COMUNICADORES AMB GRACIA

Programació d' activitats

2010-06-16T23:41:00.005+02:00

Informació d' interes, la programació de les activitats a la plaça de les Dones del 36.

MRU.

ELS MERCATS EN EVOLUCIÓ

2010-06-07T12:19:00.003+02:00

Els mercats de Barcelona són un clar exemple on conviuen la tradició amb la modernitat. Al centre de cada districte, al seu mateix cor trobem els millors Mercats del món. Els mercats són un punt de trobada dels paradistes,cuiners,restauradors,mestresses de casa i amants del bon menjar. Alguns d’ells són mercats de referència i parada obligada per a tots aquells visitants de la nostra riallera ciutat.

Els Mercats són, principalment, un gran aparador,on cada dia els professionals treballen amb mestria per veure qui fa la parada més atractiva. Passejar pels seus passadissos és fer un viatge a través dels sentits, una barreja de colors, olors, gustos,.. Fins i tot les pageses munten cada dia les seves parades amb els productes que porten dels seus horts que són de collita pròpia de temporada.

Cal destacar la importància de dinamitzar els Mercats, un espai conquerit per a la gent del barri, un punt de trobada gastronòmica, lúdica i festiva i un espai de convivència per als veïns. Al mercat es celebren totes les festes populars del Districte però també es porten a terme projectes solidaris i de cooperació col·laborant amb diferents iniciatives com la recollida de productes de les parades per al Banc d’ Aliments o per les Associacions de Gent Gran.

Així mateix, el mercat pot tenir una vessant educativa i tenir cura de la mainada, a través de visites concertades amb les Escoles on s’els ensenya què han de menjar i com disfrutar de las meravelles del Mar i de la Terra. Això avui dia els fa molta falta conèixer ja que demà seran ells qui hauran de vetllar pel nostre Planeta i la seva Vida tranquil·la .

Els Mercats de Barcelona poden contribuir a fer un món millor per a tots. Aquest és el meu desig i aquesta va ser la meva tasca durant el temps que vaig treballar i col·laborar en el Mercat de L´Abaceria. Crec que puc sentir-me super-orgullosa, ja que suposo que vaig fer bategar més fort el Cor de Gracia.

Consol Lacida

PROYECTO "RADARS"

2010-06-07T12:16:00.001+02:00

El proyecto “RADARS” es una iniciativa que nació con la vocación de atender y ayudar a los jubilados, especialmente a los mayores de 85 años, con grave riesgo de soledad y exclusión social,..En este impulso participan El Casal Siracusa, Caritas Diocesanas, l’Ajuntament de Barcelona a través de Cruz Roja,. También “Amics de la Gent Gran, que orientan y ayudan estas personas..

Este plan se está llevando a cabo en Gracia, más concretamente en el sector del Camp del Grassot. Hasta ahora está siendo un éxito y, en sus primeros meses de andadura, han sido atendidos 35 ancianos. Su campo de acción abarca desde Paseo San Juan, Bailén, Antoni Maria Claret, Industria, Sicilia y Sardenya, donde se calcula que existen unos 85 individuos con riesgo de aislamiento.

La Cruz Roja se ocupa del seguimiento de los más solitarios. Amics de la gent Gran orientan y ayudan en los siguientes menesteres: vacaciones adaptadas para personas con dificultades monetarias, de salud y movimiento, acompañándolos con una enfermera, un médico y voluntarios por un precio de € 120 dependiendo de sus ingresos. También se les hace la compra cuando ellos no pueden, se les acompaña al médico y a otros menesteres. Esta iniciativa pretende extenderse en el futuro a todo el distrito y, más adelante, a la zona norte.

Carmen Domínguez

Mujer, artista i creadora

2010-06-07T12:14:00.001+02:00

Ha habido, hay y siempre habrá damas artistas. La mujer es un ser inteligente, intuitivo e innovador. Lo que ha ocurrido, durante la historia, es que nunca se le ha potenciado, pero siempre se ha sabido y ellas lo han intuido. La prueba está en los pocos temas que se les dejó desarrollar su valor creador, como por ejemplo, en los trabajos manuales, que muchas sociedades antiguas dejaban en su manos Sabemos que algunos de esos labores son verdaderas obras de arte, como muestran los bordados de tapices o alguna escritora que, para ser editada, tenían que firmar con seudónimos masculinos. Durante siglos ellas hacían estos menesteres en la intimidad del hogar

Pero llegó el siglo XX, y todo fue cambiando. Entonces poco a poco ellas tuvieron acceso a la educación, y a los pocos años empezó a florecer toda la fuerza creadora del sexo femenino. Y en apenas cien años desde que se les dio la oportunidad de estudiar y llegar a la universidad y a todos los oficios, ellas han obtenido la misma clasificación, por lo menos intelectualmente, que los hombres.

¿Qué podemos hacer para potenciar todo su poder artístico? Desde su tierna infancia tendríamos que incentivar a las niñas, sin perjudicar su condición femenina, y de futuras madres( pues es ley de vida.) Favorecer su creatividad dotándolas de todos los medios necesarios para desarrollar su potencial, en el tema que sea. El resto, mi intuición femenina, me dice que con solo estas herramientas, ellas solas se desenvolverán con éxito en los campos que hayan escogido y que tengan talento, por supuesto

Carmen Dominguez.

COMUNICADORES AMB GRACIA ENTREVISTEN SÍLVIA G. GUIRADO

2010-06-07T12:10:00.003+02:00

Ones de Dones, de Ràdio Gràcia, va ser realitzat la setmana passada, pel grup de Comunicadores amb Gràcia que van fer, en la primera part del programa, una anàlisi i valoració del taller que han realitzat enguany a la Biblioteca Vila de Gràcia. A la segona part van entrevistar l’escriptora Sílvia González Guirado i van presentar el seu llibre de contes titulat Els colors oblidats i altres relats il.lustrats, que ja va per la segona edició i porta set mil exemplars venuts.

La Sílvia G. Guirado és una dona jove amb idees i il.lusió per dur-les a terme. “Escric des de l’adolescència i ho vaig deixar quan vaig entrar a la universitat, per obligació. Després a la feina porto el bloc i sempre tenia la consciència que m’agradaria escriure”.

El primer conte ens planteja un món on han desaparegut els colors i tot era gris, impersonal i la gent vivia immersa en el desànim. La seva protagonista, la Carmesina i un gat negre aconseguiran canviar aquesta situació. “La resta dels relats tracten sobre temes universals com l’amistat, l’amor, el coratge o l’ecologia. Sempre la fantasia i la relitat es barregen per transmetre un missatge positiu, a mig camí entre la reflexió i el somriure”

Les precioses il.lustracions del llibre són del David Garcia Forés, de la Descree Arancibia i la Marta Garcia, companys de la Sílvia i que, com ella, s’han llençat a fer allò que els agrada. El llibre ha estat imprès amb criteris ecològics: paper reciclat, tintes naturals i el 10% del seu preu de venda és per a l’a ONGD Educación Sin Fronteras..

La Sílvia G. Guirado treballa a l’agència de disseny Play Creatividad, que ha posat en marxa un projecte, que han denominat Play Attitude, a través del seu treball amb diferents oenagès i de prendre consciència que hi ha causes que necessiten del recolzament social.

Si voleu saber més coses del llibre, de les originals samarretes que fan tot donant suport a oenagès, de les seves iniciatives, tenen un local al carrer Ros de Olano núm. 11, o bé podeu entrar a: www. playattitude.com

Conxa García

1908, PUNT DE PARTIDA

2010-06-07T12:06:00.001+02:00

El Diumenge 23 de maig es va iniciar el primer cicle d’activitats a la Plaça de les dones del 36. amb la lectura dramatitzada 1908, Punt de partida dirigida per Imma Colomer i interpretada per les actrius Gemma Julià, Susana Egea i Marta Millà.

L’obra rememora la vida de tres dones creadores que van néixer el mateix any: Simone de Beauvoir, Mercè Rodoreda i Anna Magnani i mostra el recorregut vital de cada una d’elles: ben diversos però, alhora, confluents. El bon treball de les actrius i l’acurada tria de textos resulta del tot encertada i sap fer recordar i recuperar la trajectòria d’aquestes tres creadores. A més, els recorreguts personals esdevenen representatius del recorregut col·lectius. Les tres autobiografies reflecteixen clarament la situació i l’evolució de les dones al llarg el segle XX i permeten reconèixer i identificar molts dels reptes i problemàtiques a què s’han hagut d’enfrontar durant aquests últims cent anys.

Després de tants entrebancs, un bon començament per a la Plaça. Esperem que la programació cultural primavera- estiu es vagi consolidant i que la Plaça de les dones del 36 esdevingui, cada cop més, un espai per la convivència, la cultura i la recuperació de la memòria.

Sara Reñé

NOU LLIBRE D'ASSUMPCIÓ FORCADA

2010-06-02T11:25:00.000+02:00

La setmana passada, la poetessa Assumpció Forcada, presentà el seu setzè llibre, amb el títol H2O (Aigua), a la Casa Elizalde, en un acte musical i audiovisual. Davant d’una sala d’actes ben nodrida de públic, el poeta Màrius Sampere va fer-ne la presentació, juntament amb la Maria-Lluïsa Pazos, de La Busca edicions, editora del llibre.

Després l’autora va fer una lectura d’alguns dels poemes , mentre en la pantalla situada a tal efecte, es projectaven imatges adients amb les poesies. A més tant A. Forcada com la Fina R. Palau van interpretar musicalment d’altres textos, acompanyades de la guitarra.

Com diu Màrius Sampere al pròleg: “Tots els qui coneixem l’obra poètica de l’Assumpció Forcada estaríem d’acord a considerar la nostra autora com la representant genuïna –potser l’única- d’allò que podríem anomenar poesia científica catalana”.

És un llibre, com tots els seus ple de metàfores, aquesta vegada lligades a l’Aigua com a font de vida: la pluja, les gotes, els llacs, el gebre, les flors de neu…

Com sempre us oferim un petit tast amb el poema titulat Gota abans de caure:

Rodona com una esfera del cel
cau la gota d’aigua,
frega l’aire abans d’arribar a terra
orta secrets dels núvols
que havies fet créixer
amb tanta melangia.

Si pots, estén la mà:
sabràs amb el seu contacte
com la pell es fon
amb la teva.

Conxa García

PROJECTE BENVINGUDES AL BARRI, AL COLL

2010-06-02T11:18:00.000+02:00

Dins del projecte del Benvingudes al barri, que dirigeix la Letícia Meyer, s’ha presentat, al Centre Cívic del Coll, la mostra titulada L’ahir i l’avui del Coll: El Parc de la Creueta. Es tracta d’una mostra de dibuixos dels nens i nenes del cicle mitjà i superior del CEIP Montseny i fotografies antigues del barri del Coll.

El programa Benvingudes al barri té la finalitat d’afavorir l’acostament entre les famílies establertes i les nouvingudes, per facilitar el coneixement mutu i promoure’n el sentiment de pertinença al barri.

L’acte inaugural l’obrí la Natàlia Bosch del Centre Cívic El Coll, que ha recolzat el projecte, i després parlà L. Meyer i persones col.laboradores. Finalment quatre alumnes del CEIP Montseny, la Yelena Marcovic, la Madeleine Salazar, la Nicole Silva i la Carla Villares van llegir molt serioses un text que duien escrit, del qual cadascuna en llegí una part.

Aquest projecte ha comptat amb la col·laboració de la Vocalia de Dones de l’AVV Coll-Vallca i del grup de Comunicadores del Coll, format per dones d’aquesta entitat, concretament la Teresa Gay, la Maud Franzén, la Ma. Rosa Ureña i la Conxa Garcia.

Aquestes dones comunicadores van col·laborar amb la Leticia Meyer tot recolzant aquest interessant programa i, juntament amb l’Hèctor López –veí i fotògraf del barri-, van visitar el CEIP Montseny per compartir amb els nens i nenes, les seves històries de vida al voltant del barri i del parc. I aquests nens i nenes al seu torn, van voler compartir a través dels seus dibuixos, imatges del parc, avui també seu. D'aquesta manera, s’ha volgut recuperar i construir entre tots i totes la història del barri, més enllà de les diferències d'edats, llengües, cultures i procedències.

Aquesta mostra forma part d'un procés de recuperació de relats, vivències i imatges entorn del Parc de la Creueta: antiga pedrera que va passar de les mans privades a les de l'Administració i que es va convertir, per demanda dels veïns i les veïnes del barri del Coll, en un parc d'ús públic.

Conxa García

I CICLE D'ACTES A LA PLAÇA DONES DEL 36

2010-05-26T18:55:00.005+02:00

Diumenge 23 de maig, a les 19 h
1908, Punt de partida.
Lectura dramatitzada
La vivència personal de tres dones creadores
que van néixer el mateix any:
Simon de Beauvoir, Mercè Rodoreda
i Anna Magnani, ens mostra resultats
vivencials completament diversos,
o potser no tant. Aquest recorregut
per la vida de tres dones senyeres ens
ajuda a entendre i a explicar el paper
de la dona i, al mateix temps, ens
ofereix un pretext per recuperar-ne la
memòria.
Actrius: Gemma Julià, Susana Egea i
Marta Millà
Direcció: Imma Colomer

Diumenge 20 de juny, a les 19 h
Duet Oriomí,
música cubana
Peces tradicionals i autors contemporanis
cubans, barrejant gèneres com
la Canción, la Guajira, el Bolero, la
Guaracha, el Afro i altres.
Guitarra i arranjaments: Alexis
Hechavarría
Veu: Marifé Escobar
De Calaix,
trio de veus femenines
Les components del grup De Calaix
han anat a cercar en la memòria de
la gent de les seves contrades les
cançons d’aquest espectacle. Aquests
cantadors i cantadores han transmès
una manera de fer, de dir i d’expressar
que el grup portarà a l’escenari amb
la seva Nova Polifonia Tradicional
Catalana.
Veus: Mireia Mena Casals, Gemma
Pla Padrós i Lurdes Rimalló Fabrelles

Dimecres 18 d’agost, a les 19 h
Contes: De nenes i donetes
Nenes, dones, mares, noies, bruixes,
fades, magues, filles, tietes, dames:
totes surten en els contes, totes són
protagonistes, i amb la màgia d’un
somriure ens ensenyen de la vida.
Per a infants a partir de 4 anys.
Narració: Elisabeth Ulibarri
Una paradeta particular
a càrrec de la pallassa La Bleda
Mai havia estat tant divertit anar a
mercat! Sobretot si la mestressa de
la paradeta és la masoBleda. Amb
la seva clau ens obrirà un món ben
particular on el carbassó ens farà una
cançó, coneixereu el pèsol més famós
i la mongetera màgica. Enmig d’una
festa d’enciams us trobareu i l’all del
damunt no us el traureu. La ceba
un drama us farà, però el tomàquet
vergonyós no sortirà. De tot això una
recepta fareu, entre cançons, rialles i
endevinalles.

Dissabte 21 d’agost, a les 19 h
A la corda,
Les violines produccions
A la corda és un grup de música
tradicional integrat per violins, acordió
diatònic, contrabaix i bateria. La
seva música neix de la recuperació del
repertori dels antics violinistes del Pirineu.
Als temes dels vells violinistes s’hi
sumen composicions pròpies i temes
tradicionals d’altres indrets del món,
des d’Irlanda fins a Argentina.
Violins: Coloma Bertran, Anna Colomer
i Anna Carné. Acordió diatònic:
Clara Ribatallada. Contrabaix. Manel
Vega. Bateria: Joan López

I el 14 de setembre…
a les 21.30 h
20è Cicle de cinema de dones
Primera projecció del cicle amb el passi
d’un documental (títol a concretar).
Organitza: Centre d’Informació i Recursos
per a les Dones-CIRD

LA RAJOLA

2010-05-17T17:54:00.002+02:00

Quan visites ciutats europees t’adones que urbanísticament coexisteixen passat i present. En canvi aquí és diferent.Passejant descobreixes que la Vila es transforma i s’adapta al present. A les places es substitueixen els arbres per unes altres varietats que trigaran a donar ombra, el terra per ciment i els bancs de fusta per uns altres de disseny que destrossen l’esquena i que, en seure, no toques de peus a terra (Lesseps). Potser per això tens la sensació que els petits tenen uns mini-espais per jugar i que els parterres pateixen d’alopècia.

Anant d’un costat a l’altre ens trobem que de mica en mica s’eliminen barreres i que ja definitivament el costum dels graciencs per caminar pel mig està justificat: les bastides, les motos, els sacs de runa ... Per tant, els cotxets dels nens i les nenes, els carrets de la compra i les cadires de discapacitats ho tenen més fàcil, sempre i quan no circuli cap vehicle. I què dieu de les cantonades? Sort que santa Llúcia ens conserva la vista ja que ara els conductors, que no pateixen pels pneumàtics, fan drecera en tombar de carrer.

Per acabar, us heu fixat que un símbol, un signe representatiu està desapareixent? Em refereixo a l’ element protagonista del metro quadrat que es va donar com a peça representativa al museu olímpic de Lausanne. Sí, a la característica rajola que era a totes les voreres, de diferents models però indiscutiblement un element particular dels nostres carrers. Les causes les desconec però el fet que hagi un petit tros a Luis de Antunez i que, en una de les remodelacions recents, al carrer Martí entre Vilafranca i Escorial, s’hagi reposat em confirma que antigor i modernitat no estan renyides i mantenen un signe d’ identitat propi.

Rosa Pérez

EL MERCAT DE L'ABACERIA

2010-05-17T17:46:00.002+02:00

Estic enamorada de la meva BARCELONA. És tan bonica i riallera. Té mar, té muntanya i, fins tot, dos rius, i unes avingudes i passejos amples. Per a mi és meravellosa. Es tan gran que està dividida en 10 districtes. Cada un té les seves identitats,.. els seus carrers ben diferents i la seva manera de viure la gent de cada barri.

Visc a L `Eixample que és un barri modernista ben distribuït, amb gran quantitat d´ arbres i voreres amplíssimes. També es força sorollós i, sobretot, impersonal, molt fred. El meu cor està a Gracia, una Vila acollidora, simpàtica i viva. Ara que l´han fet piatonal té el seu encant i la seva gent, acollidora, es fa molt amb el veïnat. En el seu centre, o sigui el que és el seu cor, batega dins del Mercat de L´Abaceria, que fa més de cent anys va ser construït pel Sr. Puigmartí per als seus treballadors de la fàbrica de teles Puigmartí i per als veïns dels voltants del barri (en olor de Colònia per als Graciencs).

Voldria explicar-vos que és el meu Mercat ja que hi he passat molts anys treballant-hi sentint-me super a gust. Tot el fred, la calor i las matinades que hi he viscut dintre. El Mercat és un lloc ple de màgia, d’olors, de colors, de sorolls i d’ imatges variables i sosprenents que ens donen el mar i la terra. Es com un petit poble on ens coneixem tan venedors, com compradors, fruit d´un tracte constant. Per a mi va ser una Càtedra de PSicologia que em va ensenyar a escoltar la gent, a comprendre-la, a donar-li carinyo,i, fins i tot, algunes de las meves clientes van ésser com amigues per a mi ja que encara me’n recordo d’ elles amb nostàlgia .

Vaig tenir la sort de ser durant set anys la Presidenta de l’ Associació de venedors del Mercat més emblemàtic i gran de Gràcia. Mentre va durar la meva Presidència, varem fer quantitats de festes Populars assenyalades i no tan assenyalades que sempre portaven gent de tot Gràcia a passar una bona estona. Ens varem integrar dintre de l’ Ajuntament de la Vila i de moltes entitats del barri i vam fer per a ells tot el que estava al nostre abast. Van ser uns anys de molta feina. Després del treball diari amb reunions, alguna bronca i moltes satisfaccions de fer molt bons amics. D´entre tots, el que fou el meu secretari: Eduard Ampolla. Treballant plegats varem procurar tirar endavant el Mercat. Fruit de la nostre tasca varem aconseguir de l’Ajuntament de Gràcia, l´eixamplament de la vorera de la Travessera per tal de millorar la relació entre encantistes i vianants.

Com tots sabem, el càrrecs de responsabilitat comporten el risc de no fer-ho bé per a tothom, però, per a mi, la satisfacció personal és haver contribuït a millorar moltes coses al Mercat i consolidar la unió entre veïnat i venedors. L’ assistència massiva de compradors a tots els esdeveniments populars que varem organitzar em donen la raó. Per tot això, em sento orgullosa dels resultats assolits pensant en el bategar del cor de Gràcia que, per a mi, és el Mercat de L´ABACERIA, un espai públic i de convivència.

Consol Lacida

BUS DE BARRI

2010-05-17T17:44:00.000+02:00

Des del 1999 el BUS 114 uneix el barri de Gràcia amb Can Baró. El 2001 es va ampliar l’ itinerari fins als carrers F.Alegre, Budapest i Telégrafo. Els seus usuaris són principalment gent gran i amb mobilitat reduïda. Sovint han d’esperar força estona aquest bus i, en la majoria de parades, no hi ha cap banc perquè puguin seure. A vegades es tracta de gent amb crosses, amb diferents malalties com l’artrosi i d’altres i per a ells és un suplici esperar i esperar…És per aquest motiu que crec seria molt convenient posar bancs, encara que sigui un, per a les persones que més ho necessitin.

Al final i començament d’itinerari d’aquesta línia, o sigui a la Travessera de Gràcia amb Via Augusta, hi ha un espai ampli per posar-ne al menys dos, tenint en compte que a la parada següent de la Travessera de Gràcia hi ha un o dos bancs seria molt convenient posar-ne també a la parada d’inici i final. També em pregunto si seria factible canviar la freqüència del Bus i que hi hagués més servei, que la gent no hagués d’esperar tanta estona.

La línea 117 fa un recorregut ampli, Dos de Maig, Ant.Mª Claret, arriba a la Font d’en Fargas, Pg.Maragall, Hospital de Sant Pau i amb bon servei, exceptuant també la freqüència d’horari. Pel que fa a bancs per a seure, el problema és el mateix que el de la línia 114. Seria convenient una revisió de les parades per millorar el problema de la gent amb mobilitat reduïda.

Des del mes d’Octubre s’ha posat en servei una nova línia, la 129, al barri del Coll,districte de Gràcia, amb origen i final a l’Hospital Militar, al Parc sanitari Pere Virgili. Connecta el Coll amb Vallcarca i es pot enllaçar amb el metro L3 Penitents, i amb altres autobusos. Seria convenient, també, en aquest cas, que en les parades que fos possible posar, sinó un banc al menys un parell de seients per a la gent gran.

Per finalitzar, he de dir que la xarxa de busos es va ampliant i va acostant els diferents barris del nostre estimat districte de Gràcia i, per tant, s’està fent una bona tasca en aquest sentit. Continuar en aquesta línea és acostar els barris, les persones, i, en definitiva, fer força perquè Gràcia sigui, encara més un districte privilegiat i vagi millorant, sobretot per a la gent que hi viu i que tan orgullosa està de ser gracienca.

Maria Lluisa Pena

CAFÈS CARACAS, UN BON AMIC DEL BARRI

2010-04-07T11:37:00.007+02:00

Entrevista a la Sra. Carme Sabaté filla dels fundadors d’aquesta prestigiosa cadena d’establiments.

La Carme va conéixer al seu marit, en Jordi Codina, Gerent de Cafés UNIC-Caracas, al mercat de La Llibertat. Els pares d’en Jordi Codina eren els propietaris de la Xarcuteria Teresina, també ubicada al mercat. D’aquesta forma es va crear una nova família de graciencs, de bona gent que sempre ha estat unida i han sigut i són amics i col·laboradors de les principals festes del barri: la Festa Major i Sant Medir.

Ens podries explicar breument la història de l’empresa? On i quan es va obrir la primera botiga?
El primer establiment estava enclavat al Portal de l’Àngel en el cor de la ciutat. Va ser inaugurat amb el nom de “Cafés Caracas” en reconeixement al cafè de Venezuela que en aquells temps tenia una marcada importància. Ben aviat aquest local es va convertir en un punt de trobada pel qual van passar personatges molt populars com Mario Cabré, Carmen Laforet, Frank Johan o Joan Oliver (Pere Quart).
Van batejar l’establiment amb el nom de Cafés Caracas en honor del cafè de Venezuela i el 1971 es fa fusionar amb una altra empresa catalana de cafè, curiosament anomenada Cafés Venezuela. Els amos eren en Josep Llavallol i la seva esposa Rosa.

Després es van obrir alguns establiments a Gràcia..
El Café Caracas del Portal de l’Àngel va aconseguir ràpidament molta popularitat i això va permetre a la família Sabaté obrir un nou establement dins el marc d’un dels mercats més populars, el de La Llibertat, al barri de Gràcia. El local del carrer Cigne inicià la seva singladura l’any 1950 de la mà de Pere Sabaté i de la seva esposa Dolors Simón.
L’any 1954 el Torrador s’ubicava al carrer Milà i Fontanals nº 74 a on ara hi ha la Plaça John Lennon. Tot seguit va obrir la botiga al mateix local de Milà i Fontanals i amb quinze dies de diferència, la del carrer Puigmartí. Al districte de Gràcia hi ha dos establiments i al carrer Sardenya, al mercat de l’Estrella , una franquícia.

Quants establiments teniu oberts actualment a Barcelona i Catalunya?
A partir d’aquell moment s’han obert molts més fins arribar a la xifra actual de 49 establiments, repartits entre Barcelona, Sant Andreu, Santa Coloma, Badalona, l’Hospitalet, Cornellà i Ripoll. Tots es regeixen sota un mateix denominador comú: el de botigues-cafeteries i la totalitat d’elles continuen vinculades a la família Sabaté-Simón.

Quin perfil busqueu en les persones que treballen amb vosaltres?
Principalment que siguin educats, amables, simpàtics i que per a ells els clients siguin el més important, que tinguin un mateix tarannà que s’identifiquin amb Cafés Caracas. Molts d’ells han començat de ben jovenets, encara hi treballen i són com una família. L’esforç, la il·lusió, les ganes de treballar, sense mancar esforç han fet possible, gràcies a tots ells, que s’hagi pogut arribar fins avui, amb el prestigi ben merescut. .

He constatat que tant a Puigmartí com al carrer Cigne i al carrer Sant Pere més baix, que són els locals en els quals he estat, els col·laboradors tenen un tracte exquisit. Particularment conec més als del carrer Cigne ja que fa 40 anys que hi vaig. Primerament amb els meus fills i ara amb els meus néts. En tinc un, el Xavier que té una predilecció especial per aquest local i sobre tot pel seu homònim Javi que sempre el mima i ell tot orgullós diu que és el seu amic. Hi ha una anècdota: sempre memoritzen el que prenen els clients, fins el punt que “els avisen” amb anterioritat del que prendran, abans no ho preparin. Estan pendents de tots els detalls i només entrar es respira bon rotllo i alegria.

Recordes alguna altra anècdota?
Una altra anècdota de la fundadora, la meva mare, és que al començament, prenia i servia el cafè i la llet molt calents i, és clar, la gent s’entretenia més estona i ella amb molta visió deia: “la gent, crida a la gent”. ..

Cafés Caracas són importadors. Al laboratori del Torrador fan les proves necessàries per saber exactament les característiques del cafè, condicions, mides del grà, si és de gust afruïtat, etc
Primerament es fa una cata i quan el cafè està torrat una altra. Al laboratori hi treballa una agrònoma, gran catadora, la qual és una de les responsables del prestigi del cafè que consumeix Cafés Caracas. Aquesta persona no cata només el cafè, sino p.ex. la xocolata, el té i tots els productes que venen a les botigues.
Requisit indispensable, és que sempre hi ha hagut un control rigorós de qualitat.

Arribem al final d’aquesta agradable entrevista amb la Sra. Carme Sabaté fent esment que és un orgull poder comptar amb establiments de prestigi i qualitat com el que han creat. Estem complaguts de poder donar-li ressò. És un merescut reconeixement per una tasca molt ben feta que ha donat i dona tan bon servei concretament a aquest veïnat de Gràcia i a tots els passavolants que sentint l’aroma d’un bon cafè ben segur que no poden resistir-se a entrar-hi per degustar-ne un, o dos o les pastes i meravelloses temptacions que es veuen darrera el vidre del taulell… …

Gràcies Javi, Manolo, Toni, Juan, Alejandro, Milagros, Natàlia per la vostra amabilitat i simpatia.
Felicitats a tots!
(part de la història de Cafès Caracas s’ha tret d’una pàgina d’Internet signada per Àngela d’Arenys)

Barcelona, març de 2010. Entrevista realitzada per MªLluïsa Pena.

MIRALL DE L'ANIMA

2010-03-18T12:18:00.004+01:00

Davant del mirall, una dona nua es mou absent i ,de sobte, la seva mirada s’atura en el seu reflex … Als ulls la pregunta: qui t’estima? Els clou i percep en la seva pell la calidesa de la mà que no la pot estrènyer, la mirada de sorpresa en veure-la arribar, el somriure confident, les tertúlies al setè cel, les caminades per algún racó de les valls del Pirineu, la disbauxa amb els gols del Barça… En obrir-los de nou s’adona amb serenor d’un somriure imperceptible, una expressió que recorda la Mona Lisa.

Rosa Pérez

AMB COLORS

2010-03-15T00:01:00.001+01:00

Cap al tard, m’agrada tancar la taula, les llibretes i les pantalles que he anat obrint. Baixar i passejar amb ell. A poc a poc, lentament, tranquil·lament, pel barri. I, agafats de la mà, perdre’ns, deambulant pels carrers i les places. I amb ell, dibuixar-me amb tons i colors i repensar-me amb idees i reflexos. Inventar-me de nou. I a ell, tan callat i desconegut encara, descobrir-lo i investigar-lo, resseguint-lo, amb intensitat.

De vegades, en alguna cantonada, trobem a faltar la cistelleria desapareguda, la merceria o la sabateria. Que ja no hi són. D’abans. Enyor. I mentre tot va canviant, anem seguint rodant. Passejant. Com érem. Com som.

Sara Reñé.

UN GRUP D'AMICS

2010-03-14T22:55:00.005+01:00

Eren un grup d’amics que es coneixien de feia molt de temps. La seva relació era bona. Feien sortides, sopars divertits i, alhora ,polèmics perquè com es normal cada un tenia les seves idees . Tot era molt normal fins que un mal dia es van assabentar que una noia del grup patia d’un càncer de mama molt agressiu. Al moment tots els amics es van coordinar: uns trucant a diferents centres tant d’Espanya com de fora i altres decidint que, en el cas que la intervenció fos fora , demanarien un préstec que pagarien entre tots. Per sort la operació va esser aquí i, durant tota la seva convalescència, tots es varen coordinar per tal mai estigués sola.
Després que passés tot, ella comentava que sabia que ells eren el seus amics però que mai s’hagués imaginat rebre tanta afectivitat i estimació. Els amics li van dir que per a ells també havia estat un descobriment veure que quan a algun d'ells una situació els superava hi havia un altre més sencer en aquell moment abraçava amb molt d’amor la persona que ho necessitava i li deia: "Tranquil, segur que te'n surts”.
Va ser una experiència molt enriquidora per a tothom.

Aurora Manzanares

MIRADA PLENA

2010-03-14T22:52:00.000+01:00

Passant un dia per un carrer de Gracia vaig intuir que una mirada em seguía. Uns dies després, vaig tornar a sentir la seva mirada sobre meu. Un día no vaig poder aguantar més i la vaig buscar i ens varem mirar. En aquell instant vaig saber, pels seus ulls, que el tindria tota la meva vida. Va ser com si s´iluminés el món amb un arc de San Martí. No sols de colors, sinó d’ enteniment,de respecte, de confiança plena, de carinyo, de consol i de tendresa. En una paraula, d’ amor en majúscules.
No tindré prou temps a la meva vida de donar gràcies a aquell dia que vaig passar per un carrer de Gràcia.

Consol Lacida

L'ABRAÇADA INTENSA

2010-03-09T11:20:00.001+01:00

La cosa més bonica que m'han dit en la meva vida és que tinc un cor infinit. El meu cor s'alimenta d'abraçades intenses.

La fórmula que dóna com resultat aquest tipus d'abraçades és la suma de dos cossos i molt amor. La conseqüència d'aquestes abraçades serà tenir-ho tot en només un instant. Arribar al cel amb la punta dels teus dits. Sentir la plenitut en la seva màxima esplendor. Sentir-te estimada i amb capacitat per a estimar sense por. Sentir que el món es para. Només l'altra persona i tu protagonitzeu el món. Només importa l'altra persona i tu. Tota la resta de coses és secundària. No et falta res i ho tens tot. No existeixen les presses. No existeixen les paraules. Només existeix la fusió de dos cossos i la materialització instantània de l'amor infinit.

Encarni Sánchez

VINCLES I RELACIONS AFECTIVES

2010-03-09T11:17:00.000+01:00

L’Amadeu, un noi al que li encantava la música. Estudiant del cicle superior de música, vivia només per a la seva família i la pràctica i estudi de l’instrument que molts anys enrera havía escollit, el piano. La seva vida era el conservatori i la llar a on vivia amb els seus pares i germà. No compartia sentiments, inquietuds, projectes amb els seus companys ni amb la resta de la gent que l’envoltava.

Un dia quan dormia es va despertar trobant-se molt malament, els seus pares van trucar al metge i aquest va decidir internar-lo a l’hospital. Van descobrir que patia una malaltia a la sang i que calia fer tractament i transfusions. Després de fer les proves pertinents als familiars, només el germà era compatible amb ell; la gran sorpresa i desil·lusió la va tenir quan aquest germà, si és que es pot anomenar d’aquesta manera, es va negar donar-li mèdula òssia. Els pares, desesperats, van donar avís als companys del conservatori de la malaltia de l’Amadeu i quina sorpresa van tenir quan es van presentar a l’hospital alguns d’ells per oferir-se pel que calgués. L’Amadeu, entre sorprès, commogut i agraït va sentir aquella sensación desconeguda per a ell…: l’afecte dels seus amics. Gràcies a ells va poder començar el tractament per curar la malaltia i va sanar.

Van passar alguns mesos i va poder reemprendre els estudis. Va aprendre molt d’aquesta experiència, va considerar els companys molt més que algun membre de la seva família. Va compartir-ho tot, els va estimar com a germans i va valorar i comprovar que els veritables vincles entre els éssers humans no són altres que l’amor: la sang a vegades no respon com caldria.

Maria Lluïsa Pena

EN RECORD DE MANOLA RODRIGUEZ

2010-03-05T11:21:00.004+01:00

La Manola Rodríguez Lázaro, una de les dones fundadores de l’Associació de Les Dones del 36, els darrers anys malalta d’Alzhéimer, ens va deixar el passat 24 de setembre, acompanyada dels seus germans, fills i nÉts. El 30 de setembre hauria fet 92 anys. La famÍlia ho va dur en la intimitat i no s’ha sabut fins aquest mes de febrer.

Totes les persones que la vam conèixer la recordarem alegre, vital, present a totes les reivindicacions, actes, manifestacions contra tot allò que creia una injustícia. Va ser sempre jove, com totes les dones que formaren aquesta Associació, que van portar la memòria històrica de les dones d’aquesta generació i les seves vivències de l’època de la República, de la guerra, de la post-guerra, a les noves generacions.

La recordaré sempre com en la foto del llibre “Les Dones del 36” Un silenci convertit en paraula.1997-200, que van presentar com a coronament del seu treball tot oferint-nos un “testament gràfic i oral”: una dona presumida, amb el cabell sempre arreglat i una mica de color als llavis, i els ulls i la boca somrients.

Breu esbos biogràfic

La Manola Rodríguez Lázaro va néixer a Bilbao el 30 de setembre del 1917. El seu pare era un obrer anarquista. Era la més gran de vuit germans. La familia es va traslladar a Barcelona el 1925, ja que el seu pare era perseguit per les seves idees polítiques. Als catorze anys va començar a treballar en una fàbrica tèxtil.

El 1932 es va traslladar a Madrid tot coincidint amb la proclamació de la República i el 1936 es va afiliar a les Joventuts Socialistas Unificades on va tenir càrrecs de responsabilitat. Ella i sis companyes més en assabentar-se que hi havia nombroses baixes al front, van decidir d’anar-hi a lluitar a les trinxeres. Tres mesos després, van creure que eren més necessàries a la reraguarda i tornaren a Madrid.

El 29 de març del 1939, amb el seu company, van intentar marxar d’Espanya amb uns vaixells anglesos que van dir que sortirien d’Alacant i que no van arribar mai. La Manola estava embarassada i va ser detinguda. El seu primer fill va néixer a la presó d’Alacant. Com que hi havia massa dones i nens a la mateixa presó les van enviar als llocs de procedència però es preveia que la detindrien en arribar i va marxar, un altre cop, cap a Barcelona, on ja s’hi va quedar definitivament.

La Manola es va incorporar de seguida a l’activitat clandestina contra la dictadura i va ingressar al Partit Comunista, al qual va estar afiliada fins a la seva mort. També va fer seva la lluita feminista. El 1997 , com ja hem dit, va fundar amb d’altres companyes, de diferents ideologies i maneres de pensar, l’Associació de Les Dones del 36.

Dos poemes

La Manola Rodríguez també havia escrit alguns poemes, aquí en teniu una mostra. El primer parla de la seva pròpia mort i el segon està publicat al llibre que hem citat més amunt:

A vosotros y vosotras, un día triste pensando que me iré

Ya me he ido pero estoy.
Me da igual ser yoque una flor.
Ellas son testigo de mi retiro,
con vosotras y vosotros alrededor.
Por eso estoy,
no me he ido.
Desde donde me coloquéis
os miro. (sense títol)

(Sense títol)

Pero no,
no quiero otra guerra
ni cuerpos caídos
sin calor
ni ojos abiertos
sin ver
ni brazos
que no puedan abrazar,
ni mentes
sin esperanzas…
ni niños
sin padres…
¡quiero la paz!

Una gran amiga seva, la Maribel Nogué diu en un escrit-comiat a la Manola, que la seva mort ha estat un cop “Així de dur, en silenci per a la família extensa que va formar part de la seva vida: veïnatge, sindicalistes, feministes i camarades del partit. Pensar en la Manola és pensar en la seva lluita incansable, en la seva fidelitat al compromís, en la seva ètica personal”.

CONXA GARCÍA

DONES I BELLESA NATURAL

2010-03-01T13:44:00.000+01:00

Si consultem el Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua, trobarem que “bellesa” es defineix com la propietat de les coses que fa estimar-les, infonent delit espiritual i una cosa “natural” és una cosa feta amb veritat, sense artifici, barreja ni composició alguna, espontània i sense duplicitat.

Les definicions de les quals partim, ens duen a definir la bellesa natural de les dones com les qualitats que les fan diferents, que els donen propietat, singularitat i autenticitat, sense massa artificis.

L'essència de la bellesa de les dones resideix en la capacitat de sentir-nos i mostrar-nos diferents, particulars i inèdites, tant interna com externament. La bellesa ens importa. Multitud d'estudis demostren que els dies en els quals ens sentim més feliçes són aquells en els quals ens veiem més maques. Per això, podem dir que la percepció és important per a sentir-nos bé amb nosaltres mateixes. Aquest percepció rares vegades és objectiva i està condicionada per molts factors com, per exemple, les imposicions mediàtiques.

Els mitjans de comunicació ens venen la necessitat de consecució d'una imatge corporal atractiva carregada de cànons preestablerts i de pressions socials. Les dones apareixem com a subjectes passius, com objecte de desig de l'home. Ens limiten el nostre desig sexual al fet de ser desitjades i no a desitjar pròpiament.

Fem cas a la frase cèlebre de Simone de Beauvoir: La dona no neix es fa. Desenvolupem-nos sense perdre mai la nostra capacitat d'exercir el nostre dret a ser diferents i a gaudir de ser-ho.

Encarni Sánchez

SENYORA. EM PODRIA DIR QUINA HORA ÉS?

2010-03-01T13:06:00.009+01:00

Ui, quin mal fa sentir aquestes paraules! Fins a les hores anaves pel carrer segura sense pantejar-te res respecte al teu aspecte, però ara…

Sí, el rellotge biològic és evident i et fa obrir els ulls, ja no se’t veu jove Jove, paraula crítica, com diu Fàtima Mernissi a “L’harem occidental” 1, l’arma utilitzada contra la dona a Occident és el temps però no s’ataca directament l’edat sinó l’estètica. Aturem-nos i mirem al nostre voltant. Ens adonarem del fantàstic món que s’ha creat per aconseguir ser allò que potser mai hem estat.

Al·leluia! Tot és qüestió de posar-nos-hi: productes

cosmètics de tota mena, fàrmacs miraculosos, robes que redueixen el ventre i les cartutxeres o donen volum als pits, mil i un aparells per reduir aquells quilos de més sense tenir que renunciar a un sol àpat, dietes immenjables, cirurgia estètica finançada, sessions maratonianes de gimnàstica… En definitiva un pas per entrar al “País de Mai Més” i veure’s com un dels personatges coneguts que surten a la TV i que ja no es reconeixen de tantes coses que s’han arribat a fer!

Sí, tot un ventall d’opcions que mai ens podran garantir la joventut que ja ha passat. La Fàtima Mernissi1 s’adona i ens comenta que a Occident no s’obliga a cap dona a cap d’aquestes ofertes meravelloses del mercat però es refusa a qui no entra en el model imposat. Un model en què totes les dones han d’ésser iguals.

Ara bé, si tornem a mirar detingudament al nostre voltant veiem dones: familiars, amigues, companyes de feina, conegudes i desconegudes que són diferents. Hi ha tanta diversitat! Dones invisibles per no ajustar-se al cànon establert. Dones que no esperen que l’home ni la societat els doni identitat ni estatus social. Dones que no están obligades a ser belles i fan ús de les seves aptituds i capacitats. Són dones completes2.

Rosa Pérez

1. Fàtima Mernissi. L’harem occidental: el vel invisible: ¿Dones alliberades o dones manipulades?, Edicions 62,2001
2. Germaine Greer. La mujer completa, Kairos, 2000

2010-03-01T13:06:00.000+01:00

PERCEPCIÓ DEL NOSTRE COS

2010-03-01T12:56:00.002+01:00

Aquest món d’avui hem de referència la BARBI, una noia “guapa”,esvelta, ben vestida i ben pentinada,super maquillada.Vaja, una super Nina, en la qual es miren com a model moltes noietes i moltes dones també.
Aquest mirall porta a las dones i a algun home,a sentir-se insatisfets ja que la societat del segle XXI està una mica buida de sentits. Tenir el cos de moda o no,no depèn tant del que fem per tenir-lo sinó que sovint té a veure amb el que tenen els nostre pares.Es una qüestió de genètica.
Si estem massa grassos o prims pateix el nostre cos i el nostre cap. Altres vegades estem en un cos normalet que no ens desagrada però l`altra gent ens fa sentir malament i acabem per creure que no estem bé. Els mitjans de la Televisió amb els seus anuncis i els programes escombraries triomfen les Barbi i ens diuen quin cos esta bé i quin no.També ens “matxaquen” les botigues de roba si gastem una talla 42-46. També ens fan sentir malament perquè hauríem de tenir la talla 36. Quantes de les persones que estan en pasarel·les de moda o en la Televisió són felices de veritat?.

Sobre les operacions d´estètica tampoc estic en desacord ja que per gent que pateix alguna alteració física els pot canviar la vida i val la pena pensar en ells. No estic d´acord en les operacions d´estètica tipo Barbi. Perquè treure’ns les arrugues quan demostren el fantàstic de les coses que has viscut?

Hem de protegir-nos de las critiques i missatges sobre com has de ser.Tinguem recursos i criteris propis per cuidar-nos. Cuidem-nos fent gimnàstica, tenint control del que mengem i tenint cura una mica de l’ estètica perquè també és agradable per una mateixa i,sobretot,un deure pel nostre cos, que, sigui de la talla que sigui, és el que tenim i ens fa viure la vida que ha de ser estupenda per a tothom.

A més tots som “guapos” i “guapes” d´alguna manera i per algú. Anims companyes podem guanyar aquesta guerreta contra la pobra Barbi i la seva parelleta

Consol Lacida

VINCLES I RELACIONS AFECTIVES

2010-03-01T12:55:00.000+01:00

LA MEVA JUBILACIÓ

2010-02-12T17:27:00.007+01:00

Jo era una nena entremeliada, defensora de les causes justes, tant a l’escola com al carrer. Han anat passant els dies i els anys i, de sobte, em trobo amb la jubilació davant meu. De moment em va saber greu, ja que amb el treball estava distreta i alegre (encara que a algú li pugui semblar impossible).

El primer dia de la meva jubilació, al despertar-me més tard de la meva hora de sempre i veure que podia fer les coses amb tota tranquil.litat, vaig estar pensant una bona estona un xic trista. Què faré ara per omplir el temps del dia? Però, de seguida, em vaig dir a mi mateixa: Consol… ets una afortunada perquè ara podràs dedicar-te a tu mateixa tot anant al gimnàs i a la perruqueria tranquil.lament, sense mirar el rellotge…

Però vaig ador-me que també tenia tot el temps del món per apendre coses noves, que encara no havia tingut l’oportunitat d’aprendre i tantmateix gaudir de la meva parella anant a caminar dues hores diàries, mentre recordem la nostre joventut, les nostres il.lusions, unes complides i d’altres per complir, però sempre donant gràcies a la vida, perquè encara ens tenim l’un a l’altre i ens sentim plens d’amor.

Sóc una dona afortunada! , també puc dedicar més temps a les meves nétes Raquel i Sara, ja que mentre treballava gairebé no podía ni veure-les. A més amb l’avantatge que són dues dones ja fetes, cosa que fa que disfruti d’elles sense esgotar-me, al contrari em donen joventut, ganes de marxa i d’estar “a la onda” tal com diuen elles.

Per les tardes participo en diferentes activitats com realitzar el programa Ones de Dones de Ràdio Gràcia, el Consell de Dones, el Consell Ciutadà, graciamon.cat, i el taller d’escriputura de Dones Comunicadores (que bona falta em fa). Totes aquestes activitats m’han permès conèixer diferents persones i em donen cada dia més ganes de fer coses noves, d’explorar nous horitzonts.

Vull gaudir de la vida sent encara aquella nena entremeliada i defensora de les causes justes, perquè el món ho necessita i jo també ho necessito per ser plenament feliç.
La vida és una roda que volta i volta i hem de saber girar i no posar resistència al canvi.

Consol Lacida

DONES DEL SEGLE XXI. ÈPOCA DE CANVIS

2010-02-12T15:03:00.005+01:00

Les dones i els homes fan un ús distint del temps i de l'espai. Aquesta diferència està relacionada amb el model patriarcal en el qual es basa la nostra societat. Aquest model reflecteix un repartiment de funcions entre homes i dones, pel fet de ser home o dona, sense tenir en compte les seves capacitats ni els seus coneixements.

Tota persona reparteix el seu temps entre l'espai privat, l'espai públic i l'espai domèstic.
En primer lloc, es definirà l'espai privat com el temps singular, el propi, el del culte a la individualitat. En el cas de les dones, es tendeix a confondre aquest espai amb el domèstic, furtant així aquest espai per a elles mateixes. En segon lloc, s'identifica l'espai públic amb l'àmbit productiu o de “l’activitat”. És el lloc de la participació en la societat i del reconeixement. En aquest espai, tradicionalment, s'han col·locat els homes. Finalment, l'espai domèstic es relaciona amb la “inactivitat”, on té lloc la cura de la llar, la criança, els afectes i la cura de les persones depenents. En aquest espai s'han col·locat, tradicionalment, les dones.
Els temps canvien i les persones evolucionem però sempre queden assignatures pendents. La gran assignatura pendent de les dones és la conquesta de l'espai privat. Les dones ja no són invisibles. Són molt visibles, especialment en els espais públic i domèstic. El que no s'ha d'oblidar és que el públic és l'eina per arribar a produir veritables canvis en la vida de les dones. Tots els canvis en l'espai públic i privat de les dones s'han produït paral·lelament. Sense progressos en el privat no s'haurien produït canvis en el públic, i al revés. Quan les dones aconsegueixin la conquesta de l'espai

AVIS I ÀVIES

2010-02-12T11:38:00.001+01:00

Avui en dia, a moltes famílies els fa falta el suport dels avis/es. Generalment, el pare i la mare dels nens/nenes treballen i han de comptar amb ells. Els avis i àvies quasi sempre es fan càrrec dels seus néts: els van a buscar a l’escola, els banyen, els donen el sopar i així quotidianament fins que els pares els recullen. Algunes famílies els necessiten dies alterns i d’ altres només en moments puntuals

Aquesta dedicació als néts, en molts casos, és una revifalla per a aquests avis/ies. Poder sentir-se útils, dedicar la vida a aquests éssers als quals estimen tant fa que prefereixin aquest tipus de vida a fer altres activitats com anar a casals, viatjar, cultivar-se anant a la Universitat, etc. El mal és quant els avis tenen inquietuds d’un altre tipus i els agrada tenir una vida pròpia. Està bé, com anteriorment he dit, atendre els néts en moments puntuals, però també poder viatjar, fer cursos per aprendre diferents matèries que havien quedat pendents, etc.

Aquestes persones estan sotmeses a les circumstàncies de vida dels fills i no tenen cap opció d’elecció. Això és injust ja que la totalitat de persones que tenen una certa edat són conscients que el que no facin ara difícilment ho podran fer més tard. És llei de vida. Desconec quina pot ser la solució d’aquest problema molt i molt freqüent. Adoren els seus néts però tenen la sensació que se’ls ha tancat una porta a tantes oportunitats que hi ha avui en dia per a la gent gran.

Potser els avis/es haurien de parlar sincerament amb els fills per a trobar una solució que sobretot no faci mal els nens/nenes. Els avis/es necessiten un respir, sentir-se ells mateixos, gaudir amb plenitud la vida. Dedicar-se totalment als néts hauria d’ésser opcional, no obligatori. Que, els que disfrutin amb l’absoluta entrega als seus néts ho facin amb plena consciència i voluntat i que els que busquin altres opcions ho puguin desenvolupar i aconseguir.

Els avis i àvies són els portadors de la història de les famílies, de les tradicions, de la saviesa que dona la vida i no sempre són prou valorats. Donem a la nostra gent gran tota la importància que tenen i, sobretot, el nostre respecte i amor.

Maria Lluïsa Pena i Bernad

LA EVOLUCIÓN DE LAS MUJERES

2010-02-12T11:16:00.003+01:00

Durante las últimas décadas, la evolución de la mujer, evidentemente, ha sido espectacular y notoria. Hasta los años 60, su cometido era la casa y los hijos y el campo, las que vivían en él. Poco a poco, las mujeres se han ido integrando cada vez más en la sociedad del trabajo, accediendo a los estudios universitarios y a los puestos de responsabilidad. En la vida diaria han tomado un papel más relevante, sin descuidar la casa y lo que esto conlleva.
En las empresas y fábricas no siempre se ha ayudado a la integración de la mujer, más bien se la ha rechazado. Y se la ha utilizado como mano de obra barata en las fábricas textiles y otros sectores del mundo laboral, como el servicio doméstico, la sanidad (en la que la mayoría son mujeres). En otros sectores como la confección, en importantes secciones, solo había mujeres. Las mujeres que trabajaban en casa también han sido siempre mal pagadas e infravaloradas.Hasta los años setenta, en algunos sectores, según sus convenios, se despedía a la mujer por casarse o por el simple hecho de estar embarazada. Aunque menos, esto se sigue haciendo en la actualidad. No solo no se protege a la mujer embarazada como es debido, si no que se la despide o rechaza, o se la hace coger la baja, en lugar de buscar un puesto de trabajo adaptado a su estado. Hay muchísimo trabajo a hacer al respecto.
Y en lo que se ha avanzado bastante es en la conciliación de la vida familiar y laboral, pero, como siempre, son las mujeres las que han de conciliar. A los hombres aun les cuesta coger un permiso por paternidad o para cuidado de un mayor o dependiente. (Aún lo siguen y seguirán viéndolo como cosa de mujeres). Son éstas las que siguen sin tener tiempo de relax, o de ocio. Se está hablando cada vez más por conseguir planes de igualdad en las empresas y que los compromisos familiares se vayan asumiendo con la misma proporción por las mujeres y los hombres, en igualdad de derechos, deberes y obligaciones. Esto sería lo ideal. Pero para conseguirlo se ha de educar a la población infantil desde ahora, y procurando darles un ejemplo digno para que a partir de generaciones venideras pueda lograrse. De momento, mucha teoría en papel, pero pocas soluciones.
Igualmente se ha de conseguir que los sueldos sean iguales en cada categoría y no que el hombre tenga mejor sueldo. A igual trabajo, igual sueldo, lograr que no haya diferencias. Esperemos que algún día se consigan los objetivos. SEGUIREMOS LUCHANDO aunque el objetivo es difícil de alcanzar.
Se habría conseguido una familia autónoma, libre, en la que todos sus miembros aportarían su granito de arena y podrían disponer todos de su tiempo para el ocio y la diversión tan necesarios y tan poco utilizados en la sociedad actual.

BERTA RIESCO

MARIA ROSA UREÑA, UNA DONA DEL COLL AMB INQUIETUDS SOCIALS I ARTÍSTIQUES

2010-02-04T11:52:00.008+01:00

La Maria Rosa Ureña, porta trenta-dos anys de casada i té un fill de 28 anys. Té ànima d’artista i irradia serenor al seu voltant. Ha passat una gran part de la seva vida al barri del Coll, al qual dedica una bona quantitat d’energia positiva. Treballa incansablement per un barri millor i per afavorir les relacions entre les seves veïnes i veïns, des de la Vocalia de Dones de l’AVV Coll-Vallcarca.

Maria Rosa, quan t’instal.les al barri del Coll?
El 1977, quan em vaig casar.

D’on provenia la teva familia?
Els meus avis per part de pare eren de Mazarrón (Múrcia), però el meu pare va venir a Barcelona de petitó. La meva mare és nascuda aquí de pares emigrants, d’Orihuela (Alacant).

El barri ha canviat molt des que vas venir a viure-hi…
Una miqueta… i aquests propers anys encara es veurà un canvi més evident. Llavors jo venia del barri de Sants i em va costar adaptar-m’hi. Ara no marxaria allà abaix. Allà ho tenia tot a mà i aquí pràcticament no hi havia botigues. I pocs serveis, pocs transports. Recordo el 25 de dos pisos, que tenia el final al carrer Santuaris. El Coll era com un poblet tranquil. Molta gent que conec, que hi ha viscut tota la vida, m’han ensenyat fotografies. Algunes s’han exposat al Centre Cívic El Coll, on he vist el gran canvi que s’hi ha anat produint.

Un dels grans canvis ha estat una gran millora en serveis. Tot i així, ens han quedat les rutines que ens havíem muntat i moltes baixem per anar a comprar a Gràcia i d’altres van a Horta.

En aquells temps hi havia un bon ambient i caliu de veïnatge. S’ha mantingut?
Sí. La gent que ens movíem al voltant de l’associacionisme, tots ens coneixíem. Llavors teníem les Caramelles, l’ agrupament escolta i es feia també la Festa Major. De tota manera la gent del barri de muntanya i la gent del barri de la plana ens costava, i ens costa, relacionar-nos. Els carrers costeruts de muntanya actuen com una barrera.

La vida de les dones ha canviat també molt en aquests anys.?
Aparentment hem avançat moltíssim però en coses puntuals. Penso en tot allò que queda encara per fer i, sobretot, en la violència vers les dones… és increïble que encara passin aquestes coses! I això a la nostra societat, que si fem una mirada a la resta del món, no vegis. Si fem aquesta comparació encara som unes privilegiades…. I moren una setantena de dones cada any!

Quan et vas integrar a l’AVV Coll-Vallcarca?
A finals del 1993. L’Associació, quan es va crear, va començar a funcionar a la Parròquia, típic en els darrers anys del franquisme. Després va passar a un local al carrer Tirso,18. Més tard al carrer Mora d’Ebre, 50 i encara al mateix carrer al número 29, que era un local una mica més gran, ja que l’Associació va tenir, de seguida, una molt bona acollida entre els veïns i veïnes del barri. Finalment va tornar als seus orígens, ja que la plaça Grau Miró està situada al final del carrer Tirso.

La Vocalia de la Dona es posa en marxa de seguida?
Va néixer la primavera del 1994 i va tenir una bona acollida, ja que, de fet, responia a una creixent demanda per par de veïnes del barri. Cada cop érem més i ara continuem sent un bon grup de dones.

Tu hi fas de tallerista voluntària…
Com totes les components del grup. Funcionem a través del voluntariat. Cadascuna aporta els seus coneixements a les altres. Jo he fet de monitora en pintura sobre vidre, ceràmica, mosaic (trencadís), pirogravat amb fusta... i ara faig tai-txi i country.

Quines activitats més feu?
Tallers d’alfabetització, de manualitats diverses: puntes de coixí, iniciació al dibuix i la pintura, flors de mitja, punt de creu, pintura sobre roba… També fem exercicis corporals. Ordinador per a principiants, taller d’escriptura de Dones Comunicadores. S’organitzen sortides culturals: teatre, exposicions, petites excursions…

Els locals de l’Associació són el punt de trobada de moltes dones del barri i això repercuteix en la seva qualitat de vida ¿no?
I en la seva autoestima. Fan falta llocs de trobada com aquest. Moltes de les participants diuen que els ha canviat la vida.Tenen una il·lusió renovada, esperen contentes el moment de venir cap al local.

Penso que ja només per això val la pena venir, tot i la feina d’organització i el temps de dedicació que comporta. Amb la seva cara, amb la seva mirada ja et dones per pagada.

Ets una persona molt creativa i tens unes quantes aficions artístiques…

La meva relació amb el món de la creativitat, no és recent, em ve de lluny. Quan era més jove, vaig anar a la Escola Massana. Els anys 84-85 ja vaig fer un parell d' exposicions de ceràmica, amb molt d' èxit de venda.

Parla’ns del teu enamorament de la fotografia?
Sempre he fet fotografies però no tan seguit com ara. El canvi de la càmera analògica a la càmera digital ha tingut molt a veure, abans era impensable! Ha obert camps a noves possibilitats que poc a poc vaig descobrint. He participat en exposicions col.lectives aquí al barri. El mes de Novembre passat també vaig participar en el 1er. concurs de fotografia Social i Solidària KASSUMAY, a Sant Boi, amb dues fotografies. Aquests dies estic participant, també amb dues fotografies, en l’exposició “Els quatre elements”, organitzada per l’AFOBOI, que és exposada al Casal de l’Olivera a Sant Boi del Llobregat. La inauguració va ser un èxit. Les meves fotografies són sobre la terra i el foc.

Faig llargues caminades, sortides, sempre amb la càmera al damunt.

I la teva vessant com a creadora de Mandalas quan s’inicia?
Fa tres anys vaig entrar en contacte amb el món dels Mandalas i ja no ho he pogut deixar. Vaig fer-ne una exposició a la sala de la Caixa de Guipúzcoa (la Kutxa) de Travessera de Dalt, d’octubre al Desembre del 2009 que també va tenir molt èxit de vendes… i n’estic preparant una altra en un restaurant de Vic.

La veritat és que és una activitat molt creativa, lúdica, terapèutica i molt gratificant que recomano a tothom. És un instrument totalment vàlid per combatre l’estrès i posar harmonia, pau i equilibri a les nostres vides.

Ets autodidacta en moltes facetes i una d’elles és les noves tecnologies…
A través dels Mandalas vaig fer el meu primer bloc per penjar-los, i ja té més de setanta mil entrades, de tot el món. També n’he fet un altre on dono consells per crear-los.

Fer un bloc és més fácil que fer una web i té moltes possibilitats per a la creativitat, que és bàsica… encara que em queda molt per aprendre. Per exemple, he d’aprendre a treballar amb Fotoshop, per enriquir el meu treball fotogràfic.

També has aprés a muntar vídeos i col.labores amb la televisió gracienca graciamon.cat i amb el bloc comunicadorasambgracia.blogspot.com?
Sí faig muntatge de vídeos, però encara em queda molt per aprendre. Això sí tinc una càmera que dóna molta qualitat. Però amb els companys i companyes de Graciamon ens ajudem els uns als altres i es fan tallers de formació.

A comunicadoresambgracia també pengem tots els articles i treballs que es fan en el taller d’escriptura que s’organitza a l’Associació i que es publiquen en la revista La Força de les Dones, de la nostra Vocalia. Enguany sortirà l’onzè número.

Hem fet aquesta entrevista al local de l’Associació i, mentre la feiem, anaven pasant companyes seves a saludar, comentar coses… ara ja l’estan esperant per començar el taller de country. La Maria Rosa és una dona que sap escoltar i que tot allò que li agrada sempre ho comparteix amb la gent que l’envolta, tot traspassant-los els seus sabers. És una dona sàbia, autodidacta. Els seus mandalas diuen molt d’ella, són plens de color, de llum i de la serenor que ella transmet. Si voleu gaudir-ne: mandalas-mru-07.blogspot.com

Entrevista realitzada per Conxa García.

Publicat a La Tortuga.cat.

DONA QUÈ DONES?

2010-02-02T13:25:00.004+01:00

Es parla molt de la bellesa, de la salut i de la integritat pròpia. Potser el més important sería veure’s un mateix, trobar-se i viure allò que realment ens fa créixer i sentir. La vida és sentir. La resta sols passa i s’esmuny, com la bellesa física.

Les dones ens hem alliberat del cos, fins i tot en la sexualitat. La famosa píndola anticonceptiva ja té 50 anys, i, tot i així continuem debatent-nos en les mateixes qüestions quan arribem a l’adultesa.

Montse Barderi, autora del llibre “Perdre per guanyar”, parla d’aquesta qüestió. Tota acció comporta una conseqüència i una responsabilitat per qui l’efectua. Realment som adultes i coherents en les nostres decisions? Aquest llibre ens parla directament i sense embuts d’aquesta veritat. D’altra banda, ens continuem enganyant comparant-nos amb d’altres dones?

La bellesa és valora per l’experiència viscuda i la serenitat que aporta. Potser seria millor deixar els castells de focs per a aquelles que vulguin viure una vida banal; i dedicant-nos a cultivar la gràcia del éssers meravellosos que som. http://www.montsebarderi.com

Mireia Flos

LES DONES AL FÒRUM SOCIAL CATALÀ 2010

2010-02-01T15:24:00.005+01:00

Aquest cap de setmana s’ha celebrat el segon Fòrum Social Catalá. L’edifici històric de la Universitat de Barcelona ha estat un lloc de trobada dels moviments socials del país. El tema central, la Crisi. Segons l’organització, hi han participat al FSCat unes tres mil persones.

Les dones hi han participat, com en l’edició anterior, a nivell individual i a través de diferents col.lectius mixtes i de dones. En la Xarxa d’entitats, organitzacions, associacions i col.lectius de base adherits al FSCat trobem gups com: Dones i Treballs (que es reuneix a Ca la Dona); la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere; l’Associació dinamitzadora de la Xarxa de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya i la Xarxa de Periodistes amb Visió de Gènere; Col.lectiu Maloka de Colombia; el Grup Gemma-Grup d’embaràs i maternitat o el Col.lectiu Gai de Barcelona.

Entre els 96 seminaris que s’han dut a terme amb visió de dona, podem remarcar: “Desigualtats de Gènere en les ONGD: mirades a processos de transformació” organitzat per la Comissió de Gènere de la FCONGD; La “Campanya pel Dret a l’Avortament, una lluita continua” per la Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït; Sexe Sexualitat i Gènere pel Col.lectiu Gai de Barcelona; “La cura de la terra i de la vida humana: una mirada des de les dones” per Dones i Treballs, Ecologistas en Acció BCN, Marxa Mundial de les Dones, Entrepobles; “Dona, immigració i crisi econòmica” per Associació papers i drets per a tothom, Debat_a_bat; “Gènere i Comunicació al FSCat” per la Xarxa de Dones Periodistes i Comunicadores de Catlanya; “Xarxa de mares” pel Grup Gemma-grup d’embaràs i crianza; “Taller d’genera’t” pel Col.lectiu Gai de Barcelona; “A quatre anys de la Ley Integral contra la violencia de género, com estem?” per la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere; “Tercera Acció Internacional de la Marxa Mundial de les Dones “ per Marxa Mundial de Dones amb el suport d’Entrepobles. Tot això el dissabte. Dia 30 de gener.

El diumenge, dia 31, es dugué a terme l’Assembles de Dones, acte obert a la participació de totes les activistes feministas i d’altres moviments, organitzades i no organitzades, joves i grans, migrants i d’aquí, lesbianes, heteros, transexuals…, com deia la seva convocatòria.

S’hi podien veure també exposicions com “Mou-te per Àfrica. Les dones, el futur d’un continent” d’Ajuda en Acció. I, també d’aquesta entitat, es podia visionar el documental “La feminització de la pobresa a Malawi”

Les dones van palesar a través de tots aquests seminaris i trobades que la crisi del sistema capitalista i patriarcal conté diverses crisis: l’econòmica, l’ecològica i la de la cura. L’impacte d’aquestes crisis sobre les dones és molt més dur que sobre els homes per la interelació del capitalisme i el patriarcat.

Conxa García

La mama

2010-01-13T21:42:00.006+01:00

La mama, Lluïsa Bernad i Monner

M'impresiona escriure sobre la mama. Des de que va marxar l'any 1992 no he deixat de pensar ni un sol dia en ella.

Que us puc explicar de la mama? Tantes coses...tantes vivències....però per sobre de tot sento encara la gran serenor i pau que em va infondre durant els anys de la meva infantesa i adolescència. Recordo aquells estius a Tiana com una etapa plena de felicitat. Els matins esmorzant al porxo de la casa, jo mirava la mare com menjava les torrades amb mantega i el cafè amb llet, com tenia cura de mi, em feia anar molt maca i sobre tot m'agradaven les "wamwes" que em comprava. Allò era un festival de colors que em feia feliç. Després d'esmorzar començava a fer els deures d'estiu i algunos dies, sobre tot si feia bon temps, no em feia treballar massa. Prenia la bossa de la platja i sortiem de casa per agafar l'entranyable tramvia blanc, avui en dia ubicat en una plaça de Tiana. Com el recordo, la mama i jo assegudes i els meus germans drets i fen el "burru" amb altres nois i noies de la seva edat, sobre tot el meu germà mitjà, el gran no era tan esbojarrat. Quin tip de riure, després arrivabem a Montgat, als Banys del Plata, les encantadores casetes ratllades de blau i blanc, altres de verd i blanc. L'aigua netíssima i tot era una delícia.

Tot sortint per tornar a casa i al costat de la parada del tramvia, hi havia una botigueta a on venien gelats. La mama ens comprava un "polo" boníssim! de llimona i gel, de taronja i gel, era insuperable.

Pensar en aquells matins d'estiu, els bancs del jardí i assegudes prenent el sol de primera hora, fa que, encara avui en dia, pugui relaxar-me i somriure. Les tardes eren de gran patiment per a la mama. -Nens, al tanto amb les bicicletes, no correu.....Sovint arrivabem amb les cames, genolls, colces, etc. amb "sang i fetge".... La mama corria a posar-nos aigua oxigenada i mercromina, jo feia veure que m'havia fet molt mal amb la intenció de que m'agafés a coll-i-be, no cal dir que sempre ho aconseguia. Tot seguit tornavem a agafar les bicis i "carretera i manta". Quina diferència amb els temps que vivim avui en dia, al poble quasi no hi havia trànsit i podiem anar per camins que només hi havien animals pasturant. Ara penso que vaig ser afortunada, actualment o gaudeixes d'una posició privilegiada o be has nascut en un poble, es difícil que els nens puguin gaudir d'aquells estius apasionants.

Es cruel però quan el meu pare va tenir el revés econòmic, només els van recolzar dos matrimonis amics. La resta van deixar els meus pares de banda. La força la va tenir la mama, ella animava, treballava, s'ocupava de la casa, ens va ajudar a tirar endavant. En un llenguatge col·loquial podriem dir que la mama era "un crac".

La mama era una artista. Cuinava molt be, cosia igualment de meravella, era una dona avançada a la seva época. Culta, parlant perfectament francés, amant de la música clássica....Em va fer estudiar el piano i al 5è curs li vaig donar un disgust mol gran...Li digué que amb el Batxillerat no em veia amb cor d'estudiar més temps aquell instrument i que ho deixava. Les vegades que he pensat que ha sigut la gran equivocació de la meva vida i el que més sento és que va tenir una desil·lusió considerable.

La mama va començar a pintar als 65 anys! Es va fer de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya en va aprendre. Com pintava! Li van dir que si hagués començat quan era jove hagués arribat molt lluny! A casa tinc quadres pintats per ella. Aquarel·les, olis, tot ho feia. Era d'aquell tipus de persona que feia que a prop d'ella les persones es sentissin segures.

Quan van venir els meus fills...Com els estimava...Va tornar a cosir per a ells, al meu fill li feia els pantalons, jerseis, a la meva filla, també jserseis, vestidets, abriguets, en fi, els adorava i ells a ella. L'àvia sempre és present entre nosaltres.

En els seus darrers anys va patir molt. Tenia dolor a tot el cos i després va venir el que va venir i s'en va anar. Recordo aquells diumenges amb aquelles converses tan intel·ligents i interessants. Estava molt adolorida i amb poca força però ella s'apuntava a tot, a que la portessin en cotxe, a caminar una miqueta, anava a dinar a casa els fills, etc. En fi tots sabem que es llei de vida però va ser molt dur. Una mare, encara que sigui gran, ens va deixar als 84 anys i avui en dia no és una edat exagerada, és una pèrdua irreparable i insustituible. T'anadones que ha marxat la persona que més t'estimat del món. Has de ser mare per saber, per comprendre la dimensió immensa d'aquesta paraule.

Gràcies mama!

Maria Lluïsa Pena i Bernad

FOTOPRES 09

2010-01-05T17:05:00.004+01:00

Fins el 21 de Febrer teniu temps de visitar al CaixaForum l' exposició de FOTOPRES 09.

Enguany el primer premi a sigut per la serie titulada Violencia de gènere al Pakistan, unes fotos que culpeixen la sensibilitat i ens mostren la realitat d' unes dones que la pateixen.

Gràcies a les beques de la "CAIXA" 09 han pogut dur a terma els seus projectes en diferents indrets del món.

En la mostra es tracten qüestions com ara els valors actuals, les situacions de marginació i violencia que pateixen moltes persones arreu del món, les guerres i altres grans conflictes internacionals. Els fotògrafs participants n' ofereixen una imatge crua i impactant peró, alhora, humana i propera, que convida a la reflexió sobre la societat actual.

MRU.

Sugerencia de lectura para estos dias ...

2010-01-05T16:52:00.004+01:00

"El ejercito de los saris rosas": Una apasionante historia real de lucha y superación.
Resumen del libro: "El ejercito de los saris rosas" de Sampat Pal.
Sampat Pal, una mujer de casta baja del norte de la India, se rebela contra su sociedad y se toma la justicia por su mano para poder ayudar a todos los que se encuentran en condiciones desfavorables, especialmente a las mujeres. Con este objetivo crea una banda llamada "Gulabi Gang", el ejército de los saris rosas.
Sampat Pal no debía haber ido a la escuela. En su aldea del norte de la India, ése era un privilegio reservado a los varones. Sin embargo, consiguió aprender a leer y a escribir y, al ver la injusticia con la que eran tratados los pobres y las mujeres tanto por las castas superiores como por las autoridades del estado, decidió decir "no" a la ley de los hombres. En lugar de cruzarse de brazos organizó el ejército más extraordinario de la historia de la India. Un ejército de mujeres, vestidas con saris rosas y armadas con bastones, dispuestas a defender a los desamparados y a exigir justicia allí donde fuese necesario. Es el ejército de los saris rosas y ésta es la historia de su legendaria fundadora.
"El ejercito de los saris rosas", un libro que muestra a una mujer luchando contra una sociedad machista y contra los poderes sociales establecidos.

GEODINÀMICA, EL NOU LLIBRE D’ASSUMPCIÓ FORCADA

2009-12-15T05:53:00.003+01:00

El passat dissabte, 12 de desembre, l’Assumpció Forcada, poeta lligada al nostre barri, va presentar a la Casa Elizalde el seu nou poemari “Geodinàmica”, editat per La Busca edicions. L’acte va ser organitzat per l’Associació independent Dones de Catalunya.

La presentació del llibre i de l’autora la va fer la geòloga Carmina Virgili, que també és qui va escriure el pròleg del llibre. La nostra veïna i també poeta i cantautora, Fina R. Palau, va acompanyar a la guitarra la lectura (també en va cantar dos) que l’Assumpció feu dels seus poemes. La Fina va cantar-ne també un.

Mentre Forcada llegia o cantava els seus poemes, en una pantalla es podien veure imatges, que ella mateixa havia carcat, per acompanyar els textos i que van impressionar les persones assistents per la seva espectacularitat i bellesa,

Com deia la Carmina Virgili, “no és la primera vegada que l’Assumpció Forcada es refereix a la geologia: en un llibre anterior, “Evolutio”, ja ens en parlava d’alguns aspectes, però aquest hi està tot dedicat”. Cal dir que l’autora és biòloga i ha estat professora d’ensenyament secundari durant molts anys.

El que més sobta tothom que s’apropa a l’obra de l’Assumpció és “la seva capacitat d’obligar-nos a adreçar una mirada diferent sobre les realitats quotidianes”. Aquest llibre nou “és tan interessant perquè mira el món amb ulls de poeta però amb un bagatge científic que li permet, en un fascinant joc de miralls, mostrar-nos una realitat múltiple i diversa. Sense renunciar a la ‘veritat científica’ dels fenòmens geològics, ens dóna una visió més profunda, al mateix temps màgica i completament real”.

L’autora comentà en el col.loqui com en una presentació del seu llibre de poemes sobre els objectes de la casa, una dona senzilla, que el seu primer apropament a la poesia havia estat un llibre seu, li va dir “desde que leí tu poema Plancha , hasta me gusta planchar”.

L’auditori va gaudir d’aquesta trobada poètica i, fins i tot, va demanar un bis, que l’Assumpció va fer amablement, tot tornant a cantar, acompanyada de les imatges corresponents i de la guitarra de la Fina, el poema titulat Vulcanisme.

Va aprofitar per dir que “la poesia no es cosa de quatre intel.lectuals i que cada dia, cada hora, cada minut, té la seva posia. La poesia representa la vida, cal conèixer cada estat d’ànim. Ella, ens explicava, no comença a escriure si no té una idea.

Cal recuperar la poesia i, per això, primer s’ha d’entusiasmar a la persona que llegeix i, després anar avançant- Regalem-nos i regalem poesia a les persones que estimem.

Per entusiasmar-vos us fem un petit tast d’aquest nou llibre de l’Assumpació Forcada:

ILLA

Lentament l’acció del mar

destrueix el cràter.

Vols oblidar l’erupció

volcànica submarina

que va trasbalsar les teves aigües.

Tal vegada, un dia, boscos de corall

transformin el teu paisatge en una illa

i la mar dipositarà tanta sorra

que podràs caminar tranquil.la

per la platga de l’oblit.

CONCILIACIÓ

2009-12-04T19:10:00.005+01:00

Segons alguns estudis recents, sembla que algunes empreses (multinacionals casi totes) han arribat a la conclusió que facilitar la vida personal dels seus treballadors surt a compte. Altres s’han vist obligades, per pressió sindical, a incloure en els convenis clàusules positives en matèria de permisos, ordenació del temps de treball, protecció de la maternitat o plans d’igualtat .

Tot i això, quan les dones s’incorporen el seu lloc de treball després de la baixa maternal, segueixen patint diferents problemes. Generalment, han de reduir la seva jornada laboral d’un terci o la meitat per no desatendre el fill/a. Sovint l’empresa no considera necessari cobrir l’absència de la treballadora i els seus companys han de realitzar part del seu treball. Aquesta situació fa que la treballadora, a més d’una important disminució salarial, arribi a no ésser tinguda en compte dins l’empresa i trobi greus dificultats per promocionar-se.

Per tant, veiem que el marc legal vigent no satisfa les necessitats de la dones treballadores. Es imprescindible continuar denunciant aquesta forma de discriminació.

Aurora Manzanares

L'ACCÉS ALS LLOCS DE REPONSABILITAT

2009-12-04T18:27:00.003+01:00

Vist des de fora es diría que les dones han assolit un rol dins del món laboral, familiar i social en què es pot fer i desfer amb igualtat de condicions i que la diferencia de gènere és aigua passada.

La nostra realitat és força diferent. Una dona es troba un món, no sols el laboral, definit i construït per homes i, des de la infància, comença una cursa d’obstacles que la moldejarà i definirà com a ésser. Avui som moltes les dones capacitades per assolir llocs amb responsabilitat laboral però som poques les que arribem. D’anàlisi, n’hi ha prou que ho evidencien. Per què? Quines causes hi ha darrere?

Ens trobem amb treballadores nates, lluitadores, creatives, organitzadores, resolutives, responsables i amb empenta. Però, de forma continuada, es qüestiona tant la seva validesa com la seva tasca que han de demostrar i justificar constantment. Mentre l’home generalment continua una progressió ascendent, les dones vivim com s’atura la nostra projecció. En moments en què s’afirma i es defensa l’equitat i la paritat, ens trobem entrebancs (laborals, de conciliació familiar i social) que no haurien de ser excloents ni ser diferenciadors respecte a l’home… però en no imitar el model masculí vigent, ens aboquen a prendre decisions i fer eleccions amb un cost massa alt: la renuncia a ser i realitzar-nos amb plenitud.

Rosa Pérez

ARTISTES

2009-12-04T18:21:00.003+01:00

Ser artista no és una professió sinó una elecció en la forma de viure. La majoria de les artistes no trien aquesta professió per guanyar-se la vida sinó perquè la senten des de la més tendra joventut. Encara que aquest professió és curta, massa curta: gairebé mai es pot continuar exercint més enllà dels “quaranta”.

La Senyora Ana Marquis, en l'edició digital de Cinco Dias, es preguntava fa uns dies: On són els papers per a les dones madures? Té molta raó en tots els seus plantejaments. Sí, on són? Sabem que és una professió que requereix bellesa però ens preguntem: una bellesa solament física? És necessari ésser jove i bella per a expressar sentiments? La mirada i el somriure en el rostre d'una dona madura no és bella?

Sembla que per als productors i directors de cinema no ho és. Per als directius és més interessant contractar la filla, o la neboda, o la núvia de... abans que una bona actriu madura. Les veritables professionals coneixen les seves possibilitats, i, naturalment, quan sobrepassen certa edat demanen papers adequats a la seva situació, però, excepte algunes excepcions, sembla que no existeixen.

Carmen Domínguez

LA CATALUNYA DE HOY

2009-12-04T18:16:00.002+01:00

Este país tiene tantas cosas bonitas e interesantes, pero por culpa de unos cuantos delincuentes, tenemos que hablar de la Catalunya corrupta.

El caso más sonado es el del “Palau de la Música”. Me niego a decir el nombre de sus tristemente famosos protagonistas. No se merecen que sus nombres estén cerca de tan digna institución.

Es importante resaltar que el cómplice, como le llaman los medios, para proteger “el bon nom del Palau” un bello día decidió despedir una de las a la ascensoristas del la casa con la excusa de que hablaba catalán con un fuerte acento extranjero. Abusando de su autoridad, como era habitual en él. Con una carta aceptando la improcedencia del despido y una mísera indemnización procedió a su cobarde actuación. Hizo esto porque sabía que la persona que fue despedida no podía rebelarse porque su marido trabajaba en la empresa y no podía arriesgarse a que hubiese represalias sobre su conjugue.

Esta era la manera de actuar del numero dos del Palau. Me pregunto quien preservó más “El bon nom del Palau” quien hablaba Catalan con acento extranjero o quien ha robado y vejado el nombre de la institució

Carmen Domínguez

ELS NETS

2009-11-30T21:15:00.003+01:00

Els nets....Aquests petits éssers que ens proporcionen felicitat en quantitats extraordinàries, encara que, com quasi tot en la vida, pugui haver, existeixi un "pero"....Començarem amb les satisfaccions que ens donen amb les mans obertes....El net/a.....aquells ulls que et miren amb amor, diàfens, sense trampa, són la imatge de l'ànima, pura, dels sentiments que encara no estan malmesos, aquell petit cor que batega i que s'apoderat per sempre més, del teu.

El net/a...quina paraula tan gran per a un cos tan petit. Quan acabats de néixer els acarones entre els teus braços, tornes a ser mare/pare, agafes els seus dits i observant amb la força que responen tot prenent els teus, restes de per vida unit/da a ells.

I quina moguda Déu meu! Primerament de nadons, biberons, després farinetes, més tard les cremes de verduretes i de fruïta, etc. etc., el bany, el parc, les baralles amb la cadira de passeig que no s'acava d'obrir ni de tancar....En un somni arriba l'escola bressol...Apa! amunt i avall, els berenars, VIGILAR molt més del que es fa quan tens els fills petits, es tan gran la responsabilitat! El bany, el sopar... i així els dies que siguin necessàris.

Cap als 4 i 5 anys ja pots gaudir d'una conversa amb ells, mostrar-lis el camí que, i d'acord amb els pares, és el més adient per a ells. Els descobreixes les meravelles de la natura, els hi dones a conéixer la música, a comptar, a cantar, els hi expliques contes, els de tota la vida i els que brollen de la imaginació. És una época meravellosa...i no en tinc cap dubte que cadascuna d'elles en un futur, restarà plena de vivències per gaudir-ne fins el final de la vida.

Els qui tenim nets/es sóm uns éssers privilegiats! Ara, anem amb el "pero"....

Quan arriben els fills a buscar el nen/a, rebs un reconfortant petonet....."que macu està mama, que net i que pulit, fa goig"...però......quina sensació de solitud quan s'en van. De vegades es fa difícil superar-ho. Tot just han marxat ja sents la necessitat d'altre abraçada, altre mirada que et faci seguir i pensar...Quina vida més plena....Encara faig falta.....

També és cert que el recordar les vivències del dia et fa somriure, encara que restis un xic trist/a.

Al dia següent i després d'haver DESCANSAT ja tornes a estar "en forma" i jo crec que la il·lusió de tornar a veure els nens fa que superis l'artrosi o altres malalties derivades de l'edat. A pesar del cansament físic, els nets/es et fan vibrar, viure, i com tens la sensació de que has d'estar sempre a punt, doncs això, que segueixes i segueixes....

El poder gaudir dels nets, be sigui col·laborant a tenir-ne cura o senzillament portant-los a passeig,al cinema, a berenar, dialogar amb ells, contribuir a la seva formació integral com a persones que són i en un futur proper, adults, és de les experiències més sensacionals de la vida.

Potser pensareu que tot plegat és un xic exagerat....us puc assegurar que no és així.

Gaudeixes dels nets com no has pogut fer-ho amb els fills, degut principalment al temps dedicat a la vida professional.

Finalitzo aquest cant als avis/es, als nens i nenes d'arreu, als que tenen la sort de gaudir dels seus avis/es i també als que no els tenen, perquè d'alguna forma puguin suplir-los amb persones que els estimin i arribin a adults amb la influència tan positiva i enriquidora d'un avi, d'una àvia.

Tots aquests pensaments no indiquen en cap cas pressumpció com a àvia que sóc, és senzillament amor, amor incondicional i absolut.

Maria Lluïsa Pena

V FÒRUM CONTRA LES VIOLÈNCIES DE GÈNERE

2009-11-28T18:20:00.007+01:00

Els dies 19, 20 i 21 es va celebrar el V Fòrum contra les Violències de Gènere, a l’Espai Francesca Bonnemaison, organitzat per la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere, de la qual formen part diferents entitats gracienques i el Consell de Dones del Districte. El divendres al matí, es va realitzar el tradicional Taller de Ràdio organitzat per Ones de Dones amb la col.laboració de Comunicadores amb Gràcia. Enguany va comptar amb 20 alumnes dels IES El Palau i Esteve Terrades. Els alumnes van aprendre a realitzar un programa de ràdio tot presentant el Fòrum i realitzant una tertúlia sobre les relacions de parella. L'objectiu era provocar una reflexió sobre les formes de relació afectiva que estableixen els nois i les noies i intentar veure quines són les diferències entre les actituds d'uns i altres. Es van fer quatre grups i quatre programes d’un quart d’hora. El taller va ésser molt ben valorat pels nois i noies que hi van participar.

D’altres participacions gracienques, en aquesta edició del Fòrum, van ser les de Dones de Vol, amb el taller Lo que quiero y lo que no quiero, individualitat i llibertat dins de l’àmbit de la parella. I la de l’Associació de Dones no Estàndards, que van presentar una activitat de Teatre-Fòrum, amb el títol: La discapacitat, discrimina o sedueix?

Divendres matí s’organitzaren un munt de tallers dirigits als adolescents. En total van participar més de quatre-cents alumnes de diferents centres educatius. A la tarda divendres tarda i el dissabte, es va obrir a tothom aquest espai ple d’activitats que oferien temes variats per abastar les diverses inquietuds de les persones que s’hi van acostar a participar: 11 tallers, xerrades i taules rodones.

El Fòrum es va cloure amb un acte-homenatge a les dones assassinades i maltractades, l’actuació de Dones de Blanc i de la Marina Rossell i Cello Fussion Quartet.

Conxa García i Sara Reñé

SINERGIA, de Fina R. Palau

2009-10-29T11:55:00.002+01:00

La Fina R. Palau, poetessa i cantautora gracienca va presentar dimarts passat el seu nou llibre a la Sala de les Columnas de la seu d’UGT. “Sinergia” està publicat per La Busca Edicions. L’edició és bilingüe català-castellà.

La Fina R. Palau participa en el Consell de Dones del Districte de Gràcia i va actuar, juntament amb l’Assumpció Forcada, també poetessa, el novembre passat en el Dia Anual de Gràcia contra la Violència vers les Dones i en la inauguració de la Plaça de les Dones del 36.

La Fina ja tenia publicats dos llibres: “Mänty” i “Fronesi”. Aquest nou poemari li ha prologat la Lídia Falcón, advocada i feminista. Es tracta d’un llibre on ens ofereix la seva visió del món, de les relacions humanes a través de metàfores relacionades amb la vinya, el seu paisatge de la infantesa, ja que ella va néixer a Sant Sadurní d’Anoia. Us oferim un petit tast amb el poema titulat “Noves pluges”:

La pluja em recorda
la infància dins l’escalfor d’un llit.
La veu calmosa de la mare,
les estrelles dintre els meus llençols,
i jo volent impedir
que el meu cos creixés.

No volia ser gran,
potser l’edat justa
és la que peregrina
pel nostre cervell.

Però la vida ens ensenya
cada dia l’altra visió
de la realitat:
esperar noves pluges.

REFLEXIONS SOBRE EL II CONGRÉS DE DONES DE BARCELONA

2009-10-25T19:42:00.002+01:00

El 16 i 17 d’Octubre va tenir lloc el II Congrés de les Dones de Barcelona, convocat pel Consell de dones de la Ciutat. El Congrés, que proposava com a tema central “ Les dones com a agents de transformació de la ciutat”, s’havia anat preparant al llarg de més d’un any amb un procés participatiu obert en els districtes de Barcelona per debatre els quatre eixos temàtics principals: Ciutadania, Treballs i temps, Cultura i Espai públic. .

No podem deixar de valorar positivament aquest procés que ha permès que moltes barcelonines puguin reflexionar, debatre i fer propostes sobre el model de ciutat que desitgen. Així mateix, volem destacar algunes de les intervencions del Congrés com la magistral conferència d’Amelia Valcarcel i la proposta presentada per Victoria Sau: “Declaració Universal de reconeixement, perdó i abolició del Patriarcat".

Ara bé, per a algunes de nosaltres, el Congrés, en el seu conjunt, ha estat força insatisfactori i decebedor ja que hem pogut constatar que:

1. No hi ha hagut, com en qualsevol Congrés, un espai de tallers o comunicacions des del qual totes les persones, grups i entitats que treballen en temes de gènere puguin narrar, comunicar i donar a conèixer la seva experiència i els seus coneixements.

2. No hi ha hagut temps ni espai perquè els Consells de Districte, que aglutinen les associacions de cada districte, donin una visió de les problemàtiques i experiències de cada territori i del treball que han portat a terme durant els últims anys.

3. No hem tingut tampoc l’oportunitat d’assistir a debats ni taules rodones, amb aportacions plurals i diverses, que ens permetin tenir punts de vista diferents i contrastats de cada una de les temàtiques plantejades

4. El marc general de debat ha estat descontextualitzat i no ha partit d’un estat de la qüestió documentat ni ha tingut prou en compte els canvis legals, polítics i socials de l’ última dècada.

En definitiva, el Congrés no ha estat el fòrum de reflexió i intercanvi que hauríem volgut. No ens ha deixat una visió global del que s’està fent a la ciutat i, una vegada més, han quedat invisibilitzatdes les dones que treballen quotidianament per transformar la ciutat.

Com a resultat, una tirallonga de 500 propostes sense prioritzar difícils de destriar, articular i portar a la pràctica. No sabem ben bé si aquest és el millor camí per avançar i encarar els nous reptes als quals ens enfrontem en aquest moment de crisi i canvi social.

Sara Reñé

II CONGRÉS DE DONES DE BARCELONA

2009-10-25T19:38:00.002+01:00

Sense dubte, un de les millors moments del II Congrés de Dones de Barcelona, celebrat fa pocs dies, va estar la conferència inaugural d’Amèlia Valcarcel que va emocionar i trasbalsar totes aquelles persones que assistien a l’acte.
A partir del tema central del Congrés: Les dones com a subjecte de transformació social, la filòsofa va fer un repàs històric de feminisme i de tot allò que el moviment, en les seves successives etapes, ha anat aconseguint. Va recordar que només fa 300 anys que, amb les aportacions de Mary Wollstonecraft i altres dones il·lustrades, es van començar a plantejar els drets de les dones. Es va referir també a altres fites històriques com la lluita de les sufragistes pel dret a vot i el paper imprescindible d’Eleanor Roosevelt en l’aprovació de la “Declaració universal del drets humans”.
Finalment,va recordar que, encara ara, en tot el planeta es vulneren els drets contra les dones i les nenes i va destacar la contribució de la revolució feminista, sempre pacífica, en la conquesta de les llibertats i en la millora de les condicions de vida de les persones. Tota una lliçó magistral.

Sara Reñé

II CONGRÉS DE DONES DE BARCELONA

2009-10-25T19:28:00.002+01:00

Aquest cap de setmana es va celebrar el II Congrés de Dones de Barcelona, convocat pel seu Consell, tot mostrant les dones com allò que som: agents de transformació de la ciutat. Hi van participar més de 1.600 dones. Van arribar-hi més de 1.300 propostes, que van sintetitzar-se en 396, que es presentaren per al seu debat en quatre Tallers: Ciutadania, Cultura, Temps i Treballs, l’Espai Públic i la Vida quotidiana. Hi havia propostes que sobrepassaven les competències municipals, d’altres que són a llarg termini, alternatives globals que impliquen tota la societat i d’altres més concretes. Resumint molt, ens centrarem en unes quantes que són generals i aquelles que són molt concretes i que afecten directa o indirectament al nostre Districte: valorar el treball de les dones; posar la cura al centre de la vida; agilitzar la Coeducació a les escoles; canviar l’ordenança del civisme per una política de relació; un CIRD públic i consensuat entre les associacions a qui dóna servei; la plaça de les Dones del 36 sense reixes i que les decisions dels Consells de Dones siguin vinculants

Conxa García

EXPOSICIÓ DE MANDALAS de Maria Rosa Ureña

2009-10-21T13:51:00.002+02:00

Us convidem a visitar l'exposició de MANDALAS de la Maria Rosa Ureña. Espot visitar del 28 de setembre al primer de desembre del 2009, a la Salad'Exposicions de Kutxa (La Caja de Guipúzcoa), Travessera de Dalt número56.L'horari de visita és de dilluns a dijous de 9:15 a les 14:00 hores i ales tardes de les 16:00 a les 17:45 hores. Els divendres només es potvisitar pel matí fins a les 14:30 hores.

La Maria Rosa Ureña es companya i col.laboradora d'aquest bloc i a través dels seus Mandalas ens posa a les mans un univers de colors.La Maria Rosa va néixer a la nostra ciutat i viu al Coll on és l'ànima de la Vocalia de Dones de l'AVV Coll-Vallcarca.

Com es diu en el programa de mà de l'exposició" "fa tres anys vaig descobrir el món dels MANDALAS, realment em van fascinar, és una activitat molt creativa, lúdica, terapéutica i molt gratificant que recomano a tothom. És un instrument totalment vàlid per a combatre l'stress i posar harmonia, pau i equilibri a les nostres vides"

2009-09-17T14:04:00.003+02:00

LES COMUNICADORES DE GRACIA ENS RETROBEM I REPRENEM LA FEINA

CONCENTRACIÓ

2009-09-17T10:58:00.003+02:00

*CONCENTRACIÓ HOMENATGE A LES DONES ASSASSINADES*

*DILLUNS 21 DE SETEMBRE A LES 20:00 A LA PLAÇA SANT JAUME

*Lectura de poemes a càrrec de la poetessa **Assumpció Forcada*

*Organitza: Consell de Dones del Districte de Gràcia

COMUNICAT DE " LES DONES DEL 36"

2009-09-14T17:02:00.003+02:00

Les components de l’Associació Les Dones del 36, fundada l’any 1997 i dissolta a finals de 2007: Trinidad Gallego, María Salvo, Conxa Pérez, Carme Casas, Josefina Piquet i la iniciadora de la nostra entitat Llum Ventura, manifestem el nostre desacord envers el tancament de la plaça de les Dones del 36 mitjançant aquest comunicat.

Quan fa uns quatre anys ens van comunicar que des de la Vocalia de la Dona de l’AVV Vila de Gràcia i Ràdio Gràcia, havia sorgit la iniciativa de dedicar una plaça de nova creació a la memòria de les Dones del 36, la nostra reacció va ser d’una immensa gratitud. Reconeixem i valorem tots el esforços i perseverança del Consell de Dones de Gràcia i de tots els col•lectius i persones que han fet possible la inauguració de la plaça. Aquesta iniciativa és un acte de justícia i un homenatge a totes les dones del 36 i honora al Districte de Gràcia.

Nosaltres, les components de l’Associació Les Dones del 36 - no confondre amb el nom genèric de la plaça - també formem part d’aquest col•lectiu de milers i milers de dones compromeses en la lluita per obtenir uns drets que fins a la proclamació de la Segona República, el 14 abril 1931, ens estaven negats. Després, en esclatar la guerra, ens convertiríem en les dones abnegades que vàrem estar al front i a la reraguarda i que, mentre els nostres companys eren al camp de batalla, teníem cura de la família i els suplírem als tallers, fàbriques, hospitals, escoles, menjadors populars, etc.....Dones que, a partir de 1939 i amb la frustració d’una causa perduda, patírem la dictadura, persecucions, exili, presons, afusellaments, etc...
Si la plaça i la inscripció de la placa són un reconeixement a la lluita de les dones del 36 per a la justícia i la llibertat, per què l’Ajuntament de Gràcia -que des de l’inici de la construcció de la plaça ens va silenciar el seu tancament– ha decidit posar-hi reixes? Que algú ens ho expliqui. Arguments, n’hi ha molts, però per a nosaltres, les signants d’aquest comunicat, raons que justifiquin les reixes, cap ni una.

Opinem que és una contradicció perquè la placa i les reixes són incompatibles. Creiem que es una decisió injusta i una falta de coherència i de respecte a la memòria de les dones del 36 i ho sentim com una ofensa als nostres anhels per a defensar els valors de la llibertat. Les reixes ens recorden les presons franquistes i ens fan mal, molt de mal. Sabíeu que de les tretze components de l’Associació Les Dones del 36, vuit van estar empresonades injustament i torturades durant la dictadura? Us imagineu que diria Isabel Vicente, gracienca, si pogués veure les reixes de la plaça? Pregunteu a Trinidad Gallego, empresonada set anys amb la seva mare i la seva àvia de vuitanta i set anys i a Maria Salvo, també gracienca, que va estar entre reixes setze anys...

Avui, unes altres reixes ens obliguen a expressar els nostres sentiments i a fer públic aquest comunicat. Demanem que la nostra plaça sigui pública, sense reixes i lliure per a tothom. Com a dones protagonistes dels fets de 1931, 1934 i 1936, ja hem complert. Ara us toca a vosaltres, les nostres hereves, continuar la lluita pels drets de la dona i reivindicar el lloc que ens pertany en la història. Nosaltres som grans, molt grans, però mentre ens quedi un bri de veu, tenim encara prou forces per demanar justícia i llibertat.

NO VOLEM MAI MÉS REIXES EN LA NOSTRA VIDA

TRINIDAD GALLEGO PRIETO - DNI 37076622 BCN, MARIA SALVO IBORRA – DNI 13628377 BCN, CONXA PÉREZ COLLADO – DNI 37914030 BCN, CARME CASAS GODESSART- DNI 395490814 TARRAGONA, JOSEFINA PIQUET IBÁÑEZ – DNI 36778829N BCN, LLUM VENTURA GIL – DNI 37227920M BCN.

LES AMIGUES CUREN

2009-09-10T18:32:00.002+02:00

Les amigues curen: aquesta és la conclusió d’un estudi que va publicar fa un temps la Universitat de Los Angeles (Califòrnia), que em va arribar a través d’internet i que he rellegit aquests dies. Segons aquesta investigació, les amigues contribueixen a l’enfortiment de la identitat i a la protecció del nostre futur. Són un recer de pau al bell mig del món real, ple de tempestats i obstacles Les amigues ens ajuden a superar els buits emocionals i ens ajuden a recordar qui som realment. Tot això té el seu vessant científic relacionat amb una hormona: l’Oxitocina. El cas és que, després de repetits estudis, es va demostrar que els lligams emocionals existents entre les dones que són amigues veritables i lleials, contribueixen a una reducció dels riscs a patir enfermetats lligades a la pressió arterial i el colesterol. Fins i tot es creu que aquesta pot ser una de les raons que les dones visquin més que els homes. Crec que moltes dones ja teníem, d’una manera acientífica, aquesta certesa i, per això, tenim cura de les nostres amigues com un bé molt preuat.

Conxa Garcia

CINEMA A LA PLAÇA DE LES DONES DEL 36

2009-07-26T12:46:00.012+02:00

Cicle de Cinema de Dones a la Plaça de les Dones del 36

"Siempre he sentido una profunda curiosidad hacia todo lo que me rodea. Lo desconocido y lo diferente me llama la atención de una manera incontenible. En cambio siento una gran desconfianza hacia las verdades indiscutibles, las opiniones superficiales o los juicios de valor, siempre limitados a condicionantes culturales o personales." Alba Sotorra

El passat dimarts dia 8 de setembre, es va inaugurar el XIX cicle de Cinema de Dones a Gràcia, a la Plaça de les Dones del 36, que es va mostrar un marc ideal per a activitats com aquesta .

L’acte va ser presentat per la Cinta LLasat, Consellera de Dones de Gràcia i l’Elsa Blasco, Regidora de Dones de l’Ajuntament de Barcelona. El documental titulat Miradas desveladas de la directora Alba Sotorra Clua, va ser presentat per la Mercè Coll de Drac Màgic.

Fitxa Tècnica: Miradas desveladas, 2008, 52', VOSE
Guió i direcció, Alba Sotorra / Música, Xavi Macaya/ Editor, Gerard Gil Postproducció, Ábrete Sésamo

Coneixem una mica l’Alba Sotorra

L’Alba és catalana, de Tarragona. Va estudiar Comunicació Audiovisual a Madrid i ha realitzat diversos tallers de documentals. Ha viscut i treballat a Guatemala, Puerto Rico, Nova York, Cuba, Anglaterra, Bòsnia, Turquia, Iran, Afganistan i Paquistan. Ha participat en la producció dels films Lo que soñó Sebastian, de Rodrigo Rey Rosa, a Guatemala i Se trancó el Dominó, de Jordi Olivé, a Cuba. També ha realizat curts documentals, entre ells: Intersecciones, per ser projectat en tres pantalles, on reflexiona sobre les seqüeles del conflicte i la convivència a Bòsnia. i Todavía soy Piedra, per ser projectat en dues pantalles, sobre la funció de l’art i la cultura local en la reconstrucció de l’Afganistan.

Per realitzar Miradas Desveladas, l’Alba va viatjar, amb una ajuda de l’Institut Català de la Dona, fent autostop cap al Paquistan amb la intenció de gravar alguna cosa diferent d’allò que ens mostren els mitjans de comunicació sobre països etiquetats com islàmics, associats a l’integrisme i velats per una sèrie d’estereotips que tenen com a centre de mira la figura de la dona. Durant tretze mesos, entre el juliol de 2005 i el setembre del 2006, va viatjar i viure a Bòsnia Turquia, Iran, Afganistan i Paquistan. Va allotjar-se en cases particulars, de la gent que anava coneixent durant el viatge.

Sinopsi de Mirades Desveladas

Miradas desveladas retrata la vida de cinc dones que es van creuar amb la directora durant el seu viatge. Elles, como l’autora, han elegit l’art per expressar-se. La performance, el cinema, la música, la poesia y la dansa són les eines que utilitzen per pintar a la seva manera el projecte de vida que han somiat.Es tracta de cinc dones artistes que lluiten per canviar el món de les dones, de la seva comunitat, del seu país…

La cinta segons diu la seva autora pretèn "trencar els estereotips que tenim sobre la dona musulmana” ja que “ens creiem amb el dret de pensar per elles, de dir-los què és la llibertat i la igualtat” i ella creu que el canvi en el seu entorn “ha de ser un canvi des de dins, impulsat per elles, i així ho estan fent. També va comentar que "A l’Iran la gent és summament acollidora i hispitalària”.

Un exemple de les dones que ens mostra el documental serien, per citar només un parell, i no allargar-nos: l’Alma Suljevic i la Moshgan Saadat.L’Alma Suljevic de Sarajevo, és la primera dona que ens mostra la cinta. Ella fa perfomances per recollir diners, al seu país i a la resta del món, per treure les mines que encara hi ha als camps del seu país. Ella, a més hi treballa directament traient les mines. La Moshgan Saadat és la més jove i és afganesa, té quatre germanes, unes són professores, una altra pintora… Ella és poeta. Té un poema que comença així: “Si deixo de caminar/digueu-me pedra”.

L’Alba Sotorra els fa un homenatge amb la seva obra que emociona pels testimonis directes d’aquestes cinc dones lluitadores, valentes que no defalleixen davant problemes i prohibicions i, fins i tot, amenaces de mort.A més, val a dir, que el muntatge i les imatges són d’una gran qualitat. És un bell documental que us recomanem de veure. Crec que es pot veure per Internet si hi poseu el títol us sortirà informació al respecte.

CONXA GARCÍA

Adios

2009-07-03T13:23:00.003+02:00

Adios

Adios a la vida que se me va de un soplo

Adios a los momentos vividos

a los lugares que he visitado

y a los amigos que he dejado.

Adios a todo aquello

que de agua me he sentido envuelta desde que nací

ahora que me he ahogado.

Se lo que es un soplo de vida como aire fresco en verano agua

fria en invierno.

El calor que me envolvia en invierno

el agua fria en verano

se lo que es llover ante el fuego

frente al suelo mojado y se que todo lo trivial a es lo mas importante.

Un café frio en invierno en lugar de cafe caliente en verano.

Un chocolate caliente con churros con todo el calor estival.

¡ Que sensación tan agradable !

Adios a mi trabajo sin el sueldo que me da alegria ante el esfuerzo

realizado.

Adios a mis padres que la vida me han dado.

Adios a mis hermanas por caminar siempre a mi lado.

Y adios a tí amor imagunario que aunque me quede un soplo de vida

te continuare esperando.

Anonimo

Sapos verdees

2009-07-03T13:04:00.004+02:00

Tenia una muñequita

azul de cara sonrosada

mofletuda

algo regordeta.

De pequeña la ponia

conmigo a dormir

y jugaba con ella inven -

tandome historias

soñando con otra vida

distinta ilusión.

Y ahora aun sueño

con que un principe venga

en su caballo me lleve a su castillo

y me haga muy feliz ...

Que no bese a mas sapos

de ojos negros

ni papadas verdes.

Solo quisera que fuera un chico

que sepa querer

de verdad.

Anonimo

Quien soy

2009-07-03T12:51:00.003+02:00

Volare por los aires, un avión sere

rapida como una gazela

cuando un aguila va hacia su presa.

Nunca sabreis quien soy

por que soy libre como el viento

audaz como un zorrito

veloz como un caballo encabritado.

Soy aquella que escucho en silencio

Soy quieta y cautelosa

impulsiva

impaciente

nerviosa

inqieta

marchosa

alocada

pero continuo siendo yo.

¿ Quien soy ?

Decirme como huelen las flores y os dire

quien soy

Anonimo

Amores imposibles

2009-07-03T12:26:00.002+02:00

Mira al cielo bendito azul celeste de día

azul oscuro de noche

magico , añorado y soñado ...

Mira las estrellas luceros de tus pupilas

tan deseados

besados

del perfume de tus cabellos negros

tú mirada de destellos imaginarios

anhelados

como los helados

chocolate, vainilla, fresas

delicias de tus labios

de miradas llenas de sonrisas

perdidas prendidas

y tan deseadas

paloma de mi vida

algún día sabre como te he querido y amado

y aun te quiero , quisiera intentarlo.

Yo tambien te quise y aun te amo lo nuestro ha terminado y lo siento

porque en silencio nos continuaremos amando.

Aprende a querer con el corazón

demuestrame que me quieres con echos y algun día

volare y no se aun rumbo a donde me encontraras o olvidaremos

este amor imposible que tanto nos ha atormentado aunque en el fondo nos quisieramos.

Adios amor mio ya eres libre para volar y yo

volare pero aun donde aun no lo se.

Anonimo

FOTOS DE LA GRAVACIÓ PER AL II CONGRÉS DE DONES DE BARCELONA

2009-06-21T18:43:00.006+02:00

FILS

2009-06-12T20:30:00.007+02:00

SOBRE POESIA

La presència de Chantal Maillard en l’acte de celebració dels 40 anys d’existència de l’Editorial Tusquests a la Biblioteca Jaume Fuster em van fer recordar i rellegir alguns dels versos del seu inoblidable llibre Hilos. Versos com:

Siempre estan los hilos// la maraña de hilos//que la memoria ensambla por//analogía. De no ser por// esos hilos; la existencia - ¿existencia?// todo sería un cúmulo de// fragmentos - ¿ fragmentos?- bueno, destellos si se quiere.// Todo seria destelllos. Inconexos //(..)
o
Trazar un cero en la nada.// Indefinidamente// Trazar la nada en un círculo.//Apresada en el circulo trazando nada//Ocuparse en el círculo.// Ocuparse.//(..)

Quan el Santi em va regalar el seu llibre i vaig llegir per primer vegada un poema de Chantal, em vaig quedar suspesa en un punt de trasbals. Sensació d’haver-me llegit a mi mateixa. Entre una sintaxi entretallada i un munt de preposicions flotants, vaig anar descobrint el seu dolor, els seus silencis, les seves absències, els seus descosits, els seus fragments d’ella. Vaig anar trobant les seves superfícies i forats i cases i baixos. I escombres i pors. Entrant, entre el·lipsis i versos tallats, en un mon d’inusual i estranya profunditat d’existència i d’escriptura.

LLegir Chantal Maillard, amb la seva capacitat de dir i expressar l’experiència viscuda i la complexitat dels plecs de jo, em va anar obrint la possibilitat de fer una altra lectura de mi i potser de tot. De poder pensar-me més i escriure’m. D’ entreteixir-me. Entre els seus fils i els meus. http://amediavoz.com/maillard.htm

Sara Reñé

EL ESPANTO

2009-06-07T21:24:00.001+02:00

OPINIÓ

El otro día me fui a dormir con espanto. Tenía miedo de tener pesadillas horrorosas, como de ser violada y que el delincuente que me vejaba era exonerado de culpa porque había salido una ley que despenalizaba este atroz delito. Y quien era el salvaje que había promovido semejante desverguenza?
El culpable de mi zozobra era un articulo editado por un semanario religioso, que, en vez de promover la paz y el amor, se dedica a proclamar salvajadas, como que el sexo cuando se disocia del matrimonio y la procreación deja de tener sentido o no considerar la violación como un delito.
Yo me pregunto: ¿es que estos señores se han parado a pensar en lo que han dicho? Es que no se han dado cuenta que estas palabras, aunque sean supuestas, no dejan de ser un insultos a todas las mujeres de este mundo? Es que no se acuerdan que ellos con toda su religiosidad, (muy poco piadosa, por cierto) han sido parido por mujeres? Es que alguna vez han visto una mujer violada? Es que no saben que una violación no se resume a una penetración, que también sin consentimiento es humillante, sino que normalmente va acompañada de un apaleamiento, unas vejaciones y normalmente secuelas psicológicas para casi toda la vida? Donde está la piedad tan cacareada por esta institución milenaria llamada Iglesia?
El sexo consentido, NO IMPUESTO, es un instinto en todo ser humano, que no tiene que ser regulado por contrato y que una mujer por practicarlo fuera de estos páramos no tiene porque ser castigada, con semejante atrocidad, de despenalizar al energúmeno que la obliga y la apalea por el simple hecho que ella no lo consienta.. Todas las mujeres sean de derecha, izquierda o centro han sido vilmente injuriadas con estas palabras.

Carmen Dominguez

PRESENTACIÓ GRACIAMÓN

2009-06-05T19:00:00.003+02:00

Dimecres 3 de Juny es va fer la presentació al CERCLE ( Ros d'Olano,5)de la nova "tele" digital de Gràcia. Aquí teniu l'enllaç: http://www.graciamon.cat/

TERCER ANIVERSARI DE L'ASOCIACIÓ DE DONES MAS FALCÓ-PENITENTS

2009-06-05T18:37:00.011+02:00

INFORMACIÓ

Ja fa tres anys que es va posar en marxa aquesta Associació de Dones, amb seu al carrer Veciana núm. 2, al costat de la plaça de la Vall d’Hebron.

Amb unes tres-centes associades fan una tasca molt important de trobada i intercanvi de sabers. Totes les organitzadores són voluntàries i realitzen un munt de tallers de manualitats, alfabetització, gimnàstica, country, xerrades, sortides i un taller d’iniciació a la informàtica.

La celebració fou el diumenge 24 de maig del 2009 i el cartell de festes era, al matí: exposició dels treballs realitzats per les sòcies alhora que se les complimentava amb un refresc. A la tarda: uns tallers per a nens i nenes a càrrec dels Mossos d’Esquadra de Gràcia; exhibició de gimnàstica d’alumnes dels centre i d’altres convidades; actuació del grup de sevillanes “Menta y Poleo” i de Pedro Valdivia, Victoria Baró i Rocío Serigrat, cantants. Finalment Xocolatada i pastes per a nens, nenes i gent gran. De vuit a deu Música i ball.

Al matí, el local de l’Associació estava ple de gom a gom per celebrar el seu tercer aniversari i veure l’exposició de manualitats: quadres en relleu, treballs de ganxet, randes, cobretaules, bosses, roba pintada, anells de cristalls; figuretes de pessebre pintades a mà; flors fetes amb filferro i roba transparent pintada de colors. També hi havia uns panells amb les fotografies de les sortides i amb els cartells de les xerrades i activitats realitzades enguany.

Les organitzadores portaven dues setmanes preparant-ho tot. I deu dones van treballar tot el matí muntant les taules, preparant canapés, sangria, plenant els plats amb patates, olives, fuet, etc. El resultat va ser espectacular i totes les dones assistents i alguns homes acompanyants s’ho van passar d’allò més bé.

Abans de començar a prendre el refresc, la Presidenta de l’Associació de Dones Mas Falcó-Penitents, Emèrita Castrillo, els va dirigir unes paraules tot valorant la tasca realitzada i felicitant totes les assistents per la celebració d’aquest tercer aniversari tot animant-les a continuar participant-hi.

L’Ajuntament del Districte de Gràcia va col.laborar amb la xocolatada, els gots, plats i coberts recicables i unes motxilles que van emplenar amb sabons i colònies, obsequi de la casa Puig, i llibres de l’Editorial Z, que van servir per obsequiar les sòcies assistents a la festa.

Com que són dones amb recursos, van aconseguir també aportacions de la Generalitat i d’empreses privades com la Bimbo, la Nestlé, Bebidas Españolas. Una botiga de Mercabarna els va facilitar els embotits. L’agència de viatges Gecotur, a través de la qual fan els viatges, els va obsequiar el cava. També van aconseguir juguets per sortejar-los entre la mainada.

Una de les dones participants, amb el seu plat a la mà, deia “hi ha més gent que l’any passat”. I és que està demostrat que entitats de dones com aquesta fan una tasca molt important, tot millorant la qualitat de vida i l’autoestima de les dones del barri.

Els actes de la tarda, que van tenir una amplísssima participació de veïnes i veïns de la zona, van comptar amb la presència de la Consellres de la Dona del Districte de Gràcia, Cinta Llasat.

Conxa García

LA PLAÇA TRILLA

2009-05-29T17:55:00.009+02:00

OPINIÓ

En el cor de la Vila de Gràcia, tot pujant el carrer Gran, entre la Rambla del Prat i la Plaça Lesseps es troba una placeta plena d’encant, la plaça Trilla. Aquesta plaça és a un pas del Cercle Catòlic, ubicat al carrer de Santa Magdalena, farcit d‘història i amb un monument dedicat a les Colles de Sant Medir, en finalitzar aquest carrer i començant la placeta. Em pregunto perquè ha estat abandonada. Fa fredor contemplar-la. Bruta, amb les palmeres, diem, “sense afaitar”, i les branques i fulles que arriben quasi bé a terra amb el conseqüent perill per als infants que acostumen a jugar tot sortint de l’escola.

De fet i que jo sàpiga ja han estat ferits dos nens, un amb una punxa d’una branca de la palmera que li va fe mal en un ull. Van haver d’anar a l’Hospital, curar-lo i va sortir amb un ull tapat. L’altre va ensopegar amb el monument esmentat a les Colles de Sant Medir, amb un canto dels quatre o cinc de què consta la base, a un pam del terra i brut, molt brut, no sé si per l’orina dels gossos o ves a saber per quina altra causa. Desconec exactament la llei en aquest aspecte, però crec que els monuments, en un lloc de pas , han d’estar amb alguna cadena o alguna cosa que els envolti i que alerti la gent del mal que poden prendre.

En fí, és urgent que Parcs i Jardins posi el fil a l’agulla ràpidament i solucioni aquest perill abans que hi hagi més incidents i/o accidents. Aquesta plaça s’ho mereix, els veïns s’ho mereixen i, per sobre de tot, els nens es mereixen jugar sense perill.

Maria Lluïsa Pena

PARTICIPACIÓ II CONGRÉS

2009-05-21T17:23:00.007+02:00

OPINIÓ

A l’Octubre se celebrarà el II Congrés de Dones de Barcelona amb el títol “Les dones com a agents de transformació de la ciutat”. Durant els mesos previs s’està duent a terme un procés participatiu pels districtes de Barcelona.

A Gràcia,es faran tres tallers, oberts a tothom, sobre tres dels eixos temàtics del Congrés: Cultura (27 de maig al C.C. La Sedeta), Temps i Treballs (3 de juny a la Seu del Districte) i Espai públic i vida quotidiana (10 de juny al C.C del Coll). La participació de les dones dels barris pot aportar al debat una visió de la realitat de cada territori i de les diferents situacions socials, econòmiques i culturals que conviuen a Barcelona. A més, el treball dels col·lectius i entitats de dones de cada districte ha de contribuir a aprofundir i concretar la discussió dels temes que es plantegen.

Al Congrés, hi han d’esser presents no només els discursos, sovint massa teòrics, que es fan des de les esferes polítiques i acadèmiques sinó també la diversitat de perspectives i treballs que s’aporten des dels barris. Només així es faran visibles les transformacions que s’han fet, es fan i es poden fer en cada racó de ciutat.

Sara Reñé

SEMINARI PERMANENT DE DONES COMUNICADORES

2009-05-21T17:01:00.005+02:00

PENSEM BARRI, PENSEM CIUTAT

Obert a totes les dones que han participat en els Tallers de Dones Comunicadores de Gràcia

Dilluns, 25 de Maig a les 6h de la tarda a la Biblioteca Vila de Gràcia,Torrent de l'Olla, 104
Dijous 25 de Juny a les 6h de la tarda a la Biblioteca Vila de Gràcia, Torrent de l'Olla, 104

Organitzen: PIAD de Gràcia, Teleduca, AVV Vila de Gràcia.

TALLERS PARTICIPATIUS A GRÀCIA DEL II CONGRÉS DE DONES DE BARCELONA

2009-05-21T16:51:00.009+02:00

TALLERS PARTICIPATIUS A GRÀCIA :

CULTURA: 27 de maig a les 19,30 al centre Cívic de la Sedeta, c/ Sicília 321.

TEMPS I TREBALLS : 3 de juny a les 18,00 a la seu del Districte de Gràcia, Plaça de la Vila de Gràcia, 2.

ESPAI PÚBLIC I VIDA QUOTIDIANA, 10 juny a les 18,00 al Centre Cívic del Coll , c/Aldea, 15. ESPAI

PODEU TROBAR TOTA LA INFORMACIÓ A www.bcn.cat/congresdones09

UNA EXPOSICIÓ DE PINTURA QUE UNEIX SENTIMENT I COLOR

2009-05-10T22:20:00.004+02:00

El passat dijous sis de maig del 2009, al Centre cívic El Carmel, la pintora barcelonina Esperança Pérez Calvo va presentar la seva obra “RENACIMIENTO, HOMENAJE A MIS PADRES”.

L’obra consta de 18 quadres, d’estil expressionista abstracte on el color i el traç és l’element predominant. En totes les pintures, la pintora dòna a llum a tots aquells sentiments que en paraules sería difícil d’expressar.
L’exposició fou presentada per Lluís Flotats, artista i amic, qui remarcà la categoría pictòrica de Pérez Calvo, tant per l’escola rebuda, com per la seva trajectòria personal. Flotats digué de la pintora “es lliura i es deixa portar per la pintura”.
Esperança va resaltar el quadre “Minotauro en su Cárcel”, tot fent una explicació de perquè el va realitzar, mitjançant la dansa. En la dansa expressà el dolor, la lluita, la desesperació a què els sentiments condueixen en un moment de la vida, i que per mitjà de la pintura i el traç del pinzell, va poder alliberar i donar-los forma.
Pérez Calvo digué “El dolor serveix per alguna cosa”.
L’exposicó romandrà oberta fins el proper 29 de maig.
No us la perdeu !!!!! És una pintura fresca, colorista i plena de vida.
Mireia Flos

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE POEMES "UNIVERS"

2009-05-10T22:13:00.005+02:00

Presentació d’un llibre de poemes sobre ciència a Ones de Dones-Ràdio Gràcia

Es va presentar a Ones de Dones (Ràdio Gràcia) el llibre de poemes titulat “Univers” de la poetesa Assumpció Forcada, amb pròleg de David Jou, catedràtic de la UAB.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE" LOS BANCOS DEL TIEMPO"

2009-05-10T22:00:00.002+02:00

A ONES DE DONES-RÀDIO GRÀCIA: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “LOS BANCOS DEL TIEMPO. EXPERIENCIAS DE INTERCAMBIO NO MONETARIO”

A l’espai Ones de Dones, de Ràdio Gràcia, es va presentar el llibre Los bancos del tiempo.Experiencias de intercambio no monetario, Editorial Graó. Les autores: Carolina Recio, Professora de Sociologia de la UAB; l’Elvira Méndez, Presidenta de l’Associació Salut i Familia; i la Josefina Altés, coordinadora a nivell estatal dels Bancs del Temps i col.laboradora d’Ones de Dones, on realitza un programa mensual.

Cal assenyalar que el Banc del Temps de Gràcia, amb seu als Lluïsos, és un dels més nombrosos i actius de Barcelona. L’interés desvetllat per aquesta experiència, feia necessària l’aparició d’un text com aquest, que reflexionés, valorés, quantifiqués i expliqués la seva incidència i extensió i el seu valor comunitari.

En el marc de l’acció comunitària l’espai i el temps són fonamentals. El temps, avui en dia, ha esdevingut un bé escàs. Per això, és un repte per a la nostra societat el fet de plantejar alternatives que condueixin a aconseguir temps i temps de qualitat.. Aquest llibre reflexiona sobre la utilització del temps i les possibilitats de redefinir d’una manera més equitativa i social com utilitzar-lo.

També ens ofereix una visió dels bancs del temps entesos com un recurs comunitari, per resoldre els problemes de temps de la vida quotidiana de les persones. Alhora ens presenta les xarxes d’intercanvi de coneixement, un lloc on aquelles persones que participen cedeixen els seus sabers i els seus temps per poder ensenyar i aprendre.

Ambdues iniciatives es relacionen amb el temps i ens ofereixen la possibilitat de repensar-lo, ja sigui com a dedicació, ja sigui com a element clau en les relacions comunitàries.

Conxa García

DUES VEÏNES PRESENTEN I SIGNEN ELS SEUS LLIBRES AL CENTRE CÍVIC EL COLL

2009-05-10T21:27:00.003+02:00

La Marianela Estarrona i l’Esperanza Pérez, escriptores i veïnes d’El Coll van presentar les seves obres el Dia de Sant Jordi, a la tarda, al Centre Cívic.

La Marianela signa la seva segona novel.la, Paraíso en “vilavirtut”, Editorial La Plana, amb el psedònim Verónica Essman. I l’Esperanza publica, per primera vegada, un llibre que barreja poesia i pintura, dues de les expressions artístiques que conrea aquesta dona polifacètica, titulat Vivir Viviendo, Editoral Tarannà.

Una artista polifacètica

L’Esperanza Pérez va parlar de com tot artista viu les coses quotidianes amb una gran intensitat. La seva escriptura és ràpida “per expressar les seves emocions, provocades per un fet extern o intern”. Les emocions són universals. L’autora no cerca la sonoritat ni la rima sinó l’expressió del sentiment amb les paraules precises, la frescor, l’expressió directa d’allò que viu. És per això que pot escriure en un tros de diari, en un kleenex, en un tovalló; a casa, a la feina o pel carrer. Diu que “l’important és que allò que vols transmetre arribi als altres”.

A nivell pictòric el seu estil és l’expressionisme abstracte. Les pintures del llibre expressen la mateixa emoció que el poema al qual companyen.

El proper 7 de maig, a les 8 del vespre, inaugura una exposició de pintures al Centre Cívic Carmel, carrer Santuari, 27.

De cartera a novel.lista

La Marianela Estarrona treballava de cartera i va començar a escriure després d’un greu accident. La seva primera novel.la, que va tenir una segona edició, dia el títol: Ida y vuelta del más acá.

Va explicar que el 99% dels personatges de la seva novel.la tenen un referent real. Fins i tot el personatge principal és l’alter ego de l’autora. Va escriure l’obra en una Olivetti. Diu que la seva novel.la ha estat qualificada com “compromesa, dura i realista”.

Es tracta “d’una obra experimental”. Els protagonistas són els habitants d’una ciutat fictícia i les seves vivències. Es parla de la droga, del terrorisme. El sexe també hi té una certa rellevància. Tot tractat “des d’un punt de vista còmic i caòtic”. Una novel.la àgil, amb molt diàleg, per fer-nos passar una bona estona.

L’autoedició una via per als autors novells

En el col.loqui amb el públic assistent sorgí el tema que, darrerament, gràcies a editorials com La Plana, amb seu a Gràcia, o Tarannà, molts autors poden publicar mitjançant l’autoedició. Aquestes editorials faciliten la impressió i el disseny, la presentació del llibre i la seva col.locació en dues o tres conegudes llibreries. La resta corre a càrrec de l’escriptor. Si aconsegueix vendre tota l’edició recupera els diners invertits. És una via interessant ja que és difícil i complicat publicar en una editorial coneguda. Aquestes, en general, inverteixen només en valors segurs i no promocionen la creativitat ni donen facilitats als autors novells.

Conxa García

XERRADA A LA SEDETA: EL DRET AL PROPI COS. MIRADA HISTÒRICA SOBRE ANTICONCEPCIÓ I AVORTAMENT

2009-04-03T20:31:00.006+02:00

El passat dilluns dia 31 de març d’enguany a les 19:00 h. al Centre Cívic de la Sedeta es va fer una xerrada dins dels actes del “Dia Internacional de les Dones 8m”, amb el títol:“EL DRET AL PROPI COS. MIRADA HISTÒRICA SOBRE ANTICONCEPCIÓ I AVORTAMENT”

La xerrada fou realitzada per les historiadores de CIRCARE: Elena Ràfols, Maria Verdú i Neus G. Ràfols. I l’organització de l’acte va córrer a càrrec de la Vocalia de la Dona de l’AAVV Vila de Gràcia, PIAD Gràcia i Centre Cívic La Sedeta.

La mirada històrica va des de la prehistòria fins a l’actualitat. Varem poder comprovar que poc important s’ha considerat la dona pel seu gènere ja que ha estat la gran part del temps sota la tutela de l’home. Els homes han enginyat artilugis per poder practicar avortaments o estris anticonceptius, indicant així la seva superioritat i valorant el futur fill com una possessió més de la seva grandesa. Sols en la prehistòria la dona ha decidit per ella mateixa i era atesa per les seves congèneres en tots el avatars de la vida.

El primer tractat de ginecologia va ser escrit a Egipte durant la dinastia XII, en el qual es parla per primer cop sobre anticoncepció, en el papir KAHUN. I es realitzaren els primers preservatius masculins. A Grècia nasqué la primera dona que obtingué la titulació de Doctora. Les primeres il·lustracions anatòmiques d’un cos femení són del segle XV, tot i que no queden reflectits els òrgans sexuals.

A l’era moderna la dona tenia per objectiu tenir fills i si la parella era estèril tota la responsabilitat era d’ ella, ja que l’home era considerat viril i, per tant, no podia tenir aquesta fragilitat.
Durant la Il.lustració Mary Wolstonecraft defensa els primers drets de la Dona i Olympia de Gouges ho amplia a les problemàtiques de la quotidianitat i aporta noves concepcions dins de la política, cosa que la portà a la guillotina.

No serà fins al segle XX que les dones surten al carrer per defensar els seus drets civils així com el propi cos. Hildagar Rodriguez Carballeira escriu un tractat amb il·lustracions específiques de la sexualitat femenina i de profilàctics anticonceptius, basant-se en la seva formació jurídica. La píndola anticonceptiva apareix el 1960 als EEUU, i no serà fins el 1985 que a Espanya s’aprova la llei de l’avortament, que, en l’actualitat s’està revisant per ampliar-la.

Mireia Flos

2009-03-28T19:23:00.010+01:00

Underground

Mossega'm

Fotos pintures. Susana Alastruey

2009-03-28T19:14:00.007+01:00

Desig

El transcurs del temps, el dia, la nit, vidres trencats.

Fotos pintures. Susana Alastruey

El tren de la vida

2009-03-28T18:45:00.004+01:00

Pel tren de la vida,
els camins s’allunyen
en la foscor del cor.
Com si els miréssim a través d’un vidre trencat,
les diminutes partícules cauen a terra
i s’escampen com llàgrimes brillants.
No mirem enrere!
Tan sols queden cendres i buidors
i els camins que s’allunyen
en la foscor del cor.

Susana Alastruey

2009-03-27T17:34:00.005+01:00

Gràcia celebra el Dia Internacional de la Dona

30 de març 2009
Centre Cívic La Sedeta (Sicília, 321)

Ø 19h “El dret al propi cos. Mirada històrica sobre anticoncepció i avortament”, xerrada a càrrec d’Elena Ràfols Yuste, Maria Verdú Guinot i Neus G. Ràfols, historiadores i membres de l’associació Circare, Grup de Recerca Històrica

20.30h “La penosa història de Penelopes López”, històries de dones amb la Nunila

21.30h actuació de “La Sedeta Gospel Singers”

entrada gratuïta a totes les activitats

Organitzen: Vocalia de la Dona de l’A.VV. Vila de Gràcia, PIAD Gràcia i Centre Cívic La Sedeta

VISITA A LES OBRES DE LA PLAÇA DEL 36

2009-03-24T13:20:00.006+01:00

El passat dijous, a primera hora de la tarda, es va dur a terme una visita guiada a la Plaça Dones del 36, sol.licitada pel Consell de Dones del Districte. Va ser una visita ben preparada en la qual s’hi van donar tota mena d’explicacions de com quedaria la plaça i es va atendre totes les preguntes de les assistents. Cal dir que les obres estaran acabades d’aquí tres o quatre setmanes.

Hi assistiren set veïnes que habitualment participen en el Consell i cinc veïnes pertanyents a aquesta generació a la qual la plaça ret homenatge: la Maria Salvo (que formà part de l’Associació de Les Dones del 36, que va deixar de funcionar pel fet que ens van deixar algunes d’elles i d’altres són molt grans), la Juliana Martínez, la Teresa Cabrises, la Carmen Lou i l’Enriqueta Buenafuente, que aquell mateix dia complia 94 anys i que va viure la visita com un regal d’aniversari.

La visita va complir amb totes les expectativas ja que hi eren totes les persones responsables de l’obra i de l’àmbit d’Urbanisme de l’Ajuntament del Districte de Gràcia: arquitectes, Consellera de la Dona, Conseller d’Urbanisme, etc. que van estar pendents en tot moment de qualsevol dubte o qüestió i ens van mostrar el plànol i la fotografia de la maqueta de la plaça, així com fotografies del tipus d’arbre, bancs, font, jocs per a nens… que s’hi col.locaran.

La plaça tindrà un part de paviment dur, que perpetra l’accessibilitat, i un paviment fresc i verd, de gespa, amb la idea que sigui un jardí urbà que es pugui trepitjar. També es va assegurar que la il.luminació, que no contaminarà lumínicament, serà bona. Van assegurar-nos que tindran cura dels acabats.

Totes van preguntar pel tema de l’accessibilitat i els baixants del carrer, hi ha un molt pronunciat, ens van informar que es convertirà en carrer peatonal i, per tant, tot quedarà a un sol nivell. No hi haurà bars i sí un parell de botigues. Parcs i Jardins s’encarregarà de tancar la plaça al vespre.

Es va recordar que el Districte es va comprometre a posar-hi una placa explicativa del nom que se li ha donat, cara a l’esdevenidor i als recorreguts o visites sobre la història de Gràcia tant per a escoles com per a adults/es. Els arquitectes van dir que hi havia molt d’espai on col.locar-la i que es tractaria de cercar el més adient perquè la gent el pogués veure bé. Amb els consellers assistents es va quedar que el Consell de Dones en proposaria el text i la forma.

Hi havia un bon ambient i la gent ja parlava de la futura inauguració de la Plaça Dones del 36. Caldrà esperar una mica a acabar les obres i que es pugui inaugurar tot presentant a l’hora la placa i fent una gran festa d’homenatge a aquesta generació de dones, la majoria anònimes, que encara tenen il.lusió per contribuir a crear una societat millor.

Els pisos que s’han construït al voltant de la plaça són cars, els més barats sembla que costaran 600.000 euros. Les dones assistents comentaven que elles no podrien viure en cap d’aquests pisos i van mostrar el seu rebuig per l’especulació immobiliària.

La plaça, però, és pública i una de les poques, si no l’unica, que hi haurà de nova creació al barri. Les noves veïnes i veïns, juntament amb la resta, s’assabentaran així de la història d’aquestes dones lluitadores per la llibertat i la justicia. També es va dir de fer-la servir per fer actes reivindicatius i culturals de dones.

Les representants dels grups de dones gracienques que van promoure la iniciativa de crear aquest espai d’homenatge, que hi eren presents, van mostrar-se desitjoses de mostrar-los, el més aviat possible, el seu reconeixement i afecte, alhora d’agrair-los el seu mestratge.

Conxa Garcia

Agraïment

2009-03-10T22:29:00.000+01:00

Ahir va ser un dia per a recordar. Recordar els moments que vam viure,escoltant a totes les participants i comunicadores dels diferents districtes que hi van participar.
Es reconfortant comprovar que hi ha moltíssimes dones amb inquietuds, que volen expresar els seus criteris, la tasca feta, la pendent, les il·lusions i un munt de sentiments que es perceptible que brollen, només observant les cares, més d'una, encesa, els ulls brillants i el ímpetu i el convenciment que hi posen en les seves exposicions oratòries.
Però com no deixo de ser comunicadora de Gràcia, del curs que vam fer amb la Sara Reñé a la Biblioteca Jaume Fuster, vull, si em permeteu, felicitar a la meva companya Rosa Martin per la seva ponencia, la seva força al dir les paraules ens va demostrar que és una oradora nata i plena de posibilitats. Enhorabona Rosa!.
Així mateix, vull fer menció de la nostra professora, la Sara Reñé, que ha portat el curs d'una manera immillorable i de la qual hem après tantes coses. Faig extensiu el meu agraïment a la Conxa Garcia, a la Lidia, que amb el seu "savoir fer", simpatía, amabilitat, en una paraula, humanitat i dedicació, han fet que unes quantes dones, un tant despreocupades per alguns temes,(potser seria millor parlar concretament de mi) ens involucressim amb molts dels temes que afecten a la nostra Gràcia.
M'agradaria fer menció de la bona organització d'aquesta efemèride. Va estar perfecte. Enhorabona!
A la resta de companyes els hi dono les gràcies pel seu companyerisme, la bona voluntat i el positivisme amb el qual m'han regalat estones molt positives per a mí.
Gràcies companyes!
A reveure! Espero que sigui molt aviat!
Maria Lluïsa Pena

MANIFEST 8 DE MARÇ

2009-03-03T14:05:00.000+01:00

És irònic que parlem d’una gran crisi quan les dones hem viscut sotmeses a una crisi en majúscules, constant: la del menjar diari, la de l’educació dels fills i les filles, la de l’autoestima, la de l’abús de poder, la de les tasques reproductives, la de la violència... i la de la satisfacció dels nostres drets com a ciutadanes de qualsevol país, en qualsevol continent.

I és per això que cada dia que passa esdevé més palesa per nosaltres la no viabilitat del sistema capitalista. Les crisis financera, alimentària, climàtica i energètica no són fenòmens aïllats, sinó que representen una única crisi, com a resultat de la sobreexplotació del treball, la natura i les persones, i de l’especulació.

Tot el manifest a:www.caladona.org/

Comissió 8 de Març

LA HORRENDA PLAZA LESSEPS

2009-03-02T00:10:00.000+01:00

EL FINAL DE LA GRAN OBRA DE LA PLAZA LESSEPS, QUE TANTOS INCONVENIENTES Y MOLESTIAS HA TRAÍDO AL BARRIO, VECINOS CERCANOS Y BARCELONA EN GENERAL, PARECE QUE ESTA A PUNTO DE ACABAR.
EXCEPTO EL TROZO DE LA LINEA 9 DEL METRO QUE AUN ESTA VALLADO, PUES SIGUE EN CONSTRUCCION.
NO SE QUE HAN QUERIDO HACER DE ELLA, PERO LA REALIDAD ES QUE LO QUE HAN HECHO, ES DEPRIMENTE, TODO CEMENTO, POCO O NADA DE VERDE, OBSTACULOS EN FORMA DE ESCALONES Y DESNIVELES, ADORNOS CON BORDES AFILADOS, DONDE EN TEORIA SE SUPONE QUE PUEDE HABER NIÑOS, POR LO TANTO PELIGROSOS. Y UNA CANTIDAD DE NO SE COMO LLAMARLES, CONJUNTO DE HIERROS, PORQUE DE ARTE Y/O DECORATIVOS NO TIENEN NADA.
EN FIN ESTO YA ESTÁ MUY COMENTADO, LO ÚLTIMO QUE YO HE VISTO, ES QUE EL HIERRO HORIZONTAL QUE VEN EN LA FOTO POR DEBAJO ESTÁ LLENO DE LUCES, QUE A PARTE DE NO ALUMBRAR A NADA, ESTÁN SIEMPRE ENCENDIDAS. EN CAMBIO, HAY MUCHOS PUNTOS DE LA PLAZA EN PENUMBRA U OSCUROS. QUE SI NECESITARÍAN DE ESA LUZ DESPERDICIADA.

ESPEREMOS QUE LO ARREGLEN Y PRONTO.

BERTA RIESCO

GOSSOS

2009-02-24T19:51:00.000+01:00

L’altre dia anava pel carrer, mirant els edificis regis, preciosos que hi ha pel carrer Gran i de sobte el meu peu va trepitjar “alguna cosa tova”......Com haureu endevinat es tractava del que es tractava , reflectint perfectament el comportament d’alguns propietaris de gossos que no tenen ni el més mínim respecte pels seus conciutadans. És un problema difícil de solventar, d’acord que hi ha persones molt concienciades en aquest tema, però no en la totalitat dels amos de gossos. Serà un problema de manca de “pipi-can”?. Potser és que jo no en tinc de gos, però pel centre de Gràcia i si no és dins el recinte d’un parc, no en veig cap.

Gràcia té un cens important de gossos i els carrers sovint fan olor dels seus fems i és bastant insoportable. Seria posible que els animals tinguessin més espai per a ells? Crec que és tracta d’ un tema prou important com és el de gaudir d’un barri més net i sense olors desagradables. Els gossos tenen dret a fer les seves necessitats, ells no en tenen cap culpa, són els seus amos que s’haurien de preocupar de no embrutar els carrers i col·laborar en mantenir neta la nostra ciutat, el nostre barri.

S’han organitzat unas brigades de voluntaris/es que recullen els fems dels gossos, encara que no poden arribar a tots els indrets de la ciutat, però és un pas, un pas important per a resoldre definitivament el problema.
Podrem entre tots aconseguir-ho?

Maria Lluïsa Pena

2009-02-24T19:38:00.000+01:00

L'acte de lliurament del XXIII Premi 8de març Maria Aurèlia Capmany tindrà lloc el proper dia 5 de març ales 18.30, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.En el marc d'aquest acte, es retrà un homenatge a la Sra. Victoria Sau,vicepresidenta del Consell Municipal de les Dones.

La llegada de una señora

2009-02-23T21:21:00.000+01:00

Vino el año pasado, dijo que se quedaría solo unos meses. Era una señora timida y delgada, solo unos pocos se fijaron en ella. Con el tiempo se fué asentando y engordando; empezó a llamar la atención de todos, ahora tiene la desfachatez de afirmar que se quedará mucho tiempo. Su apetito se está volviendo voraz, y ella sigue aumentando sin control
La junta del pueblo se reunió para tomar carta en el asunto. Acordaron llamarla para que se explicase, pués nada escapaba de su glotonería. Se tragaba hasta lo que pertenecía a los trabajadores. Cuando llegó al salón de actos la autoridad se dispuso a interrogarla, para saber el porqué de su actitud. Cual no fué su sorpresa cuando le dijo: "Señora identifiquese" y ella con voz atronadora respondió: "Me llamo: "LA CRIISIS"

Carmen Dominguez

2009-02-23T12:41:00.000+01:00

II CONGRÉS DE DONES DE BARCELONA

2009-02-20T16:54:00.000+01:00

El II Congrés de dones de Barcelona, que es realitzarà el 16 i el 17 d'Octubre del 2009 s'ha posat en marxa. El dimecres, dia 11, amb la presència de l'alcalde de Barcelona i la regidora de Dones i joventut i amb un Saló de Cent ple de gom a gom ,es va portar a terme l'acte de presentació. El fil conductor girarà entorn a Les dones com a agents de trans formació de la ciutat i el debat es desenvoluparà en quatre grans eixos: la ciutadania, la cultura, l'espai public i la vida quotidiana i el temps i el treballs.

Moltes dones han participat en els preparatius d'aquest congrés, des de les promotores fins a les dones dels districtes entre les quals ens trobem les dones que formem part del Consell
de Dones del Districte de Gràcia. Es tracta d'impulsar un procés participatiu per definir el model de ciutat des d'una perspectiva de gènere. A través del web www.bcn.cat/congresdones09, que estàrà operatiu a finals d'aquest mes, es podrà trobar tota la informació sobre l'organització, participació i desenvolupament del Congrés.

Elena Ràfols i Yuste

El Menda

2009-02-18T22:07:00.000+01:00

Mido alrededor de 25 o 30 cms. de largo más unos 20 de alto, peso sobre ! Kg. 200 grs., y mi verdadero nombre es Plutito. "El Menda" es el apodo que me puso el marido de mi canguro. ¡Si señores, soy un perrito chihuahua. Os contaré algo sobre mi raza:

Somos oriundo de Mexico, exactamente del Estado de Chihuahua, de ahí nuestro nombre. Nos descubrieron hace aproximadamente ciento y pico de años, pero los cientificos calculan que circulavamos por aquellas lindes desde el siglo IX . Somos pequeños, traviesos y ladradores. Algunos de mis congeneres tienen el pelo largo, otros no, pero todos somos orejudos, vamos que nuestra orejas son en proporción más grandes que nosotros mismos; como dice mi canguro: más orejas que perro.

Ahora os hablaré de mi. Soy terriblemente inquieto, no soy comilón sino glotón. Tengo mal caracter, y yá he mordido a una persona, suerte que soy pequeño, si no me habría buscado un problema.. Ladro a todo quisqui que pasa por la escalera, algunos, cuando me ven se rien, porque a rigor de mi algaravía, creian que era un chucho más grande. Soy más malo que Caín, dice mi cuidadora, pues cuando me tiene en brazos enseños los dientes a todo el que se acerca. También tengo cosas buenas, pués cuando quiero soy encantador, gracioso, muy vivo e inteligente.La última novedad es que Hollyood ha ascendido a protagonistas de peliculas a perritos de mi raza, y entre el estrellato de la Meca del cine y algunos anuncios de tele nos han aupado a perritos pijos.Guau y hasta pronto.

Carmen Dominguez

Cuques de llum

2009-02-15T20:23:00.000+01:00

Casa meva està afectada per la remodelació del barri del Coll. Encara no sé com ens en sortirem. La incertesa s’apodera de mi cada dia. No m’atreveixo a fer plans. No vull gastar, ja que en el futur podria necessitar els diners. No és agradable pensar-hi, només vull que tot s’acabi el més aviat possible. Les reunions de veïns són cada cop més inquietants. Torno a casa i no puc dormir. Només penso on podré descansar que no sigui aquí, a casa meva. Tal volta sigui un somni i res de tot això sigui real. Seria meravellós! I els dies van passant amb grans dosis de paciència. Potser quan acabin les obres de Lesseps, continuïn per Farigola i, després, segur que ens tocarà a nosaltres. Obriran el carrer, que fins ara estava tallat, el faran més ample i començaran a circular tot tipus de vehicle amb els sorolls i fums coneguts. Adéu tranquil.litat! Un lateral del carrer és parc forestal. Les nits d’estiu puc veure brillar les cuques de llum. Les afectarà l’augment dels fums? Algú ha preguntat a aquests éssers petits què opinen sobre la remodelació d’un barri, que també és seu? Es farà un reallotjament? O deixarem que desapareguin?

Lola Solana

100 X 100 dones

2009-02-02T10:48:00.000+01:00

Ja es pot consultar, en format digital, una nova guia de les associacions de dones de Barcelona. La guia, coordinada per la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores recull informació sobre 100 de les associacions més representatives de la ciutat.

100 x 100 dones ofereix una amplia visió del panorama associatiu de dones a Barcelona i dóna conèixer les feines i projectes que les associacions desenvolupen. La guia, a més de la seva utilitat pràctica, permet veure el creixement i dinamisme del les associacions durant aquests últims anys i la diversitat de tasques que porten a terme en tots els àmbits: social, laboral, cultural, comunicatiu, de serveis i d’acollida,.. El paper de les associacions continua sent necessari i imprescindible per avançar cap a les igualtats.

Ara bé, el moviment associatiu té plantejats, a hores d’ara, alguns grans reptes: actualitzar els discursos, crear xarxa i coordinar accions conjuntes i eficaces i, sobretot, ser més visible i fer arribar les seves propostes a tota la població no associada: dones i homes. http://www.moncomunicacio.com/

Sara

Estridente

2009-01-29T16:48:00.000+01:00

Suena el telefono en la sala del centro,nadie lo coje.
¿Que pasa? Estan muy ocupados todos, puede ser una urgencia, no para de sonar una y otra vez,siento que el sonido me altera y comienzo a temblar,mis piernas se mueben sin control.
La musica tiene armonia y consigue movimientos ritmicos, pero el telefono es irresistible, deberian cambiarle ese sonido por una melodia que no dispare la tensión.

MERCHE

2009-01-26T13:30:00.000+01:00

Ella es simpatica, libre y encantadora. Y me preguntareis ¿quien es la propietaria de esta personalidad? Es Merche, una mujer cautivadora que cuando entra en la sala de Fitness acapara a todos con su sonrisa y aptitud optimista. A veces para poder cruzar unas palabras con ella hace falta esperar turno, porque todos quieren hablar con ella, y nunca nunca se apaga su sonrisa. El motivo es la seguridad que desprende. Estoy segura que , muchas veces tendrá sus problemas, como todos nosotros, pero no los deja entrever.
Me gusta verla entrar en el vestuario y saludar a todas por igual y con alegria. Para ella al menos aparentemente no hay dia malo, ni triste; da la impresión que vive en mundo ideal de felicidad, aunque no voy a idealizarla, porque es un ser humano de carne y hueso, y como tal tendrá sus preocupaciones, como todos nosotros, pero tengo la impresión que intenta resolverlos siempre que puede, naturalmente, con una gran dosis de optimismo y sentido común.
Lo siento Merche, pero tenía que hablar de ti, agradecer tu presencia arrolladora, y decirte gracias por venir y regalarnos con tu optimismo y hacernos participe de tu alegria de vivir.

Carmen

"EXPERIÈNCIA"

2009-01-15T15:09:00.000+01:00

El dimarts dia 13 d'aquest mes de gener,un grup de dones del curs de comunicació, guiades i asesorades, com sempre per la nostra professora, la Sara Reñé ens vam trobar a la Biblioteca Jaume Fuster per seguidament agafar l'autobús i acudir a Ràdio Gràcia a on haviem d'explicar les experiències viscudes en l'esmentat curs.
Només trobar-nos, totes teniem un somriure. Hem format un grup de dones amb inquietuds culturals, i encara que entre algunas som molt diferents, impera el respecte i "bon rotllo".
Vam arribar a Ràdio Gràcia i un cop assegudes en aquella habitació insonoritzada, es notava en l'ambient que la majoria de nosaltres restava un tant nervioses.
Gràcies a l'assesorament de la Conxa García i la seva experiència, vam sortir d'algun entrebanc que va sorgir al principi, després ens trantilitzarem i la entrevista a la Remei Sipi es va desenvolupar d'una manera més fluida.
En resum, era la primera vegada que parlavam per la ràdio i la veritat és que em va agradar força, a l'igual que a les meves companyes.
La Mireia ens va conduir molt bé i des d'aquí li vull donar les gràcies.
Fins aviat!
Maria Lluïsa Pena

BON ANY

2009-01-02T20:19:00.000+01:00

Bon any a totes les comunicadores

El nen i el seu millor amic

2008-12-18T10:39:00.000+01:00

El nen havia anat a jugar al parc. Un parc frondós, plé de misteri, va caminar a través d’un caminet per el qual no entrava ni una mica de sol. El nen es va cordar les sabates, i tot corrent va arribar a ........-OH!!!!!, és un parc infantil, és com tots! Jo ja sóc gran i estic tip, ben tip, de tobogans, gronxadors, cavallets........ El que vull són aventures, trobar-me amb un monstre, o tigres, o panteres. ....
De repent va adonar-se’n que darrera el parc infantil enfilava una petita muntanya, amb branques, desnivells, sots, i un munt de coses interessants.
La desil.lusió es va tornar en tot el contrari i un regust de misteri va dur al nen cap a la muntanyeta. Carregant una branca, per separar la vegetació, es va trobar al bell mig de la selva... Quina sorpresa va tenir ¡ Va parar l’orella i escoltà “miau, miau, miau”...i en lloc d’enfrontar-se amb animals ferotges , trobà un gatet petit, ros, preciós, que semblava que demanés auxili. Va agafar-lo amb molta cura i va aconseguir portar- lo a casa, on el van ajudar a alimentar-lo i cuidar-lo i vet aquí i de resultes d’aquella “aventura”, el nen va guanyar un amic, el seu millor amic......

Maria Lluïsa Pena

Pasamos buenos ratos

2008-12-17T20:35:00.000+01:00

Como cada mañana, salgo con mi perro y damos una vuelta por el parque. De pronto, un gato negro y blanco con la cola erizada cruzó rápidamente, se subió a lo más alto de un arbusto que había al lado. Mi perro tiro fuerte de mí y su collar de pinchos no logró frenarlo. Tiraba y tiraba sin parar. Temblaba y lloraba, no se si de dolor o de rabia, por haber dejado marchar al gato.
Pronto olvidó su frustración para visitar a todos y cada uno de los pinos que cada dia riega. Corre de acá para allá, olisquea por todas partes.
De vuelta a casa, un hombre con camisa de cuadros, gafas y sombrero nos saludó. Algo de mi perro le trajo recuerdos del suyo y comenzo a hablar con tantas ganas que no había forma de pararle. Habló de su perro, de su mujer, de sus dos hijos, uno era fotógrafo de modelos, la otra era azafata de vuelo. Su mujer murió a los 42 años y su perro dos días después que su mujer, al parecer, murió de pena. Fue a buscar una cesta de mimbre con forma de maleta a los 15 que esta por el paseo Maragall, le costo 30.000 ptas. Y lo enterro en un cementerio para mascotas que hay al final de Castelldefels, al comenzar las costas del Garraf a la derecha, el nicho y la lapida le costaron unas 65.000 ptas. Ahora cada año paga por tenerlo alli enterrado. Tenía doce años cuando murió y sobre su tumba su amo lloró tanto como a su mujer y le prometió que nunca mas tendria otro perro.
Ahora tiene una cotorra que en un viaje a Marruecos le regalaron, llama al butanero y al cartero y a la vecina la llama chafardera.

VIDA Y VIVENCIAS DE TERESA

2008-12-17T12:25:00.000+01:00

En el Centro del Coll hay muchas personas que se reúnen todos los días de la semana para hacer manualidades. Una de ella es Teresa.

Des de que la vimos nos llamó la atención lo atrevida y activa que es. Hace Tai-chi, pintura sobre cristal y sobre ropa. Con el tiempo fuimos conociendo cosas de su vida y nos pareció interesante escribir su historia.

1. Cuando llegaste al barrio? Cómo era entonces?
Llegué en verano de 1968 y tenía 38 años. Cuando vine a vivir había muchas casitas bajas con jardín que ahora son pisos de venta. Enfrente de casa había un montaña que se llama La Pedrera. En la montaña vivía el señor Piñol. Tenía una cabaña donde trabajaba y hacía todas sus obras. Tenía un belén con las figuras echas con agua corriente y una claraboya.

2. Cuantos hijos ha tenido? Qué educación han recibido?
He tenido 3 hijos, todos varones. Los dos mayores estudiaron en los Jesuitas de Caspe. El más pequeño estudió en el barrio: en las escuelas Balmes y Farigola.

3. Trabajabas fuera de casa? Como era entonces la vida cotidiana y el trabajo de casa.

No trabajaba fuera de casa pero el trabajo de la casa era muy duro. No había lavadora y todo se lavaba a mano hasta los pañales de mis niños. Además, como no había “supers” en el barrio, para hacer la compra semanal bajábamos al mercado de La Libertad.

4. Qué servicios sanitarios tenia el barrio?
Había pocos servicios sanitarios. Teníamos que desplazarnos a la calle Mainon.

5. Había puntos de encuentro para los vecinos?
En un principio, en la parroquia del Coll.

6. Cómo se convivía y qué relación se establecía entre vecinos?
La comunicación entre vecinos era buena, nos conocíamos todos.

7. Qué transporte público existía ?
Solo teníamos una línea de autobús que nos dejaba en la Iglesia.

9. Cómo ha cambiado la vida en el barrio des de entonces?
El barrio ha cambiado. Antes estaba la editorial Bruguera; todos los vecinos trabajaban en ella y las señoras llevaban trabajo a casa como los cromos.

10. Cómo ves el barrio ahora? Cuales son ahora las necesidades
más prioritarias?
Lo veo más poblado. Los medios de transporte han mejorado mucho a base de luchar. Tenemos un centro cívico, ludotecas para los niños, salas para bailar y otras actividades para los jubilados, los jóvenes y la gente del barrio. Otra cosa a destacar son las exposiciones que se organizan, muy variadas.
También tenemos la AVV y dentro de la vocalia de la dona, dirigida por Salvador Barrrau y MªRosa Ureña, se hacen muchas actividades entre ellas el Tai-chi y manualidades.
Quisiéramos que hicieran una residencia para ancianos y viviendas sociales y una guardería para bebés.

CONCHA CARVAJAL Y
PEPI GARGALLO

AMISTAD

2008-12-17T12:24:00.001+01:00

Cuando volví al barrio, después de catorce años, volví con pocos ánimos y sin ganas de hacer nada. Después de algunos años malos para mi, en el barrio, hallé mi camino.

Encontré el calor de los antiguos amigos, me ayudaron mucho. Aunque ellos piensen que no, me hacen coger ilusión por muchas cosas que yo desconocía. Una de las cosas que me ha llenado mucho es el mundo de los mandalas. Ahora hago mandalas. Me encuentro más animada y con más ganas de hacer cosas.

TANYA JÍMENEZ

GRUPO DE MADRES

2008-12-17T12:22:00.000+01:00

Era septiembre de 1981, en el colegio Mare de Deú del Coll, empezaba el curso escolar. En el patio del colegio se veían las mamas con sus hijos cogidos de la mano, con caritas de muy buenos. Como pasa casi siempre el primer día de colegio, al dejar a los hijos, uno llora, otro también y algunos más también. Las madres nos fuimos a la calle mirando hacia atrás a ver que pasaba; vimos que iban a la clase bien y, al ir a recogerlos, salían contentos contando con quien se habían sentado y cómo se llamaban los niños con los que habían jugado.

Así empezó la amistad de un grupito de niños y, a la vez, de sus madres. Hoy estos
niños tienen 31 años. Por sus profesiones unos trabajan en Barcelona y otros en otras ciudades o viajan por su trabajo, pero siempre que pueden salen de fiesta juntos.

A nosotras también nos pasa algo así. Nos juntamos para charlar tomar un café y algunas celebraciones. O sea que padres e hijos mantenemos una muy buena amistad y un grato recuerdo del colegio y de sus profesores y dirección.

PEPI GARGALLO

PARQUES PARA LOS NIÑOS

2008-12-17T12:20:00.000+01:00

Hace unos 25 años, para una madre, encontrar un parque en el barrio ya era difícil. Los niños jugaban en los descampados de las calles y en el parque de las palmeras. Teníamos el inconveniente que veíamos jeringuillas usadas en la parte de atrás que hoy en día ya no existe. Sus juegos eran la pelota, las gomas, los monopatines.

Ahora las cosas han cambiado y lo que vemos son excrementos de perros en las aceras. En algunos de los parques que se han hecho nuevos hay pipí can. También hay espacios con una vallita y juegos de madera y arena para los más pequeños. Afortunadamente ahora los parques los hacen pensando más en los niños.

CONXA CARVAJAL

VENÍAMOS DE SUECIA

2008-12-17T12:19:00.000+01:00

Llegué al barrio en el 79. Con mi marido y un hijo de dos años y medio. Veníamos de Suecia, de donde yo soy y nuestro hijo nació. Mi hijo había empezado a hablar en sueco pero entendía el castellano, el idioma materno de su padre.

Decidimos llevarlo a una guardería un par de horas al día para que pudiera aprender a hablarlo también. Íbamos viendo muchas guarderías, y, al fin, nos decidimos por Lumen, en la calle San Eduardo, cerca de la plaza Mons. Elegimos esta escuela porque era el único sitio que tenía un árbol en el patio. Nosotros habíamos hablado en castellano con las maestras de la guardería, pero ellas hablaban en catalán en las clases. Nos dimos cuenta de esto cuando un día el niño vino a casa y deciendo: Mama, mama, tengo dolor en la “ cama”. Y yo le contesté: no se tiene dolor en la cama. En la cama se duerme.
MAUD FRANZEN

MEJORAS EN EL BARRIO DELLL COLL-VALLCARCA

2008-12-17T12:14:00.000+01:00

El barrio ha mejorado mucho estos últimos años. El minibus del barrio, muy necesario, nos hace un recorrido hasta llegar al Ambulatorio Pere i Virgili que, antiguamente, era el Hospital Militar.
En la calle Tirso junto a la calle Aldea, la mejora de estacionamiento para coches, se abrirá en forma de parking a primeros del año 2009.Encima de los pàrquings, la plataforma será un Parque para niños y con asientos para personas adultas.

Nos podemos comunicar más fácilmente por nuestra calles muy bien asfaltadas para acceder al Parque Güell. Es una zona con una gran naturaleza, muy saludable, que, además, en todo su entorno tiene indicaciones de cómo poder acceder a cada lugar; cada indicación tiene su significado.

Estoy muy contenta de poder vivir en el barrio donde nací.

GABRIELA PEREZ

REMODELACIÓ DEL BARRI

2008-12-17T12:12:00.000+01:00

La meva casa està afectada per la remodelació del barri, encara no sé com acabarà tot això. La incertesa s’apodera cada dia de mi, no m’atreveixo a fer plans, no vull gastar ja que en el futur podria necessitar-ho. No és agradable pensar-hi. Només vull que acabi el més aviat possible. Les reunions de veïns són cada cop més excitants, tornes a casa i no pots dormir; només puc pensar on podria descansar que no sigui aquí a casa meva. Tal volta sigui un somni i res de tot això sigui real. Seria meravellós.

LOLA SOLANA

AQUÍ DALT

2008-12-17T12:10:00.002+01:00

Vaig arribar al barri el 95. Era estiu i la calor era molt forta, uns dies més tard vaig poder comprovar que havia tingut molta sort, ja que aquí dalt sempre fa uns graus menys que a la resta de la ciutat.

LOLA SOLANA