano a tothom. És un instrument totalment vàlid per combatre l’estrès i posar harmonia, pau i equilibri a les nostres vides.
Ets autodidacta en moltes facetes i una d’elles és les noves tecnologies…
A través dels Mandalas vaig fer el meu primer bloc per penjar-los, i ja té més de setanta mil entrades, de tot el món. També n’he fet un altre on dono consells per crear-los.
Fer un bloc és més fácil que fer una web i té moltes possibilitats per a la creativitat, que és bàsica… encara que em queda molt per aprendre. Per exemple, he d’aprendre a treballar amb Fotoshop, per enriquir el meu treball fotogràfic.
També has aprés a muntar vídeos i col.labores amb la televisió gracienca graciamon.cat i amb el bloc comunicadorasambgracia.blogspot.com?
Sí faig muntatge de vídeos, però encara em queda molt per aprendre. Això sí tinc una càmera que dóna molta qualitat. Però amb els companys i companyes de Graciamon ens ajudem els uns als altres i es fan tallers de formació.
A comunicadoresambgracia també pengem tots els articles i treballs que es fan en el taller d’escriptura que s’organitza a l’Associació i que es publiquen en la revista La Força de les Dones, de la nostra Vocalia. Enguany sortirà l’onzè número.
Hem fet aquesta entrevista al local de l’Associació i, mentre la feiem, anaven pasant companyes seves a saludar, comentar coses… ara ja l’estan esperant per començar el taller de country. La Maria Rosa és una dona que sap escoltar i que tot allò que li agrada sempre ho comparteix amb la gent que l’envolta, tot traspassant-los els seus sabers. És una dona sàbia, autodidacta. Els seus mandalas diuen molt d’ella, són plens de color, de llum i de la serenor que ella transmet. Si voleu gaudir-ne: mandalas-mru-07.blogspot.com
Entrevista realitzada per Conxa García.
Publicat a La Tortuga.cat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
